Són a penes 13 minuts. Però quins 13 minuts per a qualsevol amant del cinema! La peça d'orfebreria animada amb stop-motion que el Vigil Widrich i el seu equip va confeccionar és una pel·lícula clàssica de Hollywood comprimida en el temps però, sobretot, és un collage absolutament literal d'escenes de centenars de films coneguts per tothom.

El millor, en tot cas, és veure'l primer.



Utilitzant alguns dels trops més habituals del cinema (un home i una dona, una persecució de trens, una batalla aèria, la guarida dels malvats, el petó final, etc.), Widrich escomet una obra monumental en que el treball de tall i confecció darrera la càmera és tan impressionant que veure el making off del curt redobla les lloes que un pot llençar-li.


Efectivament, tall i confecció. Fotograma a fotograma, retall a retall, Widrich i els seus companys munten un edifici cinèfil monumental a base de tallar i enganxar. La feinada s'endevina titànica i complexa a més no poder però, més enllà del mèrit, Fast film traspua valor artístic a cada fotograma.

La intertextualitat, estripant els mil-i-un personatges de les seves pel·lícules originals per encolar-los en aquesta, suggereix patrons, repeticions d'una indústria bastida a cop de trop, de cliché, de producte pre-fabricat. Guy Maddin, anys més tard, empraria un llenguatge similar a The green fog, aquest cop per denunciar la mirada mascle i assetjadora del cinema sobre la dona.


I un, per descomptat, pot visionar Fast film com si fos una mena de Trivial meta-cinèfil, i jugar a endevinar tots els actors, tots els personatges, totes les pel·lícules. Però el curt de Widrich sobreviu en la memòria per la intensitat de les seves poderoses imatges, pel poder de seducció de la seva combinació i pel desbordant enginy que desfila per cada racó.

Hi ha un cinema que no sembla cinema. És un cinema que sembla poesia, que està molt íntimament lligat a les arts plàstiques i a l'enfocament artístic que els seus autors i autores apliquen en col·locar-se darrera la càmera. És un cinema que ha deixat de banda el Mode de Representació Institucional i s'ha escapolit de la narrativa més convencional per buscar altres vies, altres emocions.

Diversos són els noms propis que han anat forjant, al llarg dels més de 100 anys d'història del cinema, aquests corrents. I un dels que ressona més sovint en les pàgines d'aquesta història alternativa del cinema és el de la Maya Deren.

Nascuda a Kiev al 1917 i escapant amb la seva família dels progroms russos acaba recalant als EUA, on desenvoluparà la seva carrera polifacètica de poetessa, escriptora, ballarina i coreògrafa. L'any 1943, però, decidí afegir a aquestes disciplines, una més: el cinema. I va escometre aquest curt silent de 12 minuts sobre un incident i la percepció subjectiva d'aquest per part de qui l'observa.


Captivador des dels seus primers fotogrames, amb una història recaragolada i onírica, Deren recorre a diversos i enginyosos trucs narratius per fascinar amb cada pla, sempre jugant amb elements molt senzills que, desplaçats, provoquen una ansietat en l'espectador que demana resolució.

Bevent de les premisses del post-surrealisme nord-americà, Deren evoca mil-i-una sensacions en molt pocs minuts, transmetent amb encert i intensitat el món de les percepcions, les angúnies i les inseguretats de les realitats que no es regeixen pels codis narratius habituals, com els somnis. Deren, protagonista també del curt, es mira a sí mateixa, es duplica, es multiplica, en un calidoscopi subjectiu que t'atrapa i t'arrossega.


Nombrada com a influència de molts altres cineastes nord-americans posteriors (Lynch entre ells) i precursora del cinema personalista i dels cinema-poets dels 50, Deren roman com una d'aquelles marques estètiques inesborrables, un nom propi de la història de l'altre cinema. Perquè hi ha un altre cinema. Un que sembla, de fet, molt més que cinema.

No era, potser, un actor descomunal, ni el més expressiu. Però la seva silueta imponent es va passejar per vàries de les més populars pel·lícules dels 80. Aquí en teniu algunes d'elles.

Best seller (1987)

Acorralado (First blood, 1982)

Cocoon (1985)

F/X, efectos mortales (1986)

Gorky Park (1983)

Peligrosamente juntos (Legal eagles, 1986)

Silverado (1985)

El vientre del arquitecto (The belly of an architect, 1987)

La seva hiperactivitat durant els 80 no va quallar en una carrera posterior massa lluïda, però el Brian no va deixar mai de treballar, ara sobretot en TV movies i fent aparicions esporàdiques en sèries de llarga durada.

