I si féssim participar a nens i nenes de 3 i 4 anys en tallers de filosofia? No, no els faríem debatre sobre Descartes, Nietzsche o Jung; seria més bé una cosa terrenal, pràctica, aplicada a la vida. Què en pensen els nens de la vida, de l'amor, de la llibertat o de la mort?

Aquest és, justament, el plantejament de Solo es el principio, un documental en el que es segueixen les sessions de filosofia a nens de 3 i 4 anys en una escola pública a l'extraradi de París.

Al voltant d'una espelma que la mestra encén cerimoniosament cada cop que comença la sessió, es succeeixen els temes i les aportacions dels nens i nenes.

"Què és ser intel·ligent?" -pregunta la mestra-. "El meu pare no és intel·ligent, perquè no sap que no es pot posar la Nutella dins de la nevera".
Els nens s'esforcen en reflexionar sobre aquests temes que els envolten, dels quals senten a parlar als seus pares, a la televisió, als videojocs.

El plantejament és indubtablement llaminer, i algunes aportacions dels nens són veritablement impagables. Però també és cert que sembla haver-hi poc cinema en aquest documental. Hem vist la mateixa fórmula repetides vegades en format televisiu i ja no ens sorprenen tant les enginyoses respostes dels nens. La fórmula, com a base estructural del film acaba cansant i esdevé feixuga. Ni tan sols els petits interludis dissipen prou el lleuger tedi que les insistents preguntes de la mestra acaben provocant.

Però si un va carregat de bones intencions la pel·lícula bé que es pot gaudir, observant com els nens reflexionen de manera evident i palpable sobre aquests temes que, tot i que desconeixen, aconsegueixen traure'n l'entrellat portant-los al seu terreny. De fet, els millors moments del film són aquells en els que veiem als nens relacionar-se entre sí, parlar de les seves relacions, de a qui estimen o de si es perdonaran amb un petó de pel mig. És quan el documental s'allunya de la seva pròpia fórmula, que arriba més lluny, més endins.

En tot cas, qui tingui una certa tirada per l'educació i la feina dels mestres trobarà en aquest documental un bon racó sobre el que -també- reflexionar sobre aquesta professió tan cabdal i sovint menystinguda, així com sobre la visió que els més petits tenen d'aquests temes fonamentals de la vida.

Els de Sci-Fi World han penjat una gràfica comparativa d'alguns dels monstres més famosos de la història del cinema, comparant-los per alçada.

Se'ns passa pel cap, tot veient la gràfica que, en realitat, el tamany no importa massa (i sí, segueixo parlant de cinema i no d'una altra cosa). Vull dir que, al cap i a la fi, a mi em faria molta més por quedar-me tancat en una habitació amb el tarat del Chucky que no estar a la mateixa ciutat en la que el Godzilla o el mostre de Cloverfield està arrasant.

D'altra banda, sembla injust afegir a aquesta monstruosa llista plena de bruixes i criatures de mala bava a la dona de 50 peus que, al cap i a la fi, no era més que una víctima d'un marit estúpid que li fotia les banyes (i d'uns àliens una mica particulars, això també).

Interessant pel·lícula de cinema negre amb rerefons històric que juga les seves bases sobre un guió força ben tramat (amb uns diàlegs per damunt de la mitjana) i un repartiment molt respectable.

El Paul Soames (John Cusack) és un espia que arriba a Shanghai en temps convulsos, just abans de l'atac a Pearl Harbour, intentant descobrir qui va matar a un amic seu. Es veu atrapat, com el seu propi país a l'època, entre la Xina i el Japó (que ocupa ja tot el país excepte Shanghai) en un embull confús de màfia, política, grups de rebels i personatges foscos. Acossat pel Colonel Tanaka (Ken Watanabe) i interposant-se al mig del matrimoni Lan-Ting (Gong Li i Chow Yun-Fat) el Paul Soames ha de prendre partit, tal com Estats Units està abocada a fer.

