Scream 4 (2011) - Wes Craven

Seria absurd atansar-se al cinema a veure la quarta entrega de la nissaga dels psychokillers de Woodsboro pretenent veure qualsevol altra cosa que no fos el que ofereix. Per tant, podríem dir, sense por a equivocar-nos, que aquesta "reinvenció" de la franquícia està lluny de decebre als fans. Hi ha, diria, poques franquícies de pel·lícules a Hollywood que hagin assentat, des dels seus inicis, unes regles de joc tan clares per confeccionar un producte, i Wes Craven, hàbil artesà de la venda de fum, ho sap.

El que queda, llavors, és la opció de comparar-la amb les anteriors. Si hi ha més sang, si es respecten les famoses "normes" per les quals es regeix l'assassí de cada part, si hi ha més ensurts, etc. No crec que massa gent discuteixi que no arriba pas, aquesta quarta entrega, a l'alçada de les dues primeres, però sí que supera àmpliament la tercera i, com deia abans, és prou fidel als originals com per no ofendre ningú.
Per dir-ho d'alguna manera, Scream 4 no ofèn, no insulta l'espectador, i això ja és molt un cop arribada la quarta part de qualsevol nissaga cinematogràfica. El que passa és que en Wes Craven està molt lluny de ser un bon director de cinema, i el seu guionista preferit, el Kevin Williamson, encara més lluny de ser un guionista interessant. Ambdós comparteixen una gran virtut: l'enginy. Són realment enginyosos. De tant en tant se'ls acudeix una idea, un concepte, tan bo, que encaixa tan bé entre el que la gent està acostumada i el que no podria suportar, que en presentar-la al gran públic aquest reacciona amb passió i fins i tot devoció.


La idea original de Scream és molt bona. Ho és, fonamentalment, perquè arribà en un moment en que el cinema de terror feia molts anys que havia mort. Després d'una dècada, els 80, de grans èxits (alguns del propi Craven), els 90 van marcar el començament del decliu i amb el canvi de segle el gènere va estar a la UCI amb pocs signes de millora. Van ser Craven i Williamson els que van insuflar nova vida al gènere a través d'una fórmula prou senzilla. Un psychokiller que assassina imitant als grans assassins del propi gènere. Un caramel pels fans.

I potser, precisament, el problema de les continuacions de la nissaga Scream és justament aquest. Les seves dues primeres entregues estaven perfectament situades en aquest momentum particular del gènere, van aportar el que tots els fans volien i necessitaven. Però més enllà d'aquelles dates, ara ja molt passades, la fórmula ja està molt gastada i ha perdut el que li va donar l'èxit, el factor sorpresa.
Scream 4 es baralla al llarg del seu metratge amb el difícil equilibri entre slasher i comèdia, s'entesta en repetir la fórmula fil per randa (trucades de telèfon, que si estic a dins de l'armari però no, que si una classe amb alumnes molt fans que citen els mites i tòpics del gènere, noies jovenetes que corren i criden, el clàssic joc de qui serà l'assassí, qui serà...) i per molt que, com intenta vendre'ns, les normes han canviat, els ingredients no, ni un bri. I, per tant, Scream 4 dona el que la gent ha vingut a buscar però sense entusiasmar, sense anar més enllà, sense ser capaç de sorprendre i de guardar-se un lloc en la posteritat.