Tal com ens deia la Marta Roig Losantos al Facebook, era un roba-escenes de primera. Ens deixa; però ens deixa un llegat enorme d'aparicions fantàstiques i personatges inesborrables.

Un agent d'un misteriós departament de seguretat del govern s'embarca en un viatge en el temps per intentar aturar un terrorista que fa esclatar bombes a discreció. La seva tapadora és fer de cambrer rere la barra d'un bar. I allà se li atansa un home estrany que promet explicar-li la història més extraordinària que mai hagi sentit. El cambrer, entre gots de whisky, se l'escolta.

Adaptar al Rober Heinlein, un dels més destacats escriptors de ciència ficció, sembla no ser tasca fàcil. Molts ho han intentat amb desigual fortuna. Potser és perquè Heinlein no és un escriptor a l'ús, i perquè la manera en que explica les seves trames és tan important com aquelles. Sigui com sigui, els germans Spierig se'n surten notablement.


I ho fan amb una història impossible d'explicar, rocambolesca, agafada per la patilla, jugant amb les paradoxes i les sorpreses com qui fa malabars sobre una corda fluixa sense xarxa de protecció. El que podria haver estat un desastre absolut es converteix en un entreteniment notable, una mena de tour de force narratiu en que fer-li perdre el fil a l'espectador és fàcil, o que acabi extenuat és plausible.

La trama es recolza en un parell d'actors que l'arrosseguen sencera. L'Ethan Hawke, més reeixit de l'habitual, és l'agent. I la Sarah Snook (Succession) és la Jane, aquest home/dona al voltant del qual gira tota la trama i que demostrar tenir un talent magnífic per accedir a un amplíssim registre en una sola pel·lícula.


I així, Predestination s'enfronta amb els límits de la narrativa d'històries de viatges en el temps, buscant-ne les vores, recreant-s'hi, no tenint por de cometre sacrilegis o trepitjar terrenys prohibits pels puristes. I aquí, en aquest atreviment, està la seva basa principal, juntament amb no pretendre ser més que el que és, un joc de miralls, una petita capsa de sorpreses constant.

No acabem de tenir clar si la nostra tendència a consumir més productes audiovisuals aquests dies de confinament és una oportunitat llargament esperada (la de tenir temps per consumir-los compulsivament) o una fugida endavant (per omplir el buit). Sigui com sigui, el resultat és el mateix: hores i hores de visionat televisiu.

Aquí us deixem una llista de les sèries que aquests darrers temps hem estat veient esperant que us pugui donar alguna idea de què veure i que, alhora, vosaltres també ens digueu quines esteu veient. Som-hi.


Avenue 5 (2020) (HBO): Després de Veep, l'Armando Iannuci escomet una altra comèdia, aquest cop a bord d'una nau espacial turística tan farcida de personatges impossibles i incapaços com els passadissos i despatxos de la Casa Blanca. Iannucci es desprèn aquí de la càrrega crítica per cenyir-se a la comèdia, i la veritat és que els resultats són francament divertits, amb una bona colla d'actors molt inspirats (Hugh Laurie, Josh Gad, Zach Woods...). No us canviarà la vida, però us entretindrà molt.



El visitante (The outsider, 2020) (HBO): Que no sigui aquesta la millor adaptació a la petita pantalla d'una novel·la de l'Stephen King, amb un punt de partida interessant (no, no volem explicar-vos més, forma part de la gràcia) però, sobretot, amb un desenvolupament molt sostingut (ja sabem tots que aquí és on totes les adaptacions de King fracassen, en mantenir el to i la tensió inicial) i un joc d'actors i actrius molt notable (Ben Mendelsohn, Cynthia Erivo, Jason Bateman, Paddy Considine, etc.).


Treadstone (2019) (Prime Video): Expansió de l'univers Bourne sense el Matt Damon (ni el Jeremy Renner) en què el programa Treadstone d'agents dorments s'ha reactivat, no se sap ben bé per qui ni per què. La sèrie segueix el despertar de diferents agents arreu del món i torna a posar sobre la pantalla les cartes habituals: acció molt coreografiada, trama que pendula entre la complexitat i la confusió, enganys (i dobles enganys, i triples enganys...) constants, localitzacions per tot el món i un pols narratiu que intenta ser ferm i trepidant. La sèrie està en mans del Tim Kring, creador de la mítica Heroes, encara que també de Crossing Jordan o de Touch. És un entreteniment ben vàlid, però la fórmula Bourne sembla que no funciona tant bé quan es supera el límit de dues hores que imposava el format cinematogràfic.