Elegant, amb un punt èpic a estones, les peripècies per les que passa el protagonista, rotundament emmarcades en el cinema negre més clàssic, s'enrevessen, s'entortolliguen, van descobrint secrets ben amagats al cor d'un imperi, el xinès, desbordat per la invasió nipona. El millor del film, sens dubte, aquesta fantàstica (i aconseguida) barreja de noir amb escenari històric, tal com si es barregessin Out of the past amb Casablanca, per posar un exemple. El Mikael Hafstrom se'n surt amb elegància, recolzant-se en un sòlid guió del Hossein Amini (que ha firmat també els guions de Drive, Blancanieves y la leyenda del cazador, Jude, Las cuatro plumas o Gangs of New York) que presenta uns personatges arquetípics amb un punt soterrat diferent (que no desvetllarem aquí) i que li dona un cop d'efecte molt interessant a la pel·lícula.

Actors i actrius amb caché i presència (s'hi afegeixen la Franka Potente, el David Morse i el Jeffrey Dean Morgan), veu en off, femmes fatales, secrets, mentides, gelos i passions en els baixos fons de Shanghai, tot un còctel que, sense acabar de ser esplèndid, regalarà un parell de bones hores de cinema amb flaires de clàssic amb un toc de modernor elegant.

S'acaben les vacances per a molts i moltes. Setembre ja és aquí, per la nit refresca i torna a començar la rutina. Té sentit, doncs, que tanquem també aquí la secció de les localitzacions de vacances. Abans, però, no ens podem estar de donar-li un darrer cop d'ull a les fotos que ens quedaven per revisar.

El Paco González ens envia un collage amb fotos de la Promenade Plantée de París que, com veieu, surt ben retratada a la magnífica Before Sunset.


I l'Eugeni Osàcar, expert en cinema i turisme, ens envia tres localitzacions també fantàstiques. Primer, la plaça principal de Lucignano (Toscana), escenari de la fantàstica pel·lícula 'Copie conforme' de l'Abbas Kiarostami.


Però ja que corria per Itàlia, a l'Eugeni se li va acudir passar-se per la piazza Grande i els logge de Vasari, molt presents a La vita è bella del Roberto Benigni.


I, seguint amb les peripècies del Guido, el personatge del Benigni a la mateixa pel·lícula, aquí tenu la llibreria que fa de negoci del protagonista, i que es troba a Arezzo.


I aquí s'acaba el viatge. Bé, de fet no s'acaba; seguirem veient pel·lícules i viatjant des de les butaques del cinema, gravant en el nostre subconscient futures destinacions turístiques que, en trobar-nos-les, en ser-hi, en viure-hi i fotografiar-nos-hi, ens faran sentir com els nostres ídols cinematogràfics.

No ens volem estar d'agraïr moltíssim a tots i totes la vostra participació, la vostra il·lusió i l'esforç que heu fet per fer-nos arribar les vostres fotos. Ha estat una experiència fantàstica compartir aquests viatges amb vosaltres. Ens heu fet venir moltes ganes de viatjar i d'anar a tots aquests llocs tan màgics i plens de cinema. L'estiu vinent, ja hi podeu comptar, tornarem a engegar aquesta secció que tantes alegries ens ha donat i que tant a prop vostre ens ha fet sentir.

Bon voyage!

Un samurai sense feina i en la misèria demana a un noble que li deixi executar el noble ritual del Hara Kiri en el seu castell. El noble, abans de permetre'l de dur-lo a terme li explica la història d'un samurai que el va precedir en la mateixa situació però que, en realitat, no buscava el suïcidi sinó la pietat i l'almoina del noble. El samurai no sembla impressionat per la història i quan és preguntat si vol continuar amb el seu Hara Kiri no hi posa cap altra condició que explicar la història de la seva vida recent, la que l'ha portat a aquesta situació, una història que posarà en entredit el codi d'honor dels samurais.

