Hi ha un nou cinema de terror?

Cap comentari

Permeteu-me fer una entrada més personal del que és habitual en aquest blog de cinema.

Poc acostumat, com estic darrerament, a tenir temps lliure, solc aprofitar per posar-me al dia de pel·lícules. I aquest cap de setmana m'ha agafat per reprendre un gènere que sempre m'havia agradat molt: el terror. Deixeu-me confessar que, de jove (d'adolescent, de fet), havia gaudir molt, del gènere. Però molt. Tant com per haver estat capaç de veure TOTES les pel·lícules de terror que es van estrenar en cinemes a Barcelona durant uns quants anys. Eren els 80, i se n'estrenaven moltes, totes quasi calcades. I es feien festivals de terrors, i maratons i la sang corria i el fetge regalimava.

Però —i aquí ve la confessió—, amb els anys li vaig anar perdent el gust als ensurts gratuïts i al gore més radical. En una mena de simbiosi terrorífica, el meu desencís pel gènere va coincidir amb la seva caiguda: ja no es feien quasi pel·lícules de terror o, si més no, no s'estrenaven (que a Sitges cada any eren capaços de trobar-ne un grapat per exhibir-les en el seu Festival).


El repunt del gènere, ara farà un parell de lustres, ja em va agafar amb el peu canviat. Ho intentava, de debò que sí, però les fórmules les trobava gastades, els ensurts em molestaven, el sadisme banal em treia de polleguera. Hi havia, però, un element més que m'hi allunyava definitivament: l'absoluta manca d'interès de les històries.

M'ha sorprès molt gratament, en els darrers temps, comprovar com la revifada del gènere de terror ha vingut acompanyada d'una reformulació, d'una exploració de noves foscors i de nous territoris. Segueixen havent-hi, per descomptat, pel·lícules de terror molt tallades pel mateix patró de les antigues (The Conjuring, Insidious, Sinister, Pet Sematary, You're next o fins i tot Cabin in the Woods), però hi ha una nova manera de fer terror en cinema.


Digues-li It follows, Get out, The Babadook, The Witch, The invitation, Hereditary o Midsommar. Totes tenen en comú el no voler recolzar-se en l'efectisme habitual: que si gats que surten de dins d'un armari, que si cares deformades, que si efectes de so inflats, etc. Al contrari, cap de les anteriors acaba entregant ensurts, si més no evitant fer-ne ús de manera repetitiva. Allò que busquen, per contra, és bastir una història, un entorn, una atmosfera que per si soles ja paguen la pena, ja entreguen el què l'espectador ha vingut a buscar.

És clar que algun espectador pot venir a buscar una altra cosa, l'entrega d'aquells ensurts dels quals jo mateix gaudia fa uns quants anys. I, de fet, aquestes pel·lícules han rebut no poques crítiques de fans molt encesos. Però, d'altra banda, havent-hi encara l'opció de veure films totalment abocats a l'ensurt i les vísceres, personalment celebro que s'hagin obert nous camins per al gènere.


Aquests camins són els de l'analogia (It follows i l'angoixa adolescent), els de la crítica (Get out i el racisme o The Witch i les arrels fundacionals d'un país), els de l'entomologia d'institucions aparentment intocables (la maternitat a The Babadook). Són, en definitiva, camins que retornen al gènere a on va sorgir, al relat fantàstic que parla de nosaltres, de les nostres pors més amagades i, sobretot, de les nostres incerteses i dubtes, de com ens aferrem a qualsevol creença quan el nostre món s'esfondra.

Uns camins que potser no hauria d'haver abandonat mai. Però ja se sap que no hi ha pel·lícula de terror si el protagonista no surt del camí de llambordes grogues.