La ciudad y la ciudad (The city and the city, 2018) (Filmin): Us en vam parlar abastament aquí, però fem-ho ras i curt: complexa adaptació en format minisèrie d'una aclamada novel·la de ciència ficció que té en la seva posada en escena la millor basa per intentar reproduir un joc topogràfic on tres ciutats es sobreposen geogràficament amb els conflictes que això desencadena. Explicada en clau de cinema negre, els seus 4 episodis poden ser imperfectes, però la proposta és prou llaminera com per despertar l'interès.


McMillions (2020) (HBO): Documental de 6 episodis sobre un frau comès a expenses d'una promoció de McDonalds als EUA que posa l'ull en una colla de personatges fascinants que van des d'un agent de l'FBI absolutament inverossímil (però real) fins a una colla de mafiosos que s'emmirallen en els Soprano, i que desvetlla una de les flaqueses de l'ésser humà, la cobdícia, reconstruint de manera un tant hiperbòlica la investigació del cas.


Marianne (2020) (Netflix): Us en vam parlar amb detall aquí, però resumim-ho. Una sèrie francesa de terror d'ensurts que aprofita TOTS els recursos del gènere per bastir una història de retrobament amb el passat amb uns vímets molt stephenkinguians i una realització molt efectiva/efectista.


Match (2018) (Filmin): Tot i tenir ja dos anys, el boca-orella ha acabat donant per bona aquesta comèdia divertidíssima amb un plantejament d'allò més original: les peripècies amoroses i socials d'un paio, narrades, en directe, per dos comentaristes d'esports que fan servir tota la parafernàlia narrativa típica per posar-hi emoció. El millor que es pot dir d'ella (i en vam parlar abastament aquí) és que és capaç d'explotar la seva premissa i no fer-la avorrida o repetitiva. Molt original i digerible gràcies als seus capítols de amb prou feines 20 minuts de durada.


The Mandalorian (2019) (Disney+): Ara que la plataforma del gegant de l'entreteniment ja ha arribat a casa nostra, és temps de gaudir d'una sèrie que, tot i estar lluny de ser memorable, és perfectament capaç de narrar una història paral·lela de l'univers Star Wars que manté tota la màgia de la enealogia original i explicar-la en clau de western hipertecnificat. Els múltiples homenatges als clàssics del gènere es succeixen i els seus capítols de curta durada són una delícia que, si bé no perdura en el paladar, sí és capaç d'omplir i saciar a l'espectador exigent, que no és poc. Aquí us en vam parlar amb més calma. I sí, baby Yoda.


Creedme (2019) (Unbelievable, Netflix): Podeu llegir la nostra ressenya de fa uns dies aquí, però per concentrar-ho en poques línies, deixeu-nos dir que aquesta ha estat una de les sèries més destacables de l'any 2019. Fet a base d'explicar una investigació policial d'unes violacions des d'un prisma radicalment femení, reivindicant la indignació dels homes, fent-ho sense escarafalls, sense excessos, sense gratuïtat i, per contra, amb una obsessió pel detall encomiable. I, a sobre, dues de les millors interpretacions dels darrers anys: Toni Collete i Merritt Wever. No us la perdeu.


Los visitantes (Beforeigners, (2019) (HBO): En ple segle XXI, arreu del món comencen a aparèixer de dins del mar viatgers temporals provinents d'èpoques passades. A Noruega també, i els que hi apareixen són víkings. Aquesta és la premissa de Beforeigners, un procedimental policial que transcorre sobre un rerefons de ciència ficció llaminer i amb moltes possibilitats que potser no acaba d'aprofitar en aquesta primera temporada però que promet molt de cara a les properes. En teniu una reflexió més llarga aquí.


Gentleman Jack (2019) (HBO): Basada en els diaris de l'Anne Lister, una terratinent empoderadíssima en una Anglaterra del XIX carrinclona, mascle i poc avesada a persones que se sortissin de la norma. I l'Anne Lister se surt de la norma, de qualsevol norma. Explicada amb una aclucada d'ull constant a l'espectador, les dificultats a què s'enfronta conformen una reivindicació feminista notable i un entreteniment televisiu molt recomanable. Podeu llegir-ne més aquí.


