Gentleman Jack (2019) - Sally Wainwright (creadora)

L'Anne Lister va ser una dona molt avançada als seus temps. Era lesbiana, terratinent i no es comportava (ni volia comportar-se) com se suposava que les dones del primer quart del segle XIX devien fer-ho. Durant tota la seva vida, l'Anne va estar escrivint uns diaris codificats en els que explicava les seves aventures, viatges i relacions carnals amb dones de l'Anglaterra victoriana, així com els seus negocis i les seves preocupacions. D'aquells diaris la Sally Wainwright (creadora de la igualment fantàstica sèrie Happy Valley) n'ha trobat uns fils conductors que ens permeten reviure el mite en aquesta encisadora Gentleman Jack.


Descobrim el seu caràcter ferri, potent, decidit, oposat a l'intens patriarcat del moment. La veiem posant al seu lloc a homes saberuts, mesquins, ofuscadament mascles, fent-hi negocis, sent inflexible en les negociacions, interessant-se per la ciència (una dona!, per la ciència!), pel funcionament de les coses, del cos humà, dels negocis, de la societat ancorada en les aparences i en el què diran que li va tocar viure.

Sempre assenyalada, odiada, temuda, però alhora admirada, desitjada, ocultament envejada, la Lister és una dona fora de la seva època, però molt conscient de dues coses:

1- Ha de trobar la manera de viure en una societat com aquella. I per fer-ho és possible que necessiti cedir, que necessiti trobar un encaix obligat que no la hi comporti l'ostracisme social més absolut o, directament, la forca.
2- El seu comportament serà un referent. I per això escriu el diari, però també per això ens mira directament als ulls (bé, a la càmera), perquè hi busca complicitat, recolzament.


Estem davant d'una persona portentosa i admirable. Amb les seves febleses i errors, també, però sempre admirable. I ho fem en una sèrie notable, capaç de presentar-nos uns personatges que no dubtem que s'acabaran arrapant a les nostres retines en futures temporades. Perquè el destí de l'Anne Lister no està pas encara fixat. I de ben segur que serà digne de descobrir.

The Boys (2019) - Eric Kripke (creador)

Què passaria si en el món hi hagués superherois? No, de debò; què passaria? Que no, que no, oblideu-vos de l'univers Marvel o DC, amb superherois que creuen que tenen una responsabilitat i posen els seus superpoders al servei de la humanitat. Això, desenganyem-nos, no passaria. El que passaria més aviat s'assemblaria al que explica The Boys, l'adaptació en sèrie de TV del còmic del Garth Ennis i el Darick Robertson.

I el que passaria és que, primer de tot, algú voldria traure'n benefici econòmic, així que els superherois no actuarien per compta pròpia sinó per a empreses, corporacions multimilionàries que els contractarien i els gestionarien, controlant les missions en les que s'enrolen, però també el seu màrqueting o les seves finances.


I el segon que passaria seria que aquests superherois serien el pitjor imaginable en un ésser humà, se'ls hi pujarien els fums al cap i abusarien del seu poder, es convertirien en addictes a les drogues, al sexe i als excessos, poderosos i superiors com es sentirien.

Doncs això, exactament és el que explica aquesta fascinant The Boys. Però el grup de superherois més famós del món, els Seven, propietat de la companyia Vought, té un problema. Un grup de rebels (que s'autoanomenen The Boys), mortals desarrapats, s'ha proposat desemmascarar aquesta colla de fatxendes matons enfundats en vestits llampants i excessivament cenyits. El problema és que aquests rebels són una colla de fracassats, de pinxos de segona excessivament obsessionats amb la venjança. Tot i així, la guerra està servida, sobretot quan descobreixen un element decisiu que pot decantar la balança: el Compound V.


I el que resulta interessant d'aquesta sèrie és aquesta visió molt més realista, menys idealista comparada amb els seus parents Marvel o DC, que s'intueix molt més plausible i —si se'ns permet— realista. Assistir als engranatges d'una mega-corporació i com gestiona els seus productes (els superherois) per traure'n rèdit econòmic o polític és fascinant i molt llaminer de veure.

Certament, l'adaptació del còmic presenta diferències importants. Per exemple:

- Al còmic, els superherois són molt més depravats, són completament amorals.
- A la sèrie es fa més èmfasi en el factor capitalista i empresarial, mentre que als còmics l'atenció es centra, inicialment, en aquella amoralitat.
- L'adaptació a sèrie ha fet èmfasi en afegir protagonisme a personatges femenins (en alguns casos, com el cas de la Madelyn Stillwell interpretat per l'Elisabeth Shue, es tracta d'un canvi de sexe de la versió en paper).
- En el còmic hi ha altres grups de superherois, com els Payback, però també els Teenage Kix o els Young Americans, que funcionen com la pedrera del gran grup professional que són els Seven.
- Als còmics, els The Boys ja coneixen el Compound V, i l'usen en ells mateixos per poder combatre amb els superherois.
- La major diferència, però, és el rebaix del to fosc i extremadament amoral i salvatge del còmic, molt en particular al respecte del llenguatge i del sexe.


En tot cas, per bé que els creadors de la sèrie han volgut introduir-hi canvis, cal recordar que ja s'han aprovat noves temporades i que, per tant, és molt possible que s'hagin volgut guardar alguns asos a la màniga per poder anar allargant-la i recorrent l'arc argumental sencer dels còmics.

La sèrie és divertida, atrevida, amb un càsting encertadíssim (l'Antony Starr és la MILLOR elecció de càsting que hem vist en televisió en molts anys) i enganxa de mala manera (a pesar d'alguns arcs argumentals molt tòpics i que ja hem vist diversos cops en diferents formats) amb tan sols 8 capítols que són una delícia i que prometen encetar una gran sèrie a poc que la cura amb la que s'ha escrit aquesta primera temporada tingui continuïtat. No us la perdeu.

