Koyaanisqatsi (1982) - Godfrey Reggio

Trenta anys més tard de la seva filmació, pensava jo que les imatges de Koyaanisqatsi estarien molt suades, caduques, que donarien una certa impressió de déja vu fílmic, que no impactarien, en definitiva. Res més lluny de la realitat, la simbiosi perfecta entre les imatges i la música (del Philip Glass) et porten a un univers que és el teu, però que no el reconeixes. O que, si més no, mai l'havies mirat d'aquesta manera.
Explica el propi Godfrey Reggio que no hi ha res millor que fer una pel·lícula que ningú està esperant, que ningú t'ha encarregat, doncs pots fer-la a mida, poc a poc, sense presses ni pressions, sense l'alè de cap productor darrera l'orella. Sis anys van trigar a fer la pel·lícula el binomi Reggio-Glass. Reggio va filmar primer totes les escenes (amb l'inestimable col·laboració del Ron Fricke, director de fotografia, que després acabaría fent una mena d'spin-off de la pel·lícula en rodar Baraka) i les va mostrar a en Glass per convèncer-lo de que hi posés música (cosa que ell mai no feia, musicar pel·lícules). Convençut Glass, la partitura que li va entregar va inspirar tant Reggio que va tornar a editar les imatges per tal de que fos la músic ala que marqués la pauta i no a l'inrevés.

El resultat és una pel·lícula que es planteja com un diàleg a tres bandes, segons explica el seu director, entre les imatges, la música i l'espectador, intentant deixar-li lloc a aquest últim per entrar a formar part d'aquesta visió i, així, que s'estableix un diàleg que, en el cas de cada espectador serà diferent. En qualsevol cas, Koyaanisqatsi mostra com la tecnologia ha suplantat la natura com a entorn natural de la raça humana, convertint-nos -com mostren les imatges de Reggio- en mers punts de llum que es desplacen.

Sembla difícil que unes imatges rodades fa un terç de segle puguin semblar igual d'espectaculars avui en dia, molt en particular les que acceleren -a diferents velocitats- la vida urbana, tant diürna com nocturna, d'una societat que sembla, com diu el títol, haver perdut l'equilibri.
No deixa de sobtar, en tot cas, que un missatge com aquest pugui estar tan vigent avui en dia, integrats com estem en la tecnologia, que ens acompanya arreu on anem.

Tal com sentencia el propi Reggio, "la vida sense questionar-se-la no és vida, és religió". I aquesta bellesa de film, aquesta experiència cinematogràfica especial i única (bé, en van venir dues seqüel·les més i una mena d'spin-off del director de fotografia, en Ron Fricke), aquesta documental amb intenció, aconsegueix justament això: que ens qüestionem la vida. I hi ha poques pel·lícules de les que podem dir el mateix.