Hamlet Laforgue (Jules Laforgue) - Sala Àtrium

Ja vam parlar ara fa un temps de la primera obra produïda des de la nova sala Àtrium i de les bones vibracions que tant l'obra com la intenció de la sala ens donaven.

En la seva segona producció pròpia, aquestes vibracions es confirmen i s'acreixenten fins i tot, veient el grau d'auto-exigència de la sala i de les peces que decideixen acostar al públic en el seu context d'escola i sala de teatre.

Aquest cop, la sala ha donat llum a una obra shakespeareana que no és de Shakespeare, un Hamlet, que no és Hamlet. Es tracta de la reinterpretació que l'uruguaià Jules Laforgue parí, barreja de l'obra mítica del bard amb la seva pròpia malenconia. Laforgue reprèn la història del príncep de Dinamarca, però la completa, farcint-la de pensaments propis sobre la vida i la mort, sobre l'avorriment de viure i la por a la mort, a no transcendir. Fos el propi autor amb la figura de Hamlet, el resultat és un esplèndid retrat del no res que som, de la buidor i de la incapacitat per anar més enllà d'aquest no res.

Tres actors en escena (que es reparteixen diversos personatges) i una esplèndida escenografia treballada amb detallisme que transmet fantàsticament la lúgubre ambientació. Això i un magnífic text és tot el que necessita en Jordi Prat i Coll per arrencar els aplaudiments sincers de la ridícula representació de públic que ahir acoupà vuit butaques de la sala.

Menció a part per la magnífica interpretació -dual, encisadora, de dicció fonedissa- d'en Raimon Molins, que es transforma múltiples vegades en príncep i autor, però també en decidit i cagadubtes, en home d'acció i rata espantada, segons el text li ho demana. 

Lluny de l'ampul·lositat dels grans teatres, de les actuacions exagerades i impostades, aquest curiós Hamlet laforguià de la Sala Àtrium bé mereix els aplaudiments de més públic disposat a endinsar-se en un univers shakespearià més autèntic que la més fidel de les seves adaptacions. No deixeu d'anar-hi, feu-vos aquest favor.