Així comença la última pel·lícula del prolífic i sempre eclèctic Takashi Miike. I ho fa amb una elegància excepcional, amb una calma i un to esplèndids que transmeten la solemnitat de la parafernàlia samurai, de les seves lleis no escrites, dels seus codis mil·lenaris. La música del Ryuichi Sakamoto eleva les imatges a la intemporalitat, al misticisme i al ritualisme. La primera mitja hora és esplèndida. Però quan a Miike li arriba el torn de tocar de peus a terra, d'explicar la petita història del drama d'una família en la pobresa, és quan la pel·lícula comença a trontollar. El ritme afluixa, la tensió desapareix i Miike és absolutament incapaç de traçar cap vincle afectiu entre els malaurats protagonistes i l'espectador. El cor de la pel·lícula flaqueja, es desinfla, només per tornar a reprendre el vol en la darrera mitja hora en la que l'acció torna al present i al castell per enllestir el film.

Miike filma a Hara Kiri un remake d'un clàssic del Masaki Kobayashi, Seppuku (1962) i patina en quan toca arribar al drama, als personatges. Kobayashi, en la seva versió, articula tota la pel·lícula a partir de curts flashbacks que fan que el pols no es perdi mai. No s'entesta -com en Miike- en rodar tot el flashback seguit, conscient de la dificultat dramàtica o, simplement, buscant un enfocament diferent.  Miike fracassa en això, buscant estructurar la pel·lícula en tres parts on la del mig s'enfonsa pel seu propi pes.

De totes maneres, en el seu conjunt queda com una pel·lícula prou bella, i que tot i la seva part intermèdia, agradarà a qui no hagi vist l'original, doncs si per alguna cosa se li pot donar mèrit al Miike és per haver sabut tornar a filmar les escenes del castell d'una manera molt elegant i preciosista, i "regalar-nos" una de les escenes més estremidores del cinema dels darrers anys (que no explicarem per no desvetllar res, ja ens perdonareu). Una bona pel·lícula que val la pena encara que sigui pels seus primers i darrers 30 minuts.

Què vol, en realitat, aquest samurai que demana que li permetin fer-se el Hara Kiri al castell del noble? Vol cometre suïcidi o, tal com va fer aquell altre samurai ara fa dos mesos, només busca clemència i almoina? És un veritable samurai que s'adhereix al codi d'honor o és un impostor, un farsant, un pobre diable?
Aquests són els dubtes que té el noble cap del castell en el que Hanshiro Tsugumo a demanat permís per suïcidar-se. Sembla decidit, però... qui sap? Potser té intencions ocultes. Deixem que sigui ell mateix el que ens expliqui la història de com ha arribat al pati del castell amb la seva katana llesta per buidar-li les entranyes.

Fabulosa pel·lícula, plena de significat i de tensió narrativa la del mestre Kobayashi, al voltant del codi d'honor dels samurais i d'una sorprenent història de pobresa i d'amor a la família. La força de les imatges és aclaparadora, insolentment agressiva quan l'acció es desferma, però curosa, respectuosa i cerimonial quan tot just s'està articulant la trama. La fermesa del pols narratiu és incorruptible, estructurant-ne la trama al voltant de repetits flashbacks dels del pati on en Tsugumo ha de cometre el Hara Kiri, i deixant que sigui la història mateixa la que, com un cabdell de llana, es vagi desentortolligant i descobrint-ne els asos a la màniga.


Esplèndida de principi a fi, sense altibaixos (no com en el respectable i decent -però inconsistent- remake del Takashi Miike), carregada d'intenció i de crítica envers uns codis caducs o pervertits, Seppuku és una magnífica pel·lícula de samurais on la acció és escadussera i el que realment importa és la tensió prèvia a l'explosió, més que l'explosió en sí.

Una joia incontestable i absolutament moderna que mereix un lloc destacat en el nostre imaginari cinematogràfic.

Hi ha una paraula, només una paraula, en el lema d'aquesta peli, que em grinyolava: "Siempre hubo más de uno". La paraula és "siempre". No sé, em sonava a excusa barata, a "ei, que nosaltres sempre teníem clar que n'anàvem a fer un porró de pelis del Bourne, encara que ara ja no sigui el Bourne, però és igual, que nosaltres ja ens entenem".

