El capital (2012) - Constantin Costa-Gavras
La història d'un jove que accedeix a la direcció d'un dels grans bancs europeus serveix a Costa-Gavras per ficar-se dins de les reunions secretes, de les martingales del poder financer, dels accionistes impacients, dels testaferros i dels homes de palla, de la maquinària econòmica capitalista, en definitiva.
Però és que el seu pols és tremolós, gens vibrant, amb poca soltura a l'hora de col·locar el seu missatge pamfletari, que acaba sonant forçat i poc brillant. El que en mans del sempre activista i compromès Costa-Gavras prometia ser un festí de rigorositat acaba convertint-se en alguna cosa més propera a un Michael Moore de ficció sense trempera ni interès. Un discret film que intenta ser reaccionari, contestatari, que intenta ridiculitzar als vil·lans financers però que no troba la manera de fer-ho emocionant i cinematogràficament lluit.
Personatges mal dibuixats, mal dirigits (quan s'és vist que el Gabriel Byrne estigui malament en una peli?, doncs aquí, senyores i senyors, aquí), amb històries paral·leles que mai no acaben de prendre cos i amb una sensació general de vacuïtat supèrflua.
Això sí, a qui pari la mà se li repartirà un pamflet, a qui ja vagi convençut de casa de que els dolents són tan dolents hi trobarà una confirmació i marxarà content. D'aquí a que això sigui bon cinema, hi ha una llarga distància que el Costa-Gavras ha sabut recórrer en altres ocasions, però no en aquesta.
Blancanieves (2012) - Pablo Berger
Quan el gran torero que és Antonio Villalta queda paralític a mans d'un brau temible de nom Lucifer, la seva dona, entre el públic, dóna precipitadament a llum a la seva filla i mor en l'esforç. Però una infermera aprofitada (Maribel Verdú) veu l'oportunitat de la seva vida d'apujar-se al carro de l'èxit i el luxe, fent-se càrrec del torero (i de la seva fortuna), però deixant de banda a la recien nascuda, que queda al càrrec de la seva àvia (Angela Molina). Quan l'àvia mor, la petita acaba anant a viure a casa de la Verdú i del seu pare paralític, i és aquí (arribada ja quasi la meitat de la pel·lícula) on comencen les similituds amb el conte d'Andersen.
Visualment preciosista, amb un blanc i negre poderós, ferm, lúcid, i uns enquadraments sempre atrevits, Berger explica la història potser sense massa criteri, sense una finalitat que, com a mínim, arribi a l'espectador, obligat a veure una història bastant simplona i molt esquarterada per etapes.
Entremig, nans toreros, apoderats malvats, molt de flamenquito i actuacions mesurades i contingudes.
Buida, freda, però suficientment potent a nivell visual així com curiosa en el seu plantejament com per mantenir l'atenció durant el seu metratge. Lloable? A estones.
The cabin in the Woods (2012) - Drew Goddard
La història explica les peripècies de la típica colla d'amics (aquí volgudament) estereotipats que vol passar un cap de setmana en la cabana dels boscos que menta el títol. Hi ha la rossa (tenyida) sexualment 'oberta', el seu company atlètic, la verge innocent, l'empollon estrany i l'amic enrotllat. I tots ells, l'espectador ja ho té clar després de 30 anys de cinema de gènere en una cabana al bosc, s'aboquen a la mort més gore possible.
Però el que l'espectador no s'espera -i aquí rau el gran encert de la peli- són els contrapunts que la història ens ofereix, de tant en tant, mostrant-nos unes instal·lacions científico-militars que semblen tramar alguna cosa al respecte del grup i de la cabana del bosc. Els dos protagonistes d'aquesta trama paral·lela tenen prou pes en el retinari col·lectiu recent com per pensar que són una mera anècdota (l'un, el Braadley Whitford, ha encarnat al Josh Limman a El ala oeste de la clasa blanca, l'altre, el Richard Jenkins, s'ha guanyat la reputació de bon actor a cop de grans interpretacions -Killing them softly, darrerament- , recompensades fins i tot amb nombrosos premis, com els que va rebre per The visitor). Aquí hi ha marro, aquests amaguen alguna cosa, cada cop les pistes són més clares. Res del que passa en aquesta peli de terror és casual, tot està planejat i monitoritzat.
