Actors i actrius fent ganyotes

El prestigiós fotògraf Howard Schatz decidí encetar un petit projecte que ha acabat convertint-se en una secció fixa de la revista Vanity Fair. Es tracta, únicament, de fotografiar a actors i actrius en tres actituds ben diferents i posar-ne el resultat en la mateixa imatge. Així d'espectacular li ha quedat l'experiment.

Guy Maddin a la Filmoteca

Avui mateix la Filmoteca de la Generalitat enceta un cicle realment interessant per aquells/es que encara creuen que el cinema és un art i no pur entreteniment. El cicle abordarà la carrera de l'iconoclasta Guy Maddin, tot un referent del cinema a contrapèl, un cineasta amb passió pel cinema de principis de segle (al qual homenatja sovint) i amb un univers ben particular.
Personalment no em penso perdre la recreació que del Drácula del Bram Stocker va escometre ara fa uns deu anys i que va ser premiat al festival de Sitges d'aquell any. La proposta és prou arriscada per a semblar-me interessant: Revisió del mite vampíric en clau de dansa, amb música de Mahler, rodada en blanc i negre i homenatjant, un cop més, al cinema mut. Aquí en teniu el tràiler per tal de que veieu que no menteixo, que en Guy Maddin no és un director qualsevol.

Pòster alternatiu de Taxi Driver

Una de les millors pelis de l'Scorsese, sens dubte, amb un repartiment de luxe, un guió espectacular i molt de cinema en cada fotograma.

Trivial: Respostes a Jesús quin trivial!

Aquí teniu les respostes al Cristotrivial, no ha estat gens fàcil que s'endevinés Ben Hur, i mira que la fan cada any!
En fi, aquí teniu les respostes, felicitats als que heu encertat!!

No em puc creure que ja s'hagin acabat les vacances

Luther (2010) - Neil Cross

Vagi per endavant que no sóc, ni molt menys, un gran fan de les sèries de TV policíaques o detectivesques. La fórmula se m'acaba fent pesada i repetitiva i difícilment aconsegueixo empatitzar amb els protagonistes. Però hi ha dues sèries d'aquest gènere que s'han convertit en les meves excepcions que confirmen la regla. La primera és la fantàstic The Shield, on la frontera entre el bé i el mal es posa constantment en tela de judici, no només la dels protagonistes sinó també la dels espectadors.

I l'altra, Luther, és la que ens ocupa. Primera basa al seu favor: és britànica. Això vol dir diverses coses: a) els interessa més el concepte i la dignitat de la sèrie que no pas el fer-ne quartos i convertir-la en un producte. b) les temporades duren sis capítols i no en tornes a saber res fins al cap d'un any, amb la qual cosa no hi ha manera d'afartar-se'n. c) el fons prima sobre la forma, la qual cosa assegura que els guions estan ben filats i el dramatisme ben portat

El protagonista és en John Luther, un detectiu de la policia londinenca que acaba de ser readmès en el cos després d'un desagradable incident en la persecució d'un assassí en sèrie en la que, al final, deixa morir al delinqüent. Luther constantment voreja la frontera entre el bé i el mal, entre saltar-se les normes escrites per respectar les morals i ètiques que se li plantegen. És enginyós i perspicaç com ningú, la seva especialitat és enxampar assassins en sèrie.
Però la ment d'en John Luther està sempre al límit. Amb un enorme sentiment de culpa pel que va fer, obsessionat amb la separació de la seva dona que ha escollit viure amb un altre, perseguit per assumptes interns, en John Luther mai dorm tranquil. La seva única manera de seguir endavant és perseguir i capturar criminals.
I quins criminals. Recordo poques sèries de televisió en la que els dolents fossin tan absolutament despreciables i malaltissos. No hi ha assassí en sèrie en els sis capítols que no desperti els més baixos dels instints de (in)justícia. Depravats, sanguinosos, extremadament intel·ligents, no li ho posen fàcil a en Luther.

El detectiu John Luther és encarnat per Idris Elba, conegut pel seu paper a la sèrie de culte The Wire i que aviat estrenarà Thor a les nostres pantalles. Difícil explicar amb paraules el magnetisme d'aquest actor de cos immens i veu profunda, que es mou d'una manera ben curiosa i que insufla veracitat a un personatge realment extrem com el del detectiu. Un magnífic actor que de ben segur ha de convertir-se en nom reconegut del panorama cinematogràfic proper.