Vista la peli, ara tot em quadra. La peli és una castanya. Més enllà d'un parell de persecucions morotitzades força musculoses, la resta de la peli és francament insuportable. El pròleg, que comença com si fos una peli de Bond, és absurd, mancat de ritme i no du enlloc, i la resta és bastant oblidable en general.

Parlant de Bond, cal reconèixer-li a la nissaga del Bourne haver reinventat les pelis "jamesbondianes", portant-les a un terreny més actual, exemptes del masclisme descarat i autocomplaent, que van obligar a la franquícia del James Bond a reinventar-se també amb la incorporació del Daniel Craig i unes trames més políticament correctes i creïbles. Les tres primeres eren pelis prou intel·ligents, que jugaven al gat i al ratolí, que emmerdaven la trama fins a límits difícilment comprensibles, però que la desentortolligaven després amb la mateixa minuciositat per assegurar que l'espectador se'n feia particip.

Aquesta quarta entrega, però, dotada de més artilleria amb un ventall d'actors i actrius de primer ordre (l'emergent Jeremy Renner, la gran actriu que és Rachel Weisz, el gran actor que és Edward Norton) i completant-lo amb alguns secundaris de luxe com l'Scott Glenn, l'Stacy Keach, la Joan Allen o l'Albert Finney (en papers ja molt secundaris, mers recordatoris de les entregues anteriors), fracassa estrepitosament en les escenes que no són d'acció. La direcció és tova i fa que interpretacions esforçades com la de la Weisz semblin fora de to. El muntatge és, a més, un caos de fragmentació que no deixa que l'espectador s'enganxi a res, només li dona tastets insignificants de tot un munt d'escenaris i personatges que caben diluint-se.

Vergonyosament pueril a estones, absurdament enrevessada (per quan mal explicada està, no per la trama) i molt menys vigorosa i creïble que les seves predecessores, The Bourne Legacy fracassa en intentar revifar una nissaga molt més digne que aquesta, per ara, darrera entrega.

Ja ens imaginem que no comptarà com a una de les localitzacions de vacances que ens esteu enviant aquest estiu, però és que... com us ho diríem, frikis nostres... hi ha un bar Alien!!!

Sí, sí, tal com ho sentiu. Anem a pams. El H.R.Giger (pronunciat "guiguer" i no "gaiguer" com nosaltres havíem dit tota la vida fent-nos els llestos), autor dels dissenys de tota la nissaga de pel·lícules d'Alien, tant de les naus com dels propis àl·liens, va nàixer a Chur (pronunciat "jur"), un poblet a una horeta de Zurich. Allà mateix va decidir crear el primer dels seus bars dedicats a aquestes criatures de l'espai i al seu propi treball en la nissaga. El bar, en realitat, es diu Bar Giger i, què voleu que us digui, és absolutament es-pec-ta-cu-lar. Com diria el personatge del Richard Attenborough a Jurassic Park, "no hemos reparado en gastos". El Giger s'ho va currar.

Aquesta és, per exemple, l'entrada del bar:


I un cop a dins, sincerament, no podíem parlar...

Tot, absolutament tot, des de les taules fins a les cadires, la barra, el sostre, el terra... tot estava dissenyat a partir de l'estètica Alien!

Aquí ben bé s'hi podria asseure l'space jockey!

I això és un detall del terra.

La porta mateixa era fantàstica.

Fins i tot les llums!

Els miralls, fins i tot! (la cambrera, això sí, no anava disfressada)

I, és clar, no ens vam poder resistir a prendre'ns alguna cosa en el Bar Àlien, tu diràs!


De fet -frikis que som- no vam poder resistir ni tan sols fer una mica el pallasso aprofitant l'ocasió única. Ja ens perdonareu l'heretgia.

