Batman v. Superman: Dawn of Justice (2016) - Zack Snyder

Batibull horrible i desproporcionat, ofensa pels sentits, l'encontre entre els dos caps de cartell de DC Comics és una decepció constant i molt intensa, desaprofitant no tan sols l'ocasió de reunir dos personatges mítics de la cultura popular sinó també una història ben interessant sobre els totalitarismes i els estats policials. Potser no caldria, en realitat, sorprendre's del resultat si tenim en compte que:
a) estem en l'apogeu del cinema de superherois i el públic s'empassa qualsevol castanya capaç de generar un tràiler pirotècnic.
b) el Zack Snyder és un dels directors més negats per a la narrativa del cinema contemporani.

Resulta curiós comprovar com, després de veure aquesta porqueria de pel·lícula, el públic segueix preguntant-se quines seran les properes entregues de films de superherois a estrenar-se, com si no n'haguessin tingut prou o com si volguessin traure's l'espina amb una altra espina. El fenomen fan és imparable, i DC vol aprofitar l'embranzida que ha sembrat Marvel, tot seguint-ne l'estela (és a dir, fent porqueria fílmica).
Però és inevitable pensar que en mans d'algú altre aquesta pel·lícula hagués pogut resultar quelcom d'interessant. La història de dos sheriffs a la ciutat, tots dos convençuts que la seva moral i els seus mètodes són els que el poble necessita, ens parla de l'exercici del poder per la força, perquè quan es té la força no cal discutir, no cal votar, no cal ser demòcrata (qüestió que, per cert, Snyder resol per la via més absolutista i repressora, la dels dos semi-déus actuant unilateralment en favor d'una societat que els ha rebutjat de manera fefaent). I posar el poder executor al servei del poble i no del propi poder és tasca difícil.


Tan difícil com que el Zack Snyder sigui capaç d'explicar una història i que s'entengui. Tan difícil com que sigui mitjanament capaç de comprendre que dues hores i mitja d'explosions, cops, i retrunys de banda sonora apocalíptica no és entreteniment sinó el seu contrari, avorriment. L'Snyder no filma històries, tan sols aboca cubells d'ingredients al poti-poti esperant que "més" esdevingui "millor". La culpa no és seva, de fet. És d'aquells que han decidit que posar a un lutier a dirigir una orquestra és bona idea. L'Snyder no sap què fer en una escena de "plànol-contraplànol". Però sí sap què fer en una escena de "bufetada-contrabufetada", o una d'"explosió-contraexplosió", aquest és el seu terreny narratiu.
I allà on una pel·lícula de superherois dels 80 i 90 hagués conclòs amb una batalla concreta (cos a cos amb l'enemic, deturar una bomba a punt d'arrasar el món, etc.) ara cal que hi hagi un monstre enorme, bocagrossa, hipermusculat, que absorbeix energia, que és capaç de generar explosions, que no mor mai, etc. Deu ser signe dels temps: la subtilitat cinematogràfica ha mort.


Al final, després de tant de parlar-ne durant els mesos previs a la seva estrena, resulta que el menys important és si el Ben Affleck és capaç de fer un bon Batman o no. No importa si el Henry Cavill segueix sent tant xitxarel·lo com sempre. Ni tan sols val la pena parlar del suïcidi professional que ha dut a terme el Jesse Eisenberg amb un Lex Luthor que fa vergonya aliena de tan malament com l'encarna. Allò que importa és que Batman v. Superman és insuportable. I s'ha de ser molt carallot per intentar fer una pel·lícula d'entreteniment pur amb tots els diners del món i que et surti aquesta pesadesa granítica, aquest col·leccionable d'explosions i mastegots, aquest nyap avorrit fins a l'extenuació.