I no val a oblidar-se d'un personatge del qual explicaré poc per tal de no desvetllar massa secrets a qui no hagin encara vist la sèrie: La Alice Morgan, una assassina calculadora i despiatada interpretada per Ruth Wilson que acabarà creant un curiós vincle amb el protagonista. Compta amb aquesta tal Ruth Wilson, la seva mirada gèlida no passarà desapercebuda a qui vegi la sèrie.

No us ho penseu més. Encara no està en boca de tothom, però Luther és el complement perfecte de Dexter, la cara oculta de CSI, l'extensió natural de les sèries de culte de la TV actual. Si te la perds, ho lamentaràs.



I encara un regal més pels nostres lectors fidels. La intro de la sèrie, amb un tractament gràfic fantàstic acompanyat per la encisadora música dels Massive Attack.

Source Code (2011) - Duncan Jones

No val a explicar massa d'una peli amb un argument com el de Source Code, més que res perquè la major part de la seva gràcia resideix, justament, en el seu plantejament. Només fa falta saber que el protagonista (Jake Gyllenhaal), un soldat de l'exèrcit dels EE.UU. es desperta dins del cos d'un dels viatgers d'un tren que, en vuit minuts, esclatarà. El programa inormàtic que dona títol al film li donarà l'oportunitat de reviure un cop i un altre aquells darrers vuit minuts per intentar descobrir qui és el terrorista.
Jo de bon grat us explicaria més, però us esguerraria el film. De fet... mira, ho faré, explicaré més del que cal, així que si encara no l'has vista, et recomano que no segueixis llegint. T'és més que suficient amb saber que aquesta Source Code és un entreteniment més o menys decent sobre una base de ciència ficció tènue i que t'agradarà si ets dels que penses que Moon, la primera peli del Duncan Jones, és del millor que has vist en cinema en els darrers anys -opinió que no comparteixo en absolut, però sóc conscient de la gran quantitat de fans que la peli en qüestió té-.

Advertit/da estàs. Tot el que llegeixis del que està escrit després del tràiler et donarà massa informació, més de la que necessites per passar una estoneta entretingudeta al cinema.



I ara, a per l'anàlisi més en profunditat per aquells/es que ja l'haveu vista. No m'ha semblat, com us dèia, una mala pel·lícula. Però hi ha coses que em treuen de pollaguera, molt en particular quan es tracta d'un gènere com el de la ciència ficció que crec que es mereix molt més respecte que no pas el que rep en els darrers 20 anys (amb comptades excepcions).
Jo no tinc problemes per empassar-me troles físiques i quàntiques. Si a mi em diuen que hi ha un programa que et permet reconstruir en la ment d'algú (el Jake Gyllenhaal) els últims vuit minuts de la vida d'una altra persona, jo vaig i m'ho crec. I ho faig sense reserves. Aquesta és la premisa i si l'acceptes, l'autor et proposarà un interessant joc en el que s'hi barrejaran, segurament, conceptes molt més importants que sí aquest plantejament és creïble o no. El gran Isaac Asimov escriví un munt d'històries breus que partien de mitges veritats científiques o d'extrapolacions impossibles per tal de deixar pista a una història interessant.
Pel que ja no passo però, és per que el propi autor trenqui les seves pròpies normes en funció de com li convingui. Si, com diu l'inventor del programa, el programa Source Code no és en realitat un programa per viatjar en el temps i canviar el passat, doncs serà que no ho és, oi? Doncs llavors que no em vinguin després amb que sí, que es podia, que ni el mateix inventor ho sabia, que mira, que em convé més que es pugui per fer la història més rodona, més americana i tal.
La peli salva de manera justa, fregant el travesser, els primers 20 minuts en els que el protagonista, com si estigués a Groundhog Day (Atrapado en el tiempo i el seu dia de la marmota), intenta un cop i un altre avançar en les seves pesquisses. Quan supera aquest tros, la peli, al meu gust, mostra el seu millor metratge, molt en particular quan, sabent que serà desconnectat (i per tant mort) després de resoldre el cas, intenta que els seus propis últims vuit minuts de vida siguin bonics, fantàstics i feliços.
Però en Duncan Jones sembla que no se'n va poder estar d'intentar acabar-la encara millor. Es veu que no és suficient amb morir gaudint de les "petites" coses de la vida (l'amor de la bella Michelle  Monaghan, el somriure dels passatgers, el bon rotllo general) sinó que cal ser un heroi americà en tota regla. No només cal descobrir al terrorista sinó que cal aturar-lo i canviar el futur.

