Singin' in the rain (1952) - Stanley Donen

Seixanta anys més tard de la seva estrena, es projecta aquesta pel·lícula a la Filmoteca de la Generalitat, un divendres a la tarda, i el públic aplaudeix cada número musical i riu tots els acudits. Si això no és un clàssic perenne, ja em diràs tu què ho és.

La peli és perfecta, simplement perfecta. La història -l'intent d'uns estudis cinematogràfics de Hollywood d'adaptar-se al canvi que suposa el cinema sonor- és rodona. El guió -farcit de diàlegs encantadors i acudits molt encertats- és brillant. I els números musicals... bé, què us haig de dir dels números musicals.
És indubtable que la gent recorda particularment el que dona títol a la pel·lícula -el número musical per excel·lència, mai superat en la història dels musicals- o el Make 'em laugh del Donald O'Connor, estirant-se pel terra i jugant l'atrezzo. Però és que la peli està repleta de números musicals brillants que, amb el pas del temps, no semblen perdre llustre.
Parlo, per exemple, del primer número musical que veiem, el que presenta al Gene Kelly i al Donald O'Connor, en els seus inicis musicals, damunt d'un escenari d'algun vellot local de mala mort. L'originalitat del número, que a cada instant es supera i et torna a sorprendre, més enllà del que et podies imaginar, és incontestable, i ja deixa ben clar que ambdós ballarins són de primeríssim nivell.
Però també és fantàstic -i extremadament divertit- el número musical que es munten amb l'excusa del foniatra que els ensenya a dir frases difícils de pronunciar ("Moses supposes his toeses are roses, but Moses supposes erroneously").
O l'engrescador Good Morning, que ara amb l'ajut de la fantàstica Debbie Reynolds canten per convèncer al Gene Kelly que res no està perdut.
I tot això sense oblidar l'extens número de Broadway que, amb la participació de la Cyd Charrisse, relata l'ascens a la fama d'un ballarí que aterra a New York, però que destaca, sobretot, per l'elegantíssim ball del vel volador, en un decora oníric i evocador que deixa la platea embadalida.

Però és que tot, absolutament tot en aquesta peli és tan rodo... les sortides del Donald O'Connor, la presència de la Jean Hagen encarnant a la dolentíssima Lina Lamont, una fotografía en un enlluernador Technicolor, la música de l'Arthur Freed i el Nacio Herb Brown, la coreografia de tots tres protagonistes...

És, fins i tot, un magnífic joc de miralls entre el que és real i el que no. El cinema i la vida real dels actors i actrius, contraposada ella mateixa a les aparences, però contrastada al seu lloc també amb la visió del personatge de la Lina Lamont, que es creu de debò el que els diaris diuen d'ella mateixa, rematat amb una escena final en la que, un cop més, el que es veu no és el que passa de debò.

Una joia, una peça d'enginyeria narrativa i musical, una pel·lícula que, per damunt de tot, defineix el que són els musicals: un cant a la vida i a la felicitat, pel damunt de les circumstàncies.