Bé, doncs, ja ho sabeu, amics frikifans d'Alien. Si teniu pensat anar per Suïssa, el bar del Giger us està esperant. També n'hi havien a Tokyo i a New York (que és la ciutat on, inicialment, el Giger volia muntar el seu bar), però ara ja només queda aquest, junt amb un bar-museu a Gruyères, també a Suïssa.
Què? Ja sabeu on anireu de vacances l'estiu vinent? ;-)

Entretingudíssima i divertida pel·lícula d'aventures de caire familiar la que s'han tret de la màniga l'Enrique Gato i el seu equip.

Sabeu que sempre hem estat molt crítics amb bona part del cinema espanyol i la seva absoluta manca d'autoexigència. Doncs no és, ni molt menys, el cas d'aquesta pel·lícula, curosa, detallista i molt amena que us divertirà més del que podria semblar a primera vista.

La història explica els intents del Tadeo per convertir el seu somni de ser arqueòleg en realitat. El Tadeo ho porta a la sang i res no sembla fer-lo defallir. En el seu camí es toparà amb una bona colla de personatges amb els que compartirà peripècies: La Sara, filla d'un arqueòleg famós que ha estat segrestat (doblada per la Michelle Jenner), el Freddy, un peculiar guía peruà que sempre busca fer negoci de tot (doblat pel José Mota en la versió espanyola i el Jose Corbacho en la catalana), el Jeff, gos del Tadeo i el Belzoni, el lloro de la Sara (i el personatge més divertit de tots, cada gag seu és un èxit). Entre tots intentaràn trobar la famosa ciutat perduda dels Incas, enfrontant-se als malvats capitanejats pel sinistre Kopponen.

Força enginyosa en l'apartat de comèdia, acceptablement trepidant en les escenes d'acció, aquesta aventura del Tadeo Jones mostra una producció audiovisual impecable, molt treballada (8 anys de producció) i amb ganes de fer negoci internacionalment (tots els escrits que apareixen a la pel·lícula estan en anglès, totes les cançons -excepte la lamentable peça final- també). Amb un colorisme realment llampant i enlluernador, Tadeo Jones és un entreteniment, sí, però és un bon entreteniment.

L'humor funciona (tot i alguns localismes i la insistent obsessió de fer que es noti que el José Mota està doblant un personatge, posant-li a la boca frases dels seus personatges televisius) i és prou elegant com per agradar igualment als nens com als acompanyants.
En definitiva, un producte molt ben confeccionat que no decebrà, que entrega més del que promet i que regalarà una bona tarda de cinema a aquells que vulguin un simple entreteniment juvenil (i es podrà veure en D i 3D, així com en castellà i en català).

 

L'estiu toca a les acaballes, però nosaltres ens resistim a deixar enrere les localitzacions que ens heu anat enviant sobre les vostres vacances (passades, presents i potser futures) en indrets molt cinematogràfics.

Avui hem de fer-li un monogràfic a la Berta Novella, gran cinèfila, 'trivialera' cinematogràfica de primera i, a més, viatgera :D I ho hem de fer perquè ens ha passat un bon tou de fotos de dues pelis en les que la ciutat, com es diu vulgarment, és un protagonista més.

Comencem per Before Sunrise. La Berta ens recorda que al peu d'aquesta estàtua que hi ha al davant del Museu Albertina de Viena s'hi va rodar una de les darreres escenes del film, just quan el sol ja surt i el comiat és a prop.


Amb prou feines es veu, però és aquesta, i tant que ho és. I

Ara, seguint a Europa, anem-nos-en cap a Bruges. Allà, evidentment, es va rodar In Bruges ('Escondidos en Brujas'). Recordeu lo important que era la ciutat en la peli? Fins i tot en el tràiler ja hi sortia un munt.




Doncs la Berta hi ha estat, a tots aquests llocs! :D Fixeu-vos-hi si no em creieu. La plaça Jan Van Eyckplein:
El Relais Bourgondisch Cruyce Hotel:
I el campanar del Grote Markt:
La nostra volta al món cinèfila continua. Si encara us queden fotografies de llocs mítics de pel·lícules, ja esteu trigant a enviar-nos-les. Les podeu penjar directament al Facebook o enviar-nos-les per Twitter. En quan ens les envieu, les pengem.