The boys (2019) (2019) (Prime video): Una de les sorpreses del 2019 va ser aquesta adaptació d'un còmic de superherois que explicaria com seria, de debò, una societat en què uns paios amb superpoders es passegessin pel món amb malles de colors. Seria un caos, és clar; però, sobretot, seria un negoci amb molts interessos ocults. Enginyosa, contundent i amb molta mala bava, ha estat una de les delícies televisives dels darrers mesos. Aquí us en vam parlar amb calma i detall.


Euphoria (2019) (HBO): Poques coses més cool s'han vist en els darrers mesos en una pantalla de televisió. Perquè per bé que la història que explica és tremenda, l'execució fílmica és hipermoderna, colorista, exagerada, videoclipera... però fascinant de principi a final. I això, com dèiem, que el que explica és tan complex com l'abocament voluntari a l'abisme de la pubertat, en un entorn tòxic i psicotròpic. Aquí us vam intentar explicar l'experiència que suposa veure Euphoria, una de les sèries que més polseguera han aixecat en els darrers mesos.


Evil (2019) (SKY): El matrimoni King (Damages, The good wife/The good fight) s'han tret de la màniga un divertimento (tal com van fer, fa uns anys, amb Braindead) que es basa en la ciència ficció però es recolza en la narrativa procedimental i que explica l'eterna lluita entre la raó i la fe en un entorn de possessions tan friki com llaminer. I a sobre hi surt el Mike Coulter (The good wife, Luke Cage) i el .Michael Emerson (LOST, Person of interest).


Black summer (2019) (Netflix): Zombie nation va ser una sèrie de zombies que pretenia desprendre's de la pesada càrrega de voler ser transcendental (com The walking dead) i centrar-se en l'acció, en el dia a dia d'uns supervivents enfrontats a hordes de morts vivents (o eren infectats?). El seu problema era que no acabava d'aguantar el ritme i que els personatges eren insuls. Ara Black summer, la seva preqüela, troba el to, el ritme i és capaç de bastir uns personatges mínimament interessants. Li afegeix, a més, unes ganes de narrar-ho de manera interessant, jugant amb tots els recursos narratius possibles.


Los Gemstone (The righteous Gemstones, 2019) (HBO): El Danny McBride segueix intentant fer-nos riure a costa de personatges lamentables. Ara ho prova amb els predicadors evangelistes. I per bé que la intenció és lloable, el seu humor és xaró i grollerot, de boc gros, i la sensació és que la seva paròdia no supera la realitat en cap moment. I això que hi ha el John Goodman.


Stumptown (2019) (HBO): No són massa les ocasions de gaudir d'un procedimental detectivesc amb protagonista femenina. I encara ho és menys si el seu tractament no és condescendent. A la Cobie Smulders (How I met your mother) li han donat l'ocasió de bastir un personatge arquetípic que sol estar en mans d'homes. El resultat no és de traca, però sí és entretingut.


Dracula (2020) (Netflix): Ha despertat opinions ben dispars, en general, aquesta adaptació del Moffat i del Gattis (Sherlock) del clàssic de Bram Stoker. Tres episodis llargs, amb tres enfocaments ben diferents: un primer episodi tradicionalista (que no aporta res nou, però actualitza la narrativa vampírica), un segon que és un oasi, un exercici quasi autoconclosiu de confinament à la Agatha Christie, i un tercer en que esmola els canins per, després d'una extraordinària el·lipsi inter-episòdica, intentar reformular el clàssic. El Claes Bang dóna el pego com a Drácula morbós, bèstia i molt ben pagat de sí mateix, però el show li roba la magnífica reinterpretació del personatge del Van Helsing, aquí reconvertit en una monja  estratosfèrica en mans de la Dolly Wells.


Giri/Haji (2019) (Netflix): Atrevit intent cosmopolita, el d'aquesta sèrie que barreja les cultures britànica i japonesa en un poti-poti que barreja thriller i drama. No acaba de funcionar del tot, però l'intent mereix el reconeixement i un visionat.


The virtues (2019) (Filmin): Una de les més celebrades minisèries del 2019, amb un Stephen Graham molt entregat, explicant una dura història de retorn al passat per expiar pecats i aixecar catifes que amaguen secrets dolorosos.