Els guionistes (Josh Whedon, entre ells) aprofiten aquesta subtrama per donar, per fi, explicació a alguns dels tòpics més irritants del cinema de terror, com el perquè de voler separar-se sempre davant dels atacs dels dolents, per què sempre tenen ganes de sexe, fins i tot en paratges inhòspits, etc.
Això sí, que ningú es faci massa il·lusions. El guió falla, no acaba de quallar. L'esforç en ser original el fa oblidar que hi ha una trama de terror que cal narrar, i tan dèbil és el seu pols en aquesta part que el muntatge final ha hagut d'afegir un munt d'efectes de so exageradíssims per tal de que algun dels ensurts faci saltar a la platea. Les escenes no semblen tenir confiança en sí mateixes i, per descomptat, són les altres escenes, les paral·leles en el complex científico-militar, les que aconsegueixen els millors moments de la pel·lícula.
Un clímax final realment divertit -tot i convuls, gens polit- i apoteòsic arrodoneix una peli que no és rodona, la fa semblar suficientment bona sense ser-ho, deixa, en definitiva, un bon regust de boca, i garanteix agradar tant als fans del gènere -que gaudiran enormement de cada segon de metratge- com als neòfits i esquerps amb el cinema de terror -que hi trobaran menys terror absurd i gore, i més història de fons-.
Inexplicable, per últim, que la distribuidora espanyola Vértice decidís no estrenar-la (després d'haver estat donant la llauna a nivell de premsa des de feia molts mesos) culpant a la pirateria. Una llàstima, el gènere de terror no està prou sa últimament com per anar passant oportunitats d'estrenar punts de vista enginyosos que bé podrien venir a canviar una mica el panorama.
Trivial nadalenc
Estudis de les universitats més prestigioses demostren que la millor manera de fer passar els empatxos de canelons, torrons i sopes de galets és... jugant a un trivial cinèfil.Però, és clar, no anàvem a fer un trivial qualsevol en aquestes dates tan assenyalades, no? Aquí teniu un trivial molt nadalenc. A quines pel·lícules pertanyen aquests fotogrames tan festius?
1. ______________________________________________________________________________
2. ______________________________________________________________________________
3. ______________________________________________________________________________
4. ______________________________________________________________________________
5. ______________________________________________________________________________
6. ______________________________________________________________________________
7. ___________________________________________________
Amistats de cinema (III)
 |
| Mr. T i Sophia Bush |
 |
| Meryl Streep i Hillary Clinton |
 |
| Drew Barrymore i Edward Norton |
 |
| Henry Fonda i James Stewart |
 |
| Anthony Perkins i Gary Cooper |
Tom Hardy, el nou Mad Max
Just fa unes hores apareixia als mitjans la primera fotografía de Tom Hardy com a Mad Max. La nova entrega de la sèrie, que serà una sequel·la s'estrenarà el 2013 i porta el títol de Mad Max: Fury Road, tot i que sempre és un misteri saber com es traduirà.
La pel·lícula, que en aquests moments està en post-producció, s'ha rodat a Austràlia i també a Sudàfrica, aixecant força expectació. El director i un dels escriptors és en George Miller, que últimament ha dirigit Happy Feet I i II i que és el responsable dels tres Mad Max originals.
La resta d'actors són Charlize Theron (molt activa, últimament) i Nicholas Hoult (X-Men: First Class) i tot i que es barallava la opció que en Mel Gibson tornés a sortir, finalment no ha sigut possible i no veurem l'original Mad Max en aquesta nova entrega.
Es tracta, doncs, d'una gran producció que té a molts fans encuriosits per saber com serà aquesta posada al dia d'una de les pel·lícules apocalíptiques de culte. Haurem d'esperar-nos fins a l'estrena!