Hi ha moltes maneres de viatjar. Una d'elles és posar l'ull cinèfil i que la nostra mirada busqui desesperadament trobar aquells racons de món per on els personatges de les nostres pelis favorites han deambulat. Seguim publicant les fotos dels vostres viatges on us hi heu trobat, al bell mig d'aquestes escenes. Ja en portem unes quantes i avui, per descomptat, continuem viatjant.

Què me'n dieu d'aquesta mítica escena de The third man, on el Joseph Cotten, finalment, es retroba amb el Harry Lime a la nòria del Prater de Viena?



Doncs hi vam ser ara fa uns anys (i no vam veure al Harry, és clar).


I ara marxem ben lluny. Marxem cap al Japó. Comencem per un dels llocs més mítics: el creuament del barri de Shibuya a Tòquio. La Scarlett mirava la vida passar des de les finestres de l'Starbucks que dominen l'encreuament a Lost in translation, tot i que en aquest creuament s'han rodat un munt d'altres pelis i sèries, des de Fast and the furious fins a Heroes.


I no massa lluny de Tòquio, a Nagoya, la ciutat "pija" del Japó, s'hi troba el fantàstic castell de Nagoya, on l'Akira Kurosawa va rodar la mítica Ran.


També a l'orient, però més proper, es troba Jordània, més concretament Petra. Diuen els mapes més críptics que al final del "desfiladero de la Media Luna" es troba una escletxa que et du a un dels llocs més místics i màgics de la terra.



I l'Alberto Sánchez hi ha estat, emulant l'Indiana Jones a Indiana Jones and the last crusade.


Per avui deixarem de viatjar, que tenim les soles gastades, però seguirem, així que si encara us queden fotografies de llocs mítics de pel·lícules, ja esteu trigant a enviar-nos-les. Les podeu penjar directament al Facebook o enviar-nos-les per Twitter. En quan ens les envieu, les pengem.

Aquesta és la carta que el François Truffaut li va enviar al seu productor, Gerard Lebovici, per tal d'intentar convèncer-lo de que persuadís als seus socis per deixar-li fer la seva següent pel·lícula en blanc i negre.

 

A Gerard Lebovici:

El Festival de Venècia ha entregat recentment el Lleó d'Or a The state of things que en Wim Wenders ha filmat en blanc i negre.

Cada any, en algun lloc del món, un director, aprofitant-se de la seva llibertat creativa, escull filmar en blanc i negre i, pràcticament cada cop, el film constitueix un esdeveniment: The last picture show, Manhattan, Raging bull, Veronika Voss, The elephant man. Cadascun d'aquests treballs demostra que un film en blanc i negre es, en qualsevol cas, un film "en color", ja que mostra, entre el blanc i el negre, una infinitat de grisos que el fam més subtil i més ric.

Va ser amb el meu film en blanc i negre, L'enfant sauvage, que vaig formar equip amb en Néstor Almendros, i és a ell a qui li vaig demanar de fer la fotografia en blanc i negre de Vivement Dimanche!, que rodaré al Novembre.

Vivement Dimanche! intentará tornar a capturar la misteriosa, nocturna i brillant atmosfera d'aquelles comèdies-thriller americanes que solien encantar-nos. Crec que l'ús del blanc i negre ens ajudarà a reviure el seu encant perdut, crec per damunt de tot que ningú en el món aconseguirà mai convence'm de que el blanc i negre és menys cultural que el color!

El color es generalitzà, sistematitzà, esdevingué virtualment obligatori per l'avarícia d'una indústria nerviosa que era incapaç de distribuir les seves estandarditzades produccions a no ser que fos en forma de productes, però aquesta absurda -i no escrita- llei no hauria d'afectar als films que són dirigits amb cura i interpretats per artistes que són reconeguts i admirats tant a casa com a fora.