I és aquí on en Duncan Jones es salta totes les regles que ell mateix havia dictat i ens remata amb un final patètic digne d'una redacció de cap de setmana d'un nen de primària. Lamentable, molt lamentable final que esguerra una peli que, de no ser per això, deixaria un regust de boca prou acceptable.

Jesús quin trivial!

Tradicionalment per Setmana Santa, les televisions aprofiten per expiar els seus pecats emetent totes les pelis de temàtica catòlica possible. De la mateixa manera que no s’entén un Nadal en aquest país sense ¡Que bello es vivir!, tampoc és possible una Setmana Santa sense que a les graelles televisives emetin Ben Hur, La túnica Sagrada, Espartaco, etc. Per això el trivial d’aquesta setmana es temàtic i seria un miracle que encertéssiu totes les pelis ;-)

Per Sant Jordi, llibres de cinema

Aquest llibre va ser el culpable de que un servidor pogués descobrir les grans joies del cinema clàssic. Va ser un regal de la meva mare i, com es pot comprovar pel seu estat, l'he fet servir molt al llarg dels anys.
La premisa era molt senzilla. L'autor, el John Kobal, demanà a 100 crítics i directors de cinema de 22 paísos diferents que fessin una llista amb les seves 10 peli favorites. Sumant els vots, el rànking que va publicar en aquest llibre menut es convertí en la meva guía cinèfila, molt abans de que existís Internet.
Gràcies a ell, vaig descobrir, entre d'altres, a alguns dels meus directors i films preferits, de Bergman a Welles, de Kubrick a Chaplin, dels expressionistes alemanys fins al cinema rus.

I tu? Quin és el teu llibre de cinema favorit?

The great race (1965) - Blake Edwards

Divertidíssima peli d'aventures sobre una base de comèdia slapstick la que creà Blake Edwards amb quatre protagonistes d'excepció. El "gran" Leslie (Tony Curtis) és un absolut triomfador, aventurer i seductor, aclamat per les masses i per les dones, que constantment s'embarca en reptes impossibles per acreixentar el seu ego masculí. Però té una nèmesi, el Doctor Fate (histriònic i divertidíssim Jack Lemmon) i el seu inseparable Max (Peter Falk) que intenten sempre estar a l'alçada, emportar-se la fama que s'endu sempre el gran Leslie, però que ho proven de fer amb artimanyes i sabotatges diversos que, evidentment, sempre els hi surten malament i es tornen en la seva contra.
L'oportunitat de dirimir la grandesa entre ells apareix en aquesta carrera que menciona el títol, de Nova York a París en cotxes d'última generació. Se'ls hi ajunta la senyoreta Dubois (encantadora i expressiva Natalie Wood), una sufragista que lluita pels drets de les dones i que s'embarca en la carrera per demostrar-li al món que les dones mereixen tot el respecte.

Plena de gags molt físics, particularment basats en ridiculitzar la parella de dolents, però no deixant de banda diàlegs molt enginyosos sobre la guerra de sexes.


En Blake Edwards, quan escometia comèdia, no era dels que sabia massa bé quan parar els gags. Bona part de la seva fama, possiblement, se la guanyà a base d'estirar els gags fins més enllà de les darreres conseqüències (El Guateque o la nissage de la Pantera Rosa en són clars exemples). Així, algunes escenes còmiques, com la baralla al bar de l'Oest o la guerra de pastissos s'allarguen un pel massa, portant la comèdia al terreny de la caricaturització i l'excés. De fet, segurament l'extens metratge de 150 minuts ben bé podria haver-se reduit en benefici de la sensació global.