Carta de Reese Witherspoon a Naomi Watts per "Lo imposible"
Aquest divendres 21 de desembre s'estrena a Estats Units la pel·lícula de Juan Antonio Bayona "Lo imposible". Després de més de 40 milions d'euros aconseguits a la "guixeta" espanyola, la cinta espera aconseguir una bona recaptació i una bona acollida de la crítica i el públic d'Estats Units.
I Reese Witherspoon, que ja ha vist la pel·li, no ha pogut estar-se d'enviar-li una carta a la Naomi Watts com si fos una fan més. . . i ens ha fet gracia.
Qui vulgui llegir les pròpies paraules de la Reese, en el seu anglès original i caracterísitic, ho pot fer clicant el seguent enllaç: "Reese Witherspoon fan letter".
Nosaltres hem tingut la gosadia de fer una traducció ràpida que us posem a continuació; esperem que us agradi i que us deixi sense paraules, com a mínim durant 24 hores! (no la traducció, si no la carta de la Reese). Aquí va:
Hola Naomi,
Sé que no ens coneixem prou bé. Espero que no et faci res que m'atansi a tu ja que, simplement, no he pogut contenir el meu entusiasme per la teva interpretació a "L'impossible".
Wow! Simplement wow. La pel·lícula em va deixar al·lucinada. La història de supervivència, les increïbles imatges del tsunami i les interpretacions de tot els actors eren sorprenents. És, amb diferència, un dels millors films que he vist a la meva vida.
Després de veure la pel·licula no vaig poder parlar durant 24 hores. Era molt més que una pel·lícula. Era una mediació sobre la vida, la família i la humanitat. Va ser enfortidora.
Però la inspiració vital del film ets tu.
La teva brutal interpretació física, la ferocitat del teu esperit maternal i els moments commovedors en que t'aferres a la vida amb totes les parts del teu ésser eren increïbles.
Des de que vaig veure la interpretació de la Meryl Streep a "La decissió de Sofia" que no m'havia emocionat tant la interpretació d'una actriu. També em va recordar la Sally Field de "Norma Rae". Tanta força i absoluta vulnerabilitat en la mateixa interpretació. Una mare que està decidida a ensenyar el seu fill el que sifnifica ser una bona persona, fins i tot quan s'enfronta a la seva pròpia mortalitat. Has mostrat totes les cares de la història de Maria.
Si hi tinc alguna influencia (i, literalment, per tu ballaria claqué a Sunset Boulevard!), estaràs recollint totes les precioses estatuetes que existeixen fins a finals de febrer.
Però més important encara, has creat una interpretació que resistirà el pas del temps.
Felicitats. I gràcies per compartir el teu cor i la teva ànima tan obertament.
Amb respecte,
Reese.
Què us ha semblat? Esteu d'acord amb la Reese? Creieu que exagera? Creieu que de veritat ballaria claqué a Sunset Boulevard?
El Hobbit (The Hobbit - Peter Jackson - 2012)
Sempre és complicat emetre un judici sobre una pel·lícula com The Hobbit. Essent, com és, la quarta entrega d'una nissaga que va marcar una època, que fou un punt d'inflexió important en el cinema modern a nivell visual, comptant amb legions de fans dels llibres en els que es basen, barrejant expectatives de tot tipus i calibre, opinar sobre una pel·lícula com aquesta, dèiem, és complicat.
Però si us pot servir d'alguna cosa, la redacció de l'Última projecció està dividida a parts iguals entre fans (de la primera trilogia, dels llibres, dels entranyables hobbits, de l'elegància dels elfs, dels nans, mags, i demés criatures mitològiques) i entre antifans irredempts de tot l'univers Tolkien (els insuportables hobbits, els "pijos" dels elfs, els pesats i maleducats nans, mags i demés quincalla fantasiosa). I havent-hi aquesta separació "espiritual" amb l'obra de Tolkien i Jackson, amb una pila de diferències irreconciliables, amb una càrrega d'expectatives de cara a El Hobbit com es pot suposar... ens ha agradat, i força, a ambdues faccions.