Les pel·lícules no són llaunes de mongetes. Com les persones, tenen que ser concebudes, rebudes i escrutades una per una.

Aquest és el meu punt de vista, estimat Gérard, que segur que tu comparteixes i que seràs més capaç que jo de justificar davant dels nostres socis.

Atentament,
François.

No pareu d'enviar-nos localitzacions de cinema que heu trobat en els vostres viatges i, és clar, ens poseu les dents llargues. La nostra manera de curar aquesta enveja que ens corre per dins és fer posts en el blog, així que aquí en teniu un altre.

Ja coneixeu a la Sònia Peralta, que en l'anterior post de localitzacions ens acostava a New York. Ens en va enviar tantes que les hem hagut de repartir en dos posts diferents. Seguim, de la seva mà, passejant per New York, en aquest cas topant-nos amb una de les vistes més emblemàtiques de la ciutat, culpa del Woody Allen i la seva Manhattan.


Però, no us creieu, la Sònia també ha estat a altres llocs. Ha estat, per exemple, a la platja de West Sands prop de St. Andrews a Escòcia, on es va rodar la mítica escena de la platja de Chariots of fire, amb tots els atletes entrenant amb la música del Vangelis.

Per la seva banda, l'Eduard López ens recorda que The perfume, l'adaptació de la novel·la del Patrick Süskind que va dirigir el Tom Twyker, es va rodar, en bona part, a Barcelona. L'Eduard ens recorda que un dels llocs va ser el laberint d'Horta.

Però és que aquesta pel·lícula mostra bona part del casc antic de Barcelona. L'escena, per exemple, en la que el Grenouille segueix a la primera noia que "olora" acaba anant a petar a la mítica plaça de Sant Felip Neri (abans reducte de privilegiats, avui en dia totalment desvirtuada al posar-hi un hotel llampant a la cantonada).
Potser el principi de la fi de l'encant d'aquesta plaça fou el fet de que el Woody Allen la inclogués en una de les seves més lamentables pel·lícules, Vicky, Cristina, Barcelona.


Bé, per avui ja són suficients viatges. Encara en tenim més a punt, així que no deixeu d'enviar-nos les vostres fotos, passades, presents i futures, de llocs cinematogràfics que us heu trobat en els vostres viatges. Les podeu penjar directament al Facebook o enviar-nos-les per Twitter. En quan ens les envieu, les pengem.

Nosaltres no estem de vacances, però amb les fotos que ens esteu enviant dels vostres viatges en els que heu trobat localitzacions de pelis famoses, és com si estiguéssim viatjant per tot el món. Fixeu-vos fins a on viatgem avui gràcies als nostres seguidors.
La primera localització d'avui ens l'envia la Cristina Alonso, que quan va estar a Salzburg es va topar amb un munt de localitzacions de The sound of music. Per exemple, les famoses escales que la Julie Andrews feia servir per explicar millor la notació musical als nens del coronel Von Trapp.



Però també va passar pel cementiri de l'escena final. El recordeu?

Doncs la Cristina ens avisa de que, en realitat, no van obtenir permís per rodar-hi al de debò, així que en van fer una reconstrucció d'estudi! Prou fidedigna, tot i en la foscor, no?


I de la freda Àustria, ens en anem cap a l'espai exterior, fins a una galàxia molt, molt llunyana. Aquesta vindria ser la plaça del poble de Tatooine a Star Wars: The phantom menace.


Bé, de fet ja sabeu que és la Plaça d'Espanya de Sevilla (que ens envia la Sònia Peralta), sempre imponent, se li dibuixin droids al damunt o no. Ara, fa com coseta passejar per sota les arcades pensant que aquells són els mateixos passos que l'Anakin i la Padmé van fer, tot just quan el seu amor no estava contaminat pel revers tenebrós de la força.

La mateixa Sònia també ens ha recordat que al Museu d'Història Natural de New York es va rodar A night at the museum amb el Ben Stiller.