Tornar a veure Footloose i Top Gun 25 anys més tard

Euphoria (2019) - Sam Levinson (creador)

Déu-n'hi-do, la polseguera que ha aixecat aquesta sèrie sobre una colla d'adolescents que trepitgen els marges de l'esvoranc al que s'aboquen, parcialment inconscients, parcialment amb vocació de tastar el perill i comprovar quins són els seus límits. HBO ha apostat per una història adolescent incòmode, a les antípodes de la majoria d'altres productes amb protagonistes d'aquestes edats. I ho ha fet posant totes les fitxes sobre una direcció atrevida i hipermoderna, un grapat d'actors i d'actrius joveníssims i força desconeguts, i una agosarada història d'amistat i xoc hormonal.

S'ha parlat molt de la visió dels adolescents en aquesta Euphoria, com pretenent que s'atreveix a mostrar com són de debò, els adolescents nord-americans (o qualsevol adolescent, ja posats, que cal recordar que la sèrie és un remake de la seva versió israelita) d'avui en dia. Personalment, m'és absolutament igual si aquest relat és més o menys verídic, si és honest o si, per contra, és una simple recreació de la construcció de l'imaginari adolescent que els veritables consumidors de sèries (demogràfics a partir dels 30) volen veure en imatges. Perquè cal recordar que estem en els temps del constructe audiovisual (un dels millors exemples l'hem tingut aquest any amb el biopic del Freddy Mercury, on el que s'hi explica és tot allò que el públic diana està disposat a saber del mite, desterrant qualsevol tipus d'aresta).


I m'és igual perquè el relat és bo, està ben travat, magníficament filmat i les històries d'aquestes ànimes perdudes (majorment femenines) en els marasmes del coming-of-age se t'arrapen poc a poc a la retina. Però també perquè si la protagonista, la Zendaya (antiga nena Disney) està fantàstica i aguanta molt bé una atenció de la càmera que sovint és molt opressiva, les seves partenaires dibuixen uns personatges absolutament fascinants i plens de racons foscos que van sortint a la llum de manera molt íntima però, alhora, abrupta i volcànica. Menció especial per a la Hunter Schafer, sense experiència prèvia en l'actuació però que fa corpori un dels personatges més tremends i estimables de la televisió d'aquests darrers anys.

Narrada en un crescendo imparable que desemboca en un capítol final de traca i mocador, Euphoria no deixa de requerir un visionat difícil i exigent, però tan inevitable i seductor com una segona ratlla de coca, una segona engolida de Fentanil o una altra sessió de sexe dur amb desconeguts.

Midsommar (2019) - Ari Aster

Que l'Ari Aster ha vingut per reforçar el nou llenguatge del gènere de terror comença a semblar una obvietat després de veure els seus dos llargs, Hereditary i aquesta Midsommar. Perquè Aster comprèn que el terror no són ensurts gratuïts, sinó aquella estranya angoixa que t'acompanya quan ja has sortit de la foscor de la sala, quan te n'adones que la por que t'ha injectat no és sobrenatural, sinó perfectament biològica i estructural.

I ho fa recorrent a analogies i subtexts enginyosos i molt ben treballats que s'atansen a temes que es podrien ben fàcilment simplificar i, per tant, trair. Tal és el cas d'aquesta Midsommar, cimentada en una relació de parella tòxica d'aquelles en què sembla que tot està bé però se sap que no, és molt evident que no.


Perquè la Dani no vol acceptar que la seva parella, el Christian, no és un bon nuvi. No és que ell sigui descaradament agressiu, ni mal educat, ni li posi les banyes. Però sí que és passivament agressiu, mentider i somia en posar-li les banyes. El Christian, de ben segur, creu que es mereix alguna cosa millor que la Dani, tal com li recorden insistentment els seus amics machirulos. I la Dani, trasbalsada per la tràgica mort de la seva família, insisteix en enganyar-se i fer-li un boyfriendwashing al Christian. El viatge d'ells dos amb la colla d'amics del Christian a una comunitat sueca que celebra ritus pagans relacionats amb l'estiu acabarà esdevenint l'analogia perfecta de la seva relació tòxica.

Perquè a Hårga, tot sembla perfecte, tot sembla bonic, tot traspua harmonia i candor. Tothom vestit de blanc impol·lut, flors enfilades coronant les temples, cants angelicals, comunió i joia de viure. Però, de la mateixa manera que la relació de la Dani amb el Christian (el nom d'ell no és pas casualitat), per sota de les aparences s'hi amaga quelcom de terrible i innombrable, un horror incomprensible i inaprehensible, impossible d'explicar amb paraules.


Però sí en imatges, tal com l'Aster s'encarrega de fer en les dues hores llargues de metratge d'aquesta fascinant Midsommar, que encadena escenes corprenedores i subtexts intensos que poden dur a l'espectador mínimament curós a gaudir durant hores de la reflexió post-visionat.

Encara hi ha qui es pregunta si Midsommar és un film de terror, potser perquè els seus patrons no són els que han convertit el gènere en un producte tan ben definit però, alhora, tan limitat per la seva pròpia fórmula. No hi ha ensurts, el gore (que hi és) no és sàdic ni tan sols quan ho podria ser. L'horror de Midsommar és el de la toxicitat de les aparences, el de voler fer passar el verí per nèctar, el de voler fer passar un abús psicològic i emocional per una relació sana.

Hi ha un nou cinema de terror?