Peter Jackson és, de bones a primeres, capaç en el pròleg de, 10 anys més tard, encara impressionar-nos visualment amb l'atac a Erebor, visual i narrativament perfecte. La pel·lícula, a partir d'allà, és un seguit d'escenes d'acció i aventures d'alt octanatge visual, repletes de persecucions, baralles i inversemblants caramboles de pedres, estructures, arbres, nans, orcs i trolls. 170 minuts d'acció amb molt poc espai pel recés. Entretinguda al 100%.
És cert que Jackson no és, precisament, un mestre de la narrativa. Totes les seves pel·lícules, de la primera a la darrera, pateixen d'un metratge sovint excessiu, sovint desaprofitat i sembla que li costa aplicar la tisora a la sala de muntatge. No es aquesta la pel·lícula en que aquest defecte es nota més, doncs les abans mencionades escenes d'acció s'acumulen i amunteguen sobre el metratge de manera força imparable.
Però sí que algú li hauria d'explicar al bo del Jackson que la acció desmesurada i sense enginy acaba portant-te a una mena de buidor que no s'esvairà en acabar el film. Jackson hauria fet bé en aprendre de l'Spielberg en la seva col·laboració "tintinaire" que el que fa que una escena d'acció funcioni no és la profusió d'elements sinó, ben al contrari, els pocs elements contraposats en harmonia. Però el Jackson no està per històries d'aquestes. El Jackson vol, necessita, què dic "necessita", és acció, és excés, és èpica tolkiniana. És inventar-se mons de fantasia al mil·límetre i farcir-los d'habitants que omplen cada polsada de la pantalla, més enllà de si aporten alguna cosa a la trama o a l'acció. Si el Peter Jackson és excés visual, aquesta The Hobbit és el paradigma de l'excés harmoniós.
Per descomptat, quan l'acció s'atura i el Jackson intenta explicar alguna cosa, la tensió s'esvaeix (amb l'excepció de l'escena amb el Gollum, únic personatge realment interessant de tota la bibliografia de Tolkien), la tensió decau, el pols fluixeja. Ni el que el llibre explica sobre els personatges és tan profund i interessant ni Jackson sap com fer-s'ho per tornar-se íntim i proper. Diàlegs de pa sucat amb oli, un Gandalf més Coelho que mai i unes ganes latents de que l'acció retorni.
Això sí, menció especial pel gran Martin Freeman, que fa empal·lidir l'ara mític Elijah Wood en la interpretació d'un hobbit que busca sortir de la seva zona de comfort. Freeman ho borda, fa el seu personatge (el mateix que ha filmat sempre, des de The Office fins a Sherlock, passant per La guía del autoestopista galáctico) proper i còmic, creïble i sincer, interactuant amb el seu entorn com cap dels altres membres del repartiment arriba a poder fer.
Especialment emocionant és l'escena entre Freeman i en Gollum, Com sempre, aquesta creació mig humana/mig digital atrapa l'espectador cada cop que surt, despertant somriures, compassió, tensió i sorpresa i aportant un dels millors moments
de tot el film.
Però, per què dura 170 minuts una primera part d'adaptació d'un llibre tan breu en comparació amb El Senyor dels Anells? Doncs la nostra amiga Gloria Pérez ens donava ahir la resposta: Jackson afegeix (tal com va fer, en menor mesura, en la primera trilogia) elements dels annexs del llibre, podent així farcir el metratge amb històries paral·leles que, suposadament, amplien l'univers Tolkien i en reforcen alguns personatges i accions.
En definitiva, una pel·lícula d'aventures moderna, que retruny des del primer moment i que et du de la mà, com sempre, per paisatges misteriosos i grandiloqüents a través d'èpiques batalles i personatges impossibles.
Ha mort el gran Ravi Shankar
Gran pèrdua per la música, la del gran referent de la música índia a occident, la d'aquell que va obrir portes, tendir ponts entre dues cultures a través de la seva música.
