Carol (2015) - Todd Haynes

2 comentaris
Carol és una pel·lícula que demana paciència i temps. Temps per entrar en aquesta atmosfera de mirades còmplices i silencis, temps per observar els moviments de Cate Blanchett a través de la càmera de la Rooney Mara, temps per a formar part del moment que viuen les dues protagonistes, molt important per a elles però que, si no es donen les circumstàncies necessàries, pot resultar poc punyent per l’espectador.

La pel·lícula íntima i intimista, recull un moment vital de la vida de dues dones, que va des del moment en que es coneixen (bellament explicat gràcies al magnetisme de la Cate Blanchett) fins que la pel·lícula acaba, explicant tots els dubtes, injustícies i conseqüències que una relació homosexual entre dues dones podia comportar a mitjans del segle passat, i ho fa amb l'ajut de la música excepcional de Carter Burwell que et transporta escena a escena i que comparteixo amb vosaltres per a què l'escolteu mentre seguiu llegint:



Acostumats com estem a veure pel·lícules en les que no passen 5 minuts sense que hi hagi un hit important en la trama, aquesta pel·lícula planeja sobre els esdeveniments com si no tingués presa, tranquil·la i sense donar importància a la impaciència de l’espectador. El temps sembla aturar-se sobre tot en les escenes protagonitzades per les dues dones, en les que la trama transcorre mitjançant converses, mirades i passeigs en cotxe, donant-nos temps per gaudir de la intimitat que va creixent entre elles dues. Aquesta intimitat tranquil·la contrasta amb les escenes en les que els interprets masculins entren en escena, moments en els que apareix l'enfrontament d'opinions, sovint la discussió i en alguns casos l'amenaça i que corresponen als disparadors de la trama, provocant les reaccions que faran tirar endavant la pel·lícula i prendre les decisions que ens portaran al final de la història. 


La pel·lícula demana un visionat sense presses en una sala de cine (a ser possible) o si menys no, amb una pantalla que permeti veure tots els detalls, colors i transparències del film. I recomanem amb insistència perquè en Todd Haynes, contínuament posa la càmera rera vidres, parabrises, vidreres, gots, objectius de càmera, etc... com a metàfora de les barreres invisibles però existents que impedeixen a dues dones tenir una relació sentimental al Nova York dels anys 50, i aquest recurs resulta particularment bell en pantalla gran.

Menció especial a la interpretació de Cate Blanchett que desenvolupa el seu paper amb una contenció espectacular, inclús en els moments més tensos de la cinta. En canvi la Rooney Mara manté en tota la pel·lícula certa actitud alienada i que si bé li atorga una aura d'innocència i joventut, no és capaç de variar al llarg de la cinta, donant la sensació de que és una actriu totalment mancada de recursos, cosa que sabem que no és certa. 

2 comentaris :

ricard ha dit...

Cate Blanchett clava el seu personatge, però ja té certa experiència en el paper de dones sofisticades, amb molta classe. En canvi, no comparteixo l'opinió sobre la interpretació de Rooney Mara: potser sí que els seus ulls enormes li fan posar una mica de cara d'ensurt tota l'estona, però en qualsevol cas penso que sap transmetre l'allau de sentiments que viu el personatge, de l'enamorament i la passió a les pors i la decepció.

Molt bona l'observació sobre els enquadraments com a metàfora de las barreres invisibles.

Una gran pel·lícula.

Salutacions.

Noemix ha dit...

Moltes gràcies pel teu comentari Ricard!