The morning show (2019) (Apple TV): Segurament la seva història sobre escrúpols (o la manca d'ells) del periodisme televisiu requeria més garra i mala llet, però veure a la Jennifer Aniston i a la Reese Witherspoon en pantalla ja mereix donar-li una oportunitat.


Watchmen (2019) (HBO): Més fascinant que memorable, el visionat d'aquesta seqüela dels còmics (i de la pel·lícula) de l'Alan Moore és obligat, encara que sigui per a) veure una posada en escena original i llaminera, b) gaudir de la Regina King, o c) deixar-se portar per un enginyós gir temàtic que refresca l'original i aprofundeix allà on el geni barbut mai va saber entrar.


Chernobyl (2019) (HBO): Probablement, la més popular de les sèries televisives del 2019. Lamentablement, TOT el que explica sobre la gestió del desastre nuclear rus és aplicable a la nostra realitat actual i a la manera en què els governs del món sencer estan portant la crisi del Coronavirus. Jared Harris i Stellan Skarsgard estan soberbis, la producció és de tracta i mocador i la història és tan dura com necessària.


Elite (2018) (Netflix): Una de les sèries amb més èxit i més exportades de Netflix: el punt de partida a cada temporada és molt similar: Un institut privat i reservat a classes altes en el que uns nois "becats" es veuen totalment fora del seu element.
3 temporades amb una estructura idèntica que tenen diferents resultats. Cada temporada arrenca "in media res" amb un assassinat o desaparició; sense que sapiguem res més, ens caldrà avançar capítols per descobrir els secrets i aliances que  es van teixir per conservar l'estatus, no ser descoberts o evitar ser acusats.


Halt and Catch Fire (2014-2017) (Filmin): Tot i ser una sèrie que ja té uns anys, Filmin ha estat l'única plataforma local que s'ha atrevit a recuperar-la. I encara sort, perquè si li pregunteu a QUALSEVOL persona que l'hagi vista us dirà que està entre les seves sèries favorites de tots els temps. Ras i curt. El transfons de l'evolució de la informàtica des dels anys 80 serveix per presentar-nos quatre dels personatges més ben treballats de la ficció televisiva de tots els temps. Veieu-la. Ara. No exagerem en absolut, es una meravella d'aquelles que voldreu guardar per veure-la una i una altra vegada.


Locke & Key (2020) (Netflix): Adaptació d'una novel·la del fill de l'Stephen King, enganxarà als fans de la fantasia més infantil o, complementàriament, als que, simplement, gaudeixen de veure com els efectes visuals d'avui en dia permeten posar en imatges móns literaris extremadament creatius.
Finalment sembla com una versió actual i infantil dels Goonies, sense l'encant de la pel·lícula i amb més efectes especials que treball de guió.


Devs (2020) (HBO): L'Alex Garland (Ex-Machina, Anihilation) és una de les grans promeses de l'audiovisual de ciència ficció. Al nostre gust, està lluny d'haver fet cap obra que realment trasbalsi, però aquesta minisèrie explicada amb parsimònia sobre un projecte tecnològic revolucionari i els enginyers que hi estan al darrera té números per ser la primera. El degoteig setmanal de capítols aguanta el to i justifica l'espera, visualment és molt completa i la història que hi ha al darrera suggereix que la sèrie completa pot deixar molt bon regust de boca. I, a més, hi tenim el Nick Offerman (Parks and recreation) encarnant un personatge tremend i instantàniament icònic.


The Man in the High Castle (2015-2019) (Prime Video): Tot just fa uns mesos va concloure aquesta adaptació televisiva d'una novel·la distòpica del Philip K. Dick en què l'eix nazi/japonès va guanyar la IIª Guerra Mundial i s'han dividit nord-amèrica. Trama d'espionatge i d'intrigues, captivarà als fans de la temàtica nazi per la seva originalitat, per bé que el desenvolupament de la seva trama (que avança amb molta lentitud) i dels seus personatges (plans i amb tendència a l'estupidesa) no estan a l'alçada, sovint, de les expectatives.

Personalment, qui us escriu considera que la ideologia d'El hoyo és totalment equivocada, i que el seu missatge sembla que va en una direcció quan, en realitat, t'està dient tot el contrari. Però...

Però El hoyo és una magnífica pel·lícula de ciència ficció. Magnífica. A pesar de les diferències ideològiques que un pugui tenir amb ella. I ho és perquè el seu plantejament és brillant, però també ho són el seu desenvolupament i el seu desenllaç.