Autor de desenes de bandes sonores, entre elles la multiguardonada Ghandi (Ghandi, Richard Attenborough, 1982), composada a mitges amb el George Fenton.
Però també va sonoritzar les músiques de pel·lícules mítiques del cinema indi com la trilogia de l'Apu del gran mestre Satyajit Ray, La canción del camino (Pather Panchali, 1955), El invencible (Aparajito, 1956) i El mundo de Apu (Apu pansar, 1959).
Una de les seves obres mestres va ser el Concerto for sitar & orchestra que va dur a terme amb l'ajut de l'André Previn i la London Symphony Orchestra, en la que barrejà de manera complexa les estructures de la música índia amb la clàssica occidental, en una barreja que molts puristes van criticar però que guanyà el favor del públic molt ràpidament.
La seva amplitud de mires, sense miraments a l'hora de participar en un disc dels Beatles o d'endegar projectes populars el va convertir en la icona musical índia a occident.
Ha mort un geni. Aquí us deixem part del seu llegat, el tema final de Ghandi, una preciositat que perdurarà sempre, així com el record del gran Shankar.
Batalla tuitera entre el Bret Easton Ellis i l'Ellen Barkin
El Bret Easton Ellis, per si cal que se'l presenti, és l'autor, entre d'altres, d'American Psycho, la novela que va adaptar la Mary Harron amb el Christian Bale fent de Patrick Bateman. Ah, i també piula a Twitter compulsivament, donant opinió sobre tot el que se li posa pel davant, també el cinema, que li agrada molt.Doncs resulta que ahir va anar a veure la darrera peli de la Kathryn Bigelow, La noche más oscura (Zero Dark Thirty, 2012) i va tuitejar això que segueix:
Total, que va llegir el tuit del Bret. I li va respondre això:
"I si tu fossis una 'tia molt bona' seguiries sent una merda d'escriptor. Dóna-li les gràcies a la Mary Harron. Aquella PEL·LÍCULA" va ser el millor llibre que mai has escrit".
Apa, ja podeu desenfundar els sabres.
Mirades reveladores a la première de Les misérables
Hem vist moltes fotos de la première de Les misérables a Londres ahir. Però aquesta ens ha cridat molt l'atenció per diversos motius. Primer, doneu-li vosaltres un cop d'ull, a veure què hi veieu.
Home, no deixa cridar-nos l'atenció aquesta mena de flirteig cortès entre el Hugh Jackman i l'Anne Hathaway. Que si "Què guapa vas", que si "Doncs mira que tu"...
Però hi ha una altra cosa que ens ha fet més gràcia en aquesta foto. Fixeu-vos-hi bé.
Anem a pams. Millor, per colors.
Verd: La dona posa cara d'envejar, i molt, el tipus de la Hathaway. "Com li queda aquest vestit" crida la seva mirada inquisidora.
Vermell: Aquí l'enveja va per una altra banda. Jo diria que el que s'està envejant aquí, més que un vestit és la situació en si mateixa, no creieu?
Poesia sobre cinema II
El Juan Vico és un badaloní apassionat pel cinema i la poesia. Ha publicat ja diversos llibres i, en un d'ells, Still Life (2011, Servei de Publicacions de la UAB) recomanat per la nostra bona amiga Gloria Pérez, hi descobrim tot seguit de poemes dedicats a pel·lícules. Entre ells, ens ha cridat molt l'atenció aquest dedicat a aquesta delicadesa de pel·lícula que és Deseando amar (In the mood for love, 2000, Wong Kar Wai).
Aquí us la deixem, convidant-vos a descobrir els versos que completen pel·lícules com Lost Highway, Le rayon vert, Rear window o Memento entre d'altres.
