Source Code (2011) - Duncan Jones

No val a explicar massa d'una peli amb un argument com el de Source Code, més que res perquè la major part de la seva gràcia resideix, justament, en el seu plantejament. Només fa falta saber que el protagonista (Jake Gyllenhaal), un soldat de l'exèrcit dels EE.UU. es desperta dins del cos d'un dels viatgers d'un tren que, en vuit minuts, esclatarà. El programa inormàtic que dona títol al film li donarà l'oportunitat de reviure un cop i un altre aquells darrers vuit minuts per intentar descobrir qui és el terrorista.
Jo de bon grat us explicaria més, però us esguerraria el film. De fet... mira, ho faré, explicaré més del que cal, així que si encara no l'has vista, et recomano que no segueixis llegint. T'és més que suficient amb saber que aquesta Source Code és un entreteniment més o menys decent sobre una base de ciència ficció tènue i que t'agradarà si ets dels que penses que Moon, la primera peli del Duncan Jones, és del millor que has vist en cinema en els darrers anys -opinió que no comparteixo en absolut, però sóc conscient de la gran quantitat de fans que la peli en qüestió té-.

Advertit/da estàs. Tot el que llegeixis del que està escrit després del tràiler et donarà massa informació, més de la que necessites per passar una estoneta entretingudeta al cinema.



I ara, a per l'anàlisi més en profunditat per aquells/es que ja l'haveu vista. No m'ha semblat, com us dèia, una mala pel·lícula. Però hi ha coses que em treuen de pollaguera, molt en particular quan es tracta d'un gènere com el de la ciència ficció que crec que es mereix molt més respecte que no pas el que rep en els darrers 20 anys (amb comptades excepcions).
Jo no tinc problemes per empassar-me troles físiques i quàntiques. Si a mi em diuen que hi ha un programa que et permet reconstruir en la ment d'algú (el Jake Gyllenhaal) els últims vuit minuts de la vida d'una altra persona, jo vaig i m'ho crec. I ho faig sense reserves. Aquesta és la premisa i si l'acceptes, l'autor et proposarà un interessant joc en el que s'hi barrejaran, segurament, conceptes molt més importants que sí aquest plantejament és creïble o no. El gran Isaac Asimov escriví un munt d'històries breus que partien de mitges veritats científiques o d'extrapolacions impossibles per tal de deixar pista a una història interessant.
Pel que ja no passo però, és per que el propi autor trenqui les seves pròpies normes en funció de com li convingui. Si, com diu l'inventor del programa, el programa Source Code no és en realitat un programa per viatjar en el temps i canviar el passat, doncs serà que no ho és, oi? Doncs llavors que no em vinguin després amb que sí, que es podia, que ni el mateix inventor ho sabia, que mira, que em convé més que es pugui per fer la història més rodona, més americana i tal.
La peli salva de manera justa, fregant el travesser, els primers 20 minuts en els que el protagonista, com si estigués a Groundhog Day (Atrapado en el tiempo i el seu dia de la marmota), intenta un cop i un altre avançar en les seves pesquisses. Quan supera aquest tros, la peli, al meu gust, mostra el seu millor metratge, molt en particular quan, sabent que serà desconnectat (i per tant mort) després de resoldre el cas, intenta que els seus propis últims vuit minuts de vida siguin bonics, fantàstics i feliços.
Però en Duncan Jones sembla que no se'n va poder estar d'intentar acabar-la encara millor. Es veu que no és suficient amb morir gaudint de les "petites" coses de la vida (l'amor de la bella Michelle  Monaghan, el somriure dels passatgers, el bon rotllo general) sinó que cal ser un heroi americà en tota regla. No només cal descobrir al terrorista sinó que cal aturar-lo i canviar el futur.

I és aquí on en Duncan Jones es salta totes les regles que ell mateix havia dictat i ens remata amb un final patètic digne d'una redacció de cap de setmana d'un nen de primària. Lamentable, molt lamentable final que esguerra una peli que, de no ser per això, deixaria un regust de boca prou acceptable.