I, és clar, ja que passava per allà, la Sònia no es va poder estar de fer-se una foto a la mítica botiga de Tiffany's on la que esmorzava l'Audrey Hepburn a Breakfast at Tiffany's.


Encara tenim moltes fotos pendents de publicar, així que no us despisteu, que, com diria el George Lucas, aquesta secció va ser concebuda com una triple trilogia, així que. Seguir enviant-nos més fotos, que mai no en tenim prou. Les podeu penjar directament al Facebook o enviar-nos-les per Twitter. En quan ens les envieu, les pengem.

Diguem-ho clar i català: Alien (la primera de les cinc) és, de llarg, la millor de totes, les hi dona mil voltes. Si la peli fos un àl·lien, agafaria a totes les altres pel coll i les hi clavaria la seva mandíbula múltiple sense pensar-s'ho dues vegades. Deixeu-me dir-ho encara més clar: Alien (la primera, la única, la gran) és una obra mestra, les altres no. Ni la excessivament anabolitzada seqüela del Cameron (tot i que té l'encert de treballar una línia temàtica, la de la maternitat, que donarà els millors fruits de la saga), ni la lleugerament plana tercera part del Fincher (tot i tenir la càrrega temàtica més interessant de totes), ni la aventurera quarta entrega del Jeunet (amb el pitjor sintètic de totes), ni, per descomptat, la preqüela del propi Scott (que és un entreteniment molt digne ple de forats) li arriben a la sola de la sabata. I és que l'Scott, en aquella època, estava sembrat. Va saltar del món de la publicitat a dirigir una opera prima excitant i molt elegant (The duellists), es va treure de la màniga aquesta Alien i va rematar la jugada amb Blade Runner. Diria que pocs directors en la història del cinema han tingut un començament tan sòlid i prometedor. Després, ja ho sabem, se li en va anar la castanya i va semblar oblidar tot el que havia après.

Hem tingut ocasió de revisar-la en bones condicions (pantalla gran projectada, còpia en DVD restaurada, so més que decent) i se'ns han posat els pels de punta igual que el primer cop que ens va enlluernar. Scott juga a distribuir la tensió, a repartir-la a cabassos ensenyant... bé, no, ensenyant poc, més bé amagant les seves armes. Scott entén que per fer una obra mestra del terror (una de les poques veritables obres mestres dins d'un genere plagat de mediocritats i de públic conscientment poc exigent) no ha de mostrar el que fa por, sinó amagar-lo. I això és, justament, el que fa: ens amaga la font del terror en una nau laberíntica i inescrutable. Què poc que surt l'àl·lien en comparació amb la invasió desmesurada de l'Aliens del James Cameron. Com es recrea el Ridley en plànols en moviment, recorrent les escletxes de cada compartiment de la nau, amb parets farcides de canonades, de cables, de racons i de bafarades de vapor sobtades. Ho fa amb la calma de qui no té res a demostrar, del que sembla tenir tot el temps del món per fer un plànol que dura molt més del que sembla necessari, amb un silenci que no deixa ni que la música del Jerry Goldsmith hi jugui basa.

I el que ens deixa és una pel·lícula enorme, absolutament aclaparadora, que conté algunes de les seqüències més celebrades de la història (el face-hugger arrapat a la cara del John Hurt o el naixement del bebè àl·lien) i que et va regalant perles al llarg del seu metratge, però sobretot regula la tensió d'una manera magistral (no passa "res" fins al minut 30, quan el John Hurt és atacat pel face-hugger, o fins al 50 fins al naixement del bebè) i ens deixa sense alè.

Mà ferma, uns actors prou desconeguts com perquè els seus destins et siguin del tot impossibles d'endevinar i una direcció artística fantasiosa i rocambolesca completen el còctel. Una obra mestra del cinema de terror (que no de la ciència ficció, hi ha molt poca ciència-ficció en aquesta pel·lícula) que ens va deixar bocabadats en el seu moment i que, trenta anys més tard, encara ens fa contenir l'alè, tensar els músculs i arrapar-nos a la butaca.