IN THE MOOD FOR LOVE
Alzo la vista de repente, reclamado
por el más minúsculo de tus gestos,
las yemas rozando el cuello bajo la nuca,
persiguiendo el dibujo de algún lunar,
mientras la noche va desollando los muros
y la obviedad se filtra por las costuras
de nuestro frágil simulacro,
y tu y yo a solas, por fin, fingimos no conocernos,
desnudando la mirada, con la voz de puntillas,
jugando a hacer chocar nuestras memorias, desafiantes,
quizás a punto de besarnos como extraños,
de tocarnos con temor, reverenciosos,
como el que palpa secretamente un amuleto,
reencontrando con alivio su relieve:
grumos de luz incrustándose en los dedos,
tanta suerte, tanta muerte en los bolsillos.
Juan Vico
Comme un chef (2012) - Daniel Cohen
El plantejament és molt simple. El desenvolupament també. I el final... bé, ja us ho podeu imaginar, el final també. Una comedieta d'estar per casa, amb un humor blanc i gens atrevit, que explica una història que ja hem vist moltes vegades.
Què se li pot dir al seu favor? Doncs que no enganya a ningú i que, veritablement, en la lliga de les comèdies blanques sap jugar perfectament les seves bases. Si un entra en el joc dels acudits ingenus, la veritat és que funcionen i et dibuixen un somrís al llarg de bona part del metratge.
Els actors, per la seva banda, compleixen sobradament. El Reno insisteix en el seu personatge lleugerament malcarat (però no massa, lo just per caure bé al públic), el Youn està molt contingut i el Santiago Segura (sí, surt el Santiago Segura) fa de Santiago Segura en una escena del film (no sabem si això és bo o dolent, així que us ho deixem al vostre criteri).
No trasbalsarà ningú, no guanyarà cap premi internacional ni rebrà lloançes exagerades de ningú, ja us ho puc ben prometre. Però tampoc no sembla pretendre-ho.
Amistats de cinema (II)
 |
| Leonardo DiCaprio i un Critter |
 |
| François Truffaut i Luís Buñuel |
 |
| Arnold Schwarzenegger i George Bush, Sr. |
 |
| Courtney Love i Drew Barrymore |
 |
| Wim Wenders i Takeshi Kitano |
Amistats de cinema (I)
 |
| Iggy Pop i Johnny Depp |
 |
| Eric Stolz i Cher |
 |
| Glen Close i Woody Harrelson |
 |
| Elijah Wood i Scarlett Johansson |
 |
| Arnold Schwarzenegger i el "presentador" de Tales from the Crypt |
Filmografies comentades: Curtis Hanson
Anys més tard, quan el Rob Lowe ja era a les portades de la premsa rosa per les seves cintes de vídeo, s'estrena, oportunament, una peli -Malas influencias (Bad influence, 1990) en la que encarna a un jove que li fa la vida impossible a un altre (James Spader) portant-lo pel camí de l'amargura.
Allà ja vaig recordar que el nom del director, un tal Curtis Hanson, em sonava. Vaig localitzar aviat que també havia dirigit Falso testigo i quan, dos anys més tard, s'estrenà La mano que mece la cuna (The hand that rocks the cradle, 1992) ja vaig anar sabent que m'agradaria.
Ja esdevingut fan absolut del senyor Hanson, vaig tenir una lleugera rebaixa d'expectatives amb Río salvaje (The river wild, 1994), on la Meryl Streep i la seva família es veia assetjada per uns delinqüents encapcelats per un desbocat Kevin Bacon. Menys rodona, però molt entretinguda.
I llavors va arribar el moment àlgid de la carrera del Hanson. L.A.Confidential (L.A.Confidential, 1997). El guió era una joia, l'elenc impagable, de principi a fi, però és que la direcció era magistral. Escenes com la de l'interrogatori, les del personatge de la Lynn Bracket (recuperant a la Kim Basinger), l'entramat d'històries, una delícia. No li van ploure els Oscars (en favor de Titanic, que va arrasar) però sí les lloances de públic i crítica, estranyament d'acord aquí. El Curtis Hanson havia accedit a l'Olimp dels grans directors de cinema.
Però, i després? Què li va passar després al bo del Hanson? Doncs, la veritat, no ho tenim massa clar. Però passar de dirigir una obra mestra com L.A.Confidential a una mitjania com Jóvenes prodigiosos (Wonder boys, 2000), no té explicació.