Tot i així, la pel·lícula és deliciosa en molts moments, i no deixa de sorprendre que fos la que marqués les pautes de la famosa sèrie d'animació Wacky Races de Hannah-Barbera (a España Los autos locos), amb el Pedro Bello com al perfecte seductor que sempre ho guanya tot i que si no ho fa és perquè s'ha aturat a ajudar a una damisela, la Penélope Glamour com la preciosa i glamourosa participant amb la umbrel·la sempre protegint-la del sol o els mítics Pierre Nodoyuna i el seu gos Patán com a nèmesis implacables i tramposos.

L'anunci del nen disfressat de Darth Vader, ara amb Thor

 Durant la mitja part de la Superbowl d'aquest any, l'anunci de Volkswagen d'un nen disfressat de Darth Vader intentant fer servir els seus suposats poders es va convertir en l'spot de l'any. Ara, els productors de la peli Thor, d'imminent estrena, n'han fet una revisió, amb un final una mica diferent. (El vídeo m'ha arribat a través del Tumblr Doctor Fake, dígame).

Scream 4 (2011) - Wes Craven

Seria absurd atansar-se al cinema a veure la quarta entrega de la nissaga dels psychokillers de Woodsboro pretenent veure qualsevol altra cosa que no fos el que ofereix. Per tant, podríem dir, sense por a equivocar-nos, que aquesta "reinvenció" de la franquícia està lluny de decebre als fans. Hi ha, diria, poques franquícies de pel·lícules a Hollywood que hagin assentat, des dels seus inicis, unes regles de joc tan clares per confeccionar un producte, i Wes Craven, hàbil artesà de la venda de fum, ho sap.

El que queda, llavors, és la opció de comparar-la amb les anteriors. Si hi ha més sang, si es respecten les famoses "normes" per les quals es regeix l'assassí de cada part, si hi ha més ensurts, etc. No crec que massa gent discuteixi que no arriba pas, aquesta quarta entrega, a l'alçada de les dues primeres, però sí que supera àmpliament la tercera i, com deia abans, és prou fidel als originals com per no ofendre ningú.
Per dir-ho d'alguna manera, Scream 4 no ofèn, no insulta l'espectador, i això ja és molt un cop arribada la quarta part de qualsevol nissaga cinematogràfica. El que passa és que en Wes Craven està molt lluny de ser un bon director de cinema, i el seu guionista preferit, el Kevin Williamson, encara més lluny de ser un guionista interessant. Ambdós comparteixen una gran virtut: l'enginy. Són realment enginyosos. De tant en tant se'ls acudeix una idea, un concepte, tan bo, que encaixa tan bé entre el que la gent està acostumada i el que no podria suportar, que en presentar-la al gran públic aquest reacciona amb passió i fins i tot devoció.


La idea original de Scream és molt bona. Ho és, fonamentalment, perquè arribà en un moment en que el cinema de terror feia molts anys que havia mort. Després d'una dècada, els 80, de grans èxits (alguns del propi Craven), els 90 van marcar el començament del decliu i amb el canvi de segle el gènere va estar a la UCI amb pocs signes de millora. Van ser Craven i Williamson els que van insuflar nova vida al gènere a través d'una fórmula prou senzilla. Un psychokiller que assassina imitant als grans assassins del propi gènere. Un caramel pels fans.

I potser, precisament, el problema de les continuacions de la nissaga Scream és justament aquest. Les seves dues primeres entregues estaven perfectament situades en aquest momentum particular del gènere, van aportar el que tots els fans volien i necessitaven. Però més enllà d'aquelles dates, ara ja molt passades, la fórmula ja està molt gastada i ha perdut el que li va donar l'èxit, el factor sorpresa.
Scream 4 es baralla al llarg del seu metratge amb el difícil equilibri entre slasher i comèdia, s'entesta en repetir la fórmula fil per randa (trucades de telèfon, que si estic a dins de l'armari però no, que si una classe amb alumnes molt fans que citen els mites i tòpics del gènere, noies jovenetes que corren i criden, el clàssic joc de qui serà l'assassí, qui serà...) i per molt que, com intenta vendre'ns, les normes han canviat, els ingredients no, ni un bri. I, per tant, Scream 4 dona el que la gent ha vingut a buscar però sense entusiasmar, sense anar més enllà, sense ser capaç de sorprendre i de guardar-se un lloc en la posteritat.

