Tinker Taylor Soldier Spy (2011) - Tomas Alfredson

Els espies de la guerra freda no són més que uns buròcrates més, de vida grisa, monòtona i buida, meres titelles d'un món que està canviant i que els va gran. Aquesta és la original visió que la novel·la del John LeCarré i la seva adaptació cinematogràfica entreguen sobre els mitificats espies. Aquí no tenim a estilitzats agents dels serveis britànics seduint a cada pas, esbatussant-se victoriosament o infiltrant-se en complexes armamentístics secrets. Aquí només tenim una colla de perdedors, de vides desastroses o inexistents, que es perden en una teranyina d'enganys, simples, dobles i triples.

Sóc un dels pocs desafortunats que no va gaudir massa amb l'anterior pel·lícula del Tomas Alfredson, Låt den rätte komma in (Déjame entrar), i per això acudia al cinema amb un cert recel. Però el guió és tan ferm, la font literària sembla tan potent, que l'Alfredson troba un bon recolzament per narrar amb solidesa una història rocambolesca d'intrigues polítiques.
Els protagonistes són la cúspide del servei d'intel·ligència. No són ells, per tant, els que han d'enfrontar-se amb la mort, els que es troben en emboscades o els que s'enamoren de la dona de la persona a la que espien, sobre el mateix terreny. Aquests són unes mitjanies humanes que ronden els 60 i que no fan altra cosa que trucar per telèfon i pensar, trucar per telèfon, llegir informes secrets, pensar i trucar per telèfon. Aquesta és la bellesa del film: desmitificar els agents secrets i mostra-los com als purs buròcrates que són.

El membre del Servei Secret Britànic anomenat Smiley (Gary Oldman, extremadament controlat, destil·lant presència magnètica) és requerit, després de ser acomiadat, a tornar d'incògnit per investigar l'existència d'un talp de l'agencia homòloga russa, infiltrat a la seva ex-organització. Tota la cúpula n'és sospitosa i, per descomptat, la trama juga a embolicar-ho i a donar-te totes les pistes possibles per tal de que siguis absolutament incapaç d'endevinar-ho, si no és de pura xamba.
No cal explicar més, viure i entendre la trama en una pel·lícula així és prou important com perquè no us la rebentem aquí. Només cal que sabeu que si teniu paciència, si us deixeu portar, gaudireu molt d'una gran pel·lícula d'espies.


Menció a part mereix la fotografia, d'uns tons tan apagats com els protagonistes, així com la música de l'Alberto Iglesias que, amb el seu to jazzy, li aporta una decadència extra. I després tenim, és clar, els protagonistes. Ja hem parlat del Gary Oldman, però cal també afegir-hi al fantàstic i emergent Benedict Cumberbatch -el Sherlock de la BBC-, el sempre efectiu Colin Firth i a un bon tou de secundaris molt adequats.
No hi aneu enganyats, no espereu uns espies glamourosos a l'estil del James Bond, no us espereu uns espies musculats com el Jason Bourne, ni tan sols espereu les aventures a l'estil de Hitchcock. No ho trobareu tot això. Només trobareu a una colla de pàries que juguen a un joc molt complicat. I us encantarà.