I aquesta encara. Però és que després es va apuntar a dirigir l'estrena en cinema del raper Eminem a 8 millas (8 mile, 2002). Cap de les dues eren males pel·lícules, però un seguia esperant que tornés el veritable Hanson.
La decadència va continuar, cada cop a pitjor, amb comèdies mig dramàtiques com En sus zapatos (In her shoes, 2005) amb la Cameron Diaz, la Toni Collete i la Shirley MacLaine.
I continuà amb Lucky you (Lucky you, 2007) amb l'Eric Bana i la Drew Barrymore, en una història al voltant del pòquer.
La seva decadència semblava tocar fons l'any passat quan acabava dirigint una mini-sèrie per televisió, Malas notícias (Too big to fail, 2011) sobre la fallida econòmica del 2008 amb un repartiment, això sí, de luxe (William Hurt, Ed Asner, Billy Cudrup, Paul Giamatti, Cynthia Nixon, Bill Pullman, etc.).
Per això ens ha sorprès, gratament, que s'estreni una nova pel·lícula, aquest cop de no en cinema, del director que, fa uns anys, ens va encisar amb el seu pols narratiu i el seu enginy. Es tracta de Persiguiendo Mavericks (Chasing Mavericks, 2012), una peli al voltant del món del surf. Explica la història d'un jove marcat des de la infància pel surf que persegueix 'mavericks' (ones gegants) per surfejar-les, amb l'ajut del seu mentor (Gerald Butler) i amb la recuperació per la pantalla de la Elisabeth Shue.
La rebuda als USA no ha estat per tirar cohets (33% al tomatometer de Rotten Tomatoes), però sembla que la peli no està gens malament si no esperes trobar-te una obra mestra. Sembla que, definitivament, haurem de treure al Hanson de la nostra llista de "Directors que podrien arribar a ser alguna cosa". El Curtis Hanson ja ho ha estat, i no sembla que tingui massa opcions de tornar-hi.
Robert DeNiro fent de Sonny a El Padrino
Us imagineu al paper del Sonny fet pel DeNiro? Finalment va ser el James Caan l'afortunat, però abans de prendre la decisió final, al Coppola i al seu equip se'ls hi va passar pel cap, així que li van demanar una audició. Aquest en va ser el resultat:
El DeNiro estava en aquell moment de la seva carrera en que tenia l'equilibri just de tècnica i atreviment, i es fica en el personatge de manera impecable.
Però pel que comenta el mateix Coppola, li va semblar que donava una impressió massa directa d'assassí despietat.
No li va donar el paper. Però, això sí, se'l va reservar per encarnar al Vito Corleone de jove a la segona part.
El lladre de paraules (The Words) - Brian Klugman i Lee Sternthal, 2012
Hi ha alguna cosa especial en les pel•lícules que parlen d’escriptors. Una pàtina de dignitat, una profunditat especial que no es troba als films que tracten altres temes. En aquests casos, molts guionistes descriuen amb cura i mim les biografies d’aquells que han decidit dedicar la seva vida a escriure i (també) en molts casos aquesta cura traspassa la pantalla i arriba a alguns espectadors.
En el cas de The Words els guionistes Brian Klugman i Lee Sternthal són també els directors del film i els creadors d’aquesta atmosfera singular que aconsegueix atrapar l’espectador gràcies a la música, les imatges, els silencis i les paraules de les primeres escenes.
La història ens l’explica un escriptor que llegeix un extracte de la seva novel•la protagonitzada per un escriptor que escriu una novel•la sobre un escriptor. Aquesta estructura de capses xineses enriqueix i omple de matisos una història més complexa del que sembla, però ben explicada i curosament escrita.
Bradley Cooper interpreta el personatge central sense donar-li massa profunditat ni matisos, però en realitat no importa massa ja que la resta d’interpretacions són bastant impressionants, sobre tot la del sempre excel•lent Jeremy Irons.
