U2, from the sky down (2011) - David Guggenheim

Ja us ho comentàvem fa uns dies: ahir el festival Docs Barcelona projectava aquest fantàstic documental que celebra els 25 anys de la gravació del disc Achtung Baby, punt d'inflexió musical i espiritual de la banda irlandesa liderada per Bono.
El documental, què voleu que us digui, és esplèndid, realment esplèndid. Està estructurat en dues parts. En la primera, revivim els anys justament anteriors a la gravació del disc, just quan el mite U2 estava inflant-se a marxes forçades. En aquesta primera part és particularment enlluernador escoltar als músics parlar amb una serenor i una humilitat gens habitual en grans estrelles del rock dels seus errors, de lo poc preparats que estaven per donar el que se'ls demanava, de la incomoditat de la gira del Rattle and hum, que els portava a estadis gegantins en els que no es sentien gens còmodes. Acobardats, incòmodes, pressionats i criticats durament per primer cop, fins i tot amb problemes personals i familiars, la banda es trasllada a Berlin, just en el moment en que el mur cau, buscant aïllament, buscant inspiració.

I llavors, quan el desmembrament de la banda sembla imminent, quan intentant reinventar-se la banda no troba el camí, sorgeix la màgia. No volem explicar més, no volem desvetllar el que no cal. Només cal que sabeu que la màgia existeix, i ho descobrireu en aquest documental.

A partir d'aquí, una última secció del documental en la que tot va prenent forma, on veiem als membres de la banda i als productors i tècnics treballar al detall, peça a peça, la creació d'una de les grans joies musicals de la història.

Explicat des de l'actualitat, des de l'intent dels U2 actuals de reproduir alguna de les cançons d'aquell disc -i no sortint-se'n amb facilitat- la cinta és capaç de parlar de música sense dependre'n en excés. No és aquest, curiosament, un documental musical a l'ús. És, de fet, una rara avis en la que ens trobem amb un documental musical sense música. Ho dirigeix el David Guggenheim, que ja va mostrar-nos la seva habilitat per acostar-se a la música amb It might get loud, però igualment la seva expertesa en tenir-nos enganxats a la cadira amb un documental com An inconvenient truth (Una verdad incómoda). I té la magnífica habilitat de convertir un procés creatiu en una èpica controlada, sense escarafalls, sense efectismes, tan sols suportat per la veu dels protagonistes, algunes imatges d'arxiu i un parell d'escenes d'animació com a contrapunt.

Imprescindible per als fans de la banda, però també pels apassionats del que significa crear, del que significa el procés creatiu d'una banda que ha de lluitar contra la seva pròpia grandesa per esdevindre veritablement gran i mítica. Tot un encert de documental.