Escenes de pluja (II)

6 comentaris
Ja sigui per fer-ho més èpic, més romàntic, més trist o més divertit, si en una escena hi ha pluja el dramatisme augmenta. Hi ha milers de moments en la història del cinema en que plou en una escena, però no n'hi ha tants en els que la pluja juga un paper important, on no és un simple acompanyament sinó que empeny l'escena cap a la categoria de mite.
En aquesta nova secció ens hem proposa reunir-ne les totes. Si se us en acut alguna, dieu-nos-ho i li en farem un post. Aquí teniu totes les escenes de pluja publicades fins ara.

És pluja o són les llàgrimes dels espectadors el que cau en l'escena final d'aquesta autèntica obra mestra del drama romàntic que és Los puentes de Madison (Bridges of Madison County, 1995, Clint Eastwood).
Aquesta que hem escollit, la que té a veure amb la pluja, és l'escena final, així que si no l'has vista, fes el favor de deixar de llegir i córrer a buscar-ne una còpia. I no tornis fins haver-la vista.

La Francesca (Meryl Streep) va amb el seu marit a comprar queviures al poble, sota una pluja densa i persistent. Mentre espera que el seu marit torni veu al Robert (Clint Eastwood), parat sota la pluja, al costat de la seva camioneta, mirant-la. Li està demanant, li està pregant que se'n vagi amb ell. I ella se'l mira. Vol, però no vol (o no pot).


Som tan fans d'aquesta primera part de l'escena (amb una Meryl Streep incommensurable, impossible rodar una escena així sense algú com ella), com de la segona, en la que el marit ja ha tornat, arrenca la camioneta i va a situar-se just al darrera de la del Robert, esperant a que el semàfor es posi verd. Són només uns segons d'escena, però tot passa molt ràpid, i l'espectador pot sentir els pensaments de la Francesca, alhora que els batecs del seu cor que s'accelera i ella estira de la maneta de la porta. És la darrera oportunitat, el destí pica a la porta, el semàfor no trigarà a canviar...



Dues coses ens encanten d'aquesta escena:
1- Al Hitchcock li hagués encantat aquesta escena. És una escena romàntica, però està rodada com si d'una escena de suspense es tractés.
2- Ens fa plorar cada cop que la veiem, fins i tot descontextualitzada, sense veure les dues hores prèvies de pel·lícula. Cada cop ens fem creus de que la Francesca no tingui el coratge de trencar amb les convencions, de pensar amb el cor, de canviar la seva vida.

I la pluja, aquesta pluja inacabable que ho xopa tot, sota la que ens ha agradat, algun cop en la vida, quedar-nos, com perfer el nostre dolor més gran, més intens, com per sentir-nos més vius.

6 comentaris :

Jordi ha dit...

M'ha agradat molt que hagueu fet referència a aquesta pel.lícula, que trobo meravellosa i que sí, que fa plorar. Crec que es una de les pel.lícules fetes amb més sensibilitat que recordo. Quan la varen estrenar, em va desmuntar tot el que jo creia sobre Clint Eastwood, tot i que ja havia vist Bird.

Marc Ambit ha dit...

Doncs compartim amb tu, Jordi, aquesta passió pels Ponts de Madison i per aquesta vena romàntica del Sr. Eastwood :D

Descubrepelis ha dit...

Realment crec que les pel·lícules sense ni una escena de pluja son realment escasses... es una cosa que sempre penso quan veig ploure en una...

Charlotte Duras ha dit...

Oooooh. Tan i tan fan d'aquesta escena! Les meves fibres mitòmanes ballen extasiades amb aquest post. Sou meravellosos!!!

Isabel H. ha dit...

Home, suposo que "Cantant sota la pluja" tindrà el seu post, oi?

Marc Ambit ha dit...

I tant que sí, Isabel. I tant! :D