La història dels títols de crèdit

De vegades passen inadvertits, de tantes ganes que tenim de que comenci la pel·lícula. És aquell moment en que tens per acomodar-te en la butaca, per fer-te-la teva, perquè els pesats i xerrameques vagin abaixant la veu, per anar-se ficant en l'atmosfera de la peli. Però, a més, de vegades, hi ha molt d'art en els títols de crèdit, molta dedicació i bellesa.
Aquí teniu un repàs cronològic a alguns dels títols de crèdit més representatius i trencadors de la història del cinema.

El cinema i el futbol

Avui és dia de futbol, tothom en parla. El cinema però, no ha tractat mai massa bé aquest esport. Probablement aquest en sigui l'exemple més digne. Tot i així, els amants del futbol reconeixeran que, precisament, les escenes del partit estat rodades de manera molt tendra, tova, sense el nervi inherent a un partit de futbol. I encara menys si es tractés d'un partit d'aquestes característiques.
Però els fanàtics de l'esport rei, en el seu moment, van al·lucinar de poder veure en pantalla gran alguns dels mites de la seva època com Pelé, Ardiles, o Bobby Moore. Els amants del cinema, per la seva banda, gaudiren molt més d'un repartiment estelar amb Michael Caine, Stallone o Max Von Sydow.

Aquí us deixo, encara que sigui per anar fent boca pel partit que tindrà lloc d'aquí a unes hores, amb un resum editat del partit de la pel·lícula, incloent-hi -com si diguéssim- les jugades més destacades. Això sí, no inclou una anàlisi de les jugades polèmiques.

Un molt bon blog de crítiques de cinema

Sempre cal estar a prop dels que fan bé les coses. I quan es tracta d'escriure ressenyes i crítiques de pel·lícules, tenir un parell de blogs amb criteri i sense ínfules sempre és gratificant.

Aquest cop us en vull recomanar un que crec que val molt la pena. Es diu El Enigma de Otro Mundo, i l'escriu el David M. Sancho. És de recent creació, però de moment, parla de pelis actuals, tot just estrenades o a punt de fer-ho. I ho fa amb un estil força periodístic, amb profusió d'informació sobre actors, actrius i directors.

El que més m'agrada, però, del seu estil, és que no es casa amb ningú. I això, en aquests temps de llepaculisme que corren, és un valor a l'alça.

All work and no play makes Jack a dull boy

La peli de... Noemí Roig

Hi ha pel·lícules especials, que ens toquen profundament, ja sigui per la peli en sí, ja sigui pel moment en que la veiem, i ens deixen marques indelebles dins nostre. Avui us deixaré amb la peli triada per la Noemí Roig (tal com abans van venir les de l'Oriol Llevat i el David Soler). Però, a més, aquest post significa l'anunci oficial de la incorporació de la Noemí com a redactora oficial i habitual del blog, amb la qual cosa, a partir d'avui mateix, podreu llegir posts tant d'un servidor com d'ella. La seva passió pel cinema i els seu profund coneixement de l'art aportarà a aquest blog el criteri i el rigor del que, indubtablement, anava fins ara tan mancat
Així doncs, aquí teniu la peli de la Noemí.


És molt estrany triar només una peli d’entre totes les que he vist, que sigui molt significativa. La veritat és que porto uns dies donant-li voltes i he tingut molts, però molts dubtes.
Dubto perquè el cine sempre ha estat una cosa com excepcional, de petita no hi anava gaire i suposo que per això, quan estudiava es va convertir en una part molt important de la meva vida, anava al cine sempre que podia i a més l’estudiava a la facultat així que al final he vist centenars de pelis, però tot va començar amb Star Wars.

Quedaria molt guay triar La guerra de las galaxias (com es deia abans) com a la meva peli especial, però la vaig veure quan era tan petita que no em vaig enterar de res. L’únic que recordo és el meu germà al•lucinat rememorant escenes i jo responent “ja no me’n recordo” . :-)

En definitiva, triar no ha estat gens fàcil, però després de pensar-ho molt he escollit la primera peli que em va impressionar, i  la guanyadora és:  Cristal Oscuro.
Tenia uns 10 anys quan la vaig veure al cine i, literalment, vaig al•lucinar.