L'argument

Una estructura d'habitacions connectades per un buit amb un incomptable nombre de nivells, amb dues persones per nivell, que s'han de repartir el menjar que els va arribant dels pisos superiors. Quan més a baix estàs, menys menjar t'arriba. I cada cert temps, et canvien de nivell, aleatòriament. Enfrontats a aquesta lluita per la supervivència, el llop treu el cap per devorar l'humà. El Goreng (impecable, com sempre, Ivan Massagué) hi desperta i intenta entendre-ho. Intenta, fins i tot, imprimir-hi una mica d'humanitat. Però la realitat de la contesa és dura... i obliga.

Ideologia perversa (llegir només si ja s'ha vist la pel·lícula)

Amb aquesta premissa tan bàsica, el debutant Gaztelu-Urrutia confecciona una al·legoria social magnífica i molt encertada, en què l'home és un llop per a l'home i en què l'egoisme individual sembla ser el causant dels mals que es pateixen. I aquest és, al meu entendre, el problema amb El hoyo. Culpa la població dels mals generats per allò que en Marx en deia, l'infraestructura.

Segons Marx, la societat es divideix en dos plans: la superestructura i la infraestructura. La primera és la que el poble veu i toca, és la referent a la cultura, els hàbits, la manera de viure. Tots els elements d'aquesta superestructura venen determinats per la infraestructura. I aquesta —la infraestructura— és la que dicta les normes de funcionament bàsic de tota la societat, els mecanismes que la mouen en el seu interior (no en la seva superfície). Marx col·locava aquí el capitalisme, com a element que determinava tota la resta. El hoyo hi col·loca aquest pervers joc de supervivència per nivells.

Per tant, apunta el seu dit en la direcció equivocada. Responsabilitza als individus de la perversitat d'un joc que ells no han inventat. Critica el seu comportament reptilià de supervivència i, encara més, deixa en les seves mans la responsabilitat de canviar el joc, d'invertir la dinàmica, de resoldre el conflicte i la barbàrie.


Però la barbàrie és la infraestructura, és aquest microcosmos de tortura psicològica, creat per un ens difós (la "administración"), decididament dirigida per privilegiats. Són ells els que, en realitat, tenen la culpa d'haver plantejat aquest joc. Però, encara més, són ells els que podrien aturar la barbàrie amb un gest ben simple: distribuir correcta i equitativament el menjar.

Però no, El hoyo, perversament, prefereix criticar les suposats clichés de la nostra societat, aquells que fan referència a l'egoisme de les masses, de l'individu alienat que només mira per sí mateix, caient en el seu propi parany: no hi ha cliché més gran que el de pensar que la culpa sempre la tenen els dèbils, oblidant apuntar cap a dalt, cap als veritable culpables, aquells que tenen el poder i el privilegi.

Una pel·lícula magnífica

Però, ideologies a banda, Gaztelu-Urrutia és capaç de capejar un dels problemes més gruixuts al que s'enfronten plantejaments tan atrevits com el seu: vestir-lo amb un desenvolupament narratiu que superi la mera metàfora. Tot el que succeeix, certament, remet a la metàfora (en un exercici molt meditat de precisió conceptual, cuinada a foc lent), però els personatges tenen cos i tenen ànima, la trama no es recrea en el punt de partida sinó que el desenvolupa, els impactes no cessen i la drecera final que el film decideix agafar no només és coherent sinó que és enginyós i atrevit.

Pel camí, referències quixotesques (no només perquè aquest sigui el llibre que Goreng llegeix incansablement, sinó pel seu Sancho Panza sàdic i company de cel·la, pels molins de vent que, segons vol fer-nos creure —ai, la ideologia un altre cop— no existeixen o per l'esperit de cavalleria. I, a més, un incessant girar al voltant de conceptes tan necessaris de reflexionar com la solidaritat, la lluita de classes (no!, cada nivell no és una classe social diferent, tal com he llegit en algunes cròniques; cada nivell, si de cas, representa un nivell de sort en la distribució de la riquesa, però sempre dins de la mateixa classe social: la proletària), la por i la desconfiança envers l'altre.

Rodada, a més, amb una notable habilitat per impregnar de dinamisme uns escenaris reduïts, El hoyo és una esplèndida pel·lícula a la que totes les pegues ideològiques que un li pugui posar no poden amagar el brillant aparell de ciència ficció que basteix i l'esplèndida factura cinematogràfica que el narra.