Cristal Oscuro és una peli de fantasia protagonitzada totalment per titelles, la va dirigir Jim Henson (el pare dels teleñecos) i Frank Oz (conegut per ser la veu de Yoda a Star Wars)... tot està connectat en aquest post :-)

L’argument és complicadament fantàstic i impossible de resumir, però és pot dir que hi surten éssers savis i bondadosos i d’altres malvats i cruels, tots ells interconnectats pel destí i que depenen d’un petit elf i d’un viatge ple d’aventures per trobar un tros de cristall i canviar el món.

Al cine vaig pensar que allò era el més fantàstic que havia vist mai, vaig riure, passar por i molts nervis també (el final em va semblar trepidant llavors) i sé que vaig sentir-me molt feliç al sortir del cine!
Al dia següent la vaig explicar al col•legi, interpretant les escenes i fent “corrillo” a l’hora del pati: em va encantar poder explicar una cosa tan increïble als meus amics i potser d’allà em venen les ganes d’explicar histories.

És una peli que recomano a tothom amb una ment oberta a la ciència ficció i la fantasia. Cal dir que la peli no aguanta massa bé el pas del temps i que quan la vaig tornar a veure fa poc vaig riure molt al veure que als titelles se’ls veien els fils. Però bé, això també la converteix en una peli tota especial.

Starsuckers (2009) - Chris Atkins

Com ens dominen els mitjans de comunicació per convertir-nos en addictes a la fama?
Aquest apassionant documental mostra, pas a pas, el camí i les estratègies que segueixen els grans de la comunicació per introduir-nos, lenta però inexorablement, en el seu mon de fantasia on, si no ets famós, no existeixes.

I ho fa seguint els casos d'alguns personatges realment il·lustratius. Hi ha, per exemple, el cas d'un nen de sis anyets que és llençat pels seus pares a la gola del llop, buscant aprofitar el seu esperit espavilat i desvergonyit. Així, el porten a convertir-se en el nen que endevina els resultats esportius, the Bookie kid!
Però també veim l'home que es convertí en heroi mediàtic en salvar-li la vida a un altre que va caure a les vies del metro de Nova York, i que ara viu exclusivament de la seva fama arrel d'aquella actuació.
Però també veiem a paparazzis en acció, a famosos que fan servir els canals per promocionar-se, a estrany personatges amb molt de poder que es dediquen a conservar la bona reputació dels famosos a qui representen i així un innombrable sèquit de personatges diversos, tots lligats d'una manera o una altra a la fama i al procés d'aconseguir noves ànimes per la causa.


Visionari, molt explicatiu, sense pels a la llengua i aportant les dades necessàries per contrastar les seves teories, el documental en qüestió és, a més, dinàmic i molt entretingut, un veritable delit, tot i estar assistint a la diagnosi d'un dels càncers més perniciosos de la nostra era: la fama.

La diferència entre els FX d'ahir i els d'avui

El pitjor de tot és que tot i que les possibilitats s'han ampliat, tot i que ara es poden recrear mons virtuals fantàstics, el resultat en pantalla, a nivell dramàtic ha baixat moltíssim.
Potser, d'altra banda, també la nostra mirada ha canviat, i abans érem capaços d'omplir els forats que les mancances tècniques deixaven entreveure.

Què en penseu? Eren millors els efectes visuals d'abans o els d'ara?

Tap your heels together three times...

Tràiler de Melancholia, l'última de Lars Von Trier

Pocs tràilers en els darrers temps m'han despertat taaaantes ganes de veure una peli com aquest del darrer projectes de Lars Von Trier. El repartiment és estel·lar, les imatges bellíssimes, i el cinema en majúscules sembla assegurat.

Trivial - Respostes per als actors amagats darrera les màscares

Donem per tancat el trivial dels actors irreconeixibles, amagats darrera tones de maquillatge. Deixeu-nos agrair, abans de res, la fantàstica participació de tothom, per diferents mitjans, molt en particular als que heu deixat les respostes en els comentaris, ajudant així als demés a acabar de descobrir els que els faltaven. Parlo de la Txell, de la GemOnTheMoon, de la Gemma, del madrigueralicántropo i de la Antònia entre d'altres.
Un no deixa mai de sorprendre's de la quantitat de gent que en sap tant de cinema, que el porta a les venes.
Bé doncs, no us entretenc més, aquí teniu les respostes per si us en faltava alguna.