La història ens l’explica un escriptor que llegeix un extracte de la seva novel•la protagonitzada per un escriptor que escriu una novel•la sobre un escriptor. Aquesta estructura de capses xineses enriqueix i omple de matisos una història més complexa del que sembla, però ben explicada i curosament escrita.
Bradley Cooper interpreta el personatge central sense donar-li massa profunditat ni matisos, però en realitat no importa massa ja que la resta d’interpretacions són bastant impressionants, sobre tot la del sempre excel•lent Jeremy Irons.
El millor de la peli és la seva atmosfera nostàlgica, la tensió d’algunes trames i el seu discurs sobre la realitat i la ficció. Discurs que potser es queda a la superfície i que hagués sigut interessant veure com es desenvolupava una mica més. També cal destacar la banda sonora de Marcelo Zarvos que embolcalla les històries i deixa l’espectador en un estat quasi zen, sobretot durant la narració del gran Jeremy Irons.
Cal esmentar que la pel•lícula em va encantar, però crec que es deu a un fet concret: vaig veure el film en preestrena sense conèixer detalls importants, com per exemple el títol traduït que penso que destrossa el visionat del film. The Words té un títol espantós en castellà i català que ni és fidel a l’original ni ajuda en res, més aviat ho espatlla tot.
Personalment, no entenc l’alegria amb la que es canvien els títols de les pel•lícules, sobre tot en els casos que és possible una traducció ben simple i que no desvetlla res. En aquest cas, el canvi de títol es carrega bona part de l’atmosfera de misteri de la que parlàvem abans i veure la pel•lícula sabent el que passa pot ser absolutament decebedor.
Cal esmentar que la pel•lícula em va encantar, però crec que es deu a un fet concret: vaig veure el film en preestrena sense conèixer detalls importants, com per exemple el títol traduït que penso que destrossa el visionat del film. The Words té un títol espantós en castellà i català que ni és fidel a l’original ni ajuda en res, més aviat ho espatlla tot.
Personalment, no entenc l’alegria amb la que es canvien els títols de les pel•lícules, sobre tot en els casos que és possible una traducció ben simple i que no desvetlla res. En aquest cas, el canvi de títol es carrega bona part de l’atmosfera de misteri de la que parlàvem abans i veure la pel•lícula sabent el que passa pot ser absolutament decebedor.
Precisament per aquest motiu, val la pena un rentat de cervell per esborrar tot el que pugui influenciar i anar al cine amb el cap ben disposat a gaudir de la història i de tots els petits detalls.
El festí de Babette (Babettes gæstebud, 1987) - Gabriel Axel
El guió (deliciós, tendre però no tou, am aquell punt cruixent necessari) es basa en un relat de la Isak Dinesen (autora del llibre en el que es basà Sidney Pollack per fer la seva Out of Africa (Memòrias d'Àfrica). La trama, abocada curosament sobre la resta d'ingredients i amalgamant-los explica la història d'un parell de germanes d'una petita comunitat religiosa del nord de Dinamarca que, amb la pèrdua del seu pare, reverend i guia espiritual, intenten mantenir els valors que les hi va inculcar dins la seva congregació, amb visibles dificultats. L'arribada de la Babette a la cuina de casa suposarà un canvi important en la vida d'aquesta comunitat, aferrada a les tradicions.
I aquesta trama està explicada amb tanta delicadesa, amb tant d'amor pels detalls aparentment insignificants i per les històries suposadament col·laterals, que el conjunt acaba creant un univers ric i generós en matisos molt humans i propers.
Uns actors i actrius que semblen ser insubstituïbles de tan bé com recreen els seus personatges decoren i enalteixen el plat. Aquí no hi ha malvats, no hi ha antagonistes, tan sols un grup de gent de bones intencions tenallats per les tradicions.
La direcció remou amb cullera de fusta massissa el potatge. És el Gabriel Axel qui remena, hi ho fa amb una precisió i obstinació poc habitual en un director amb tan curta trajectòria cinematogràfica (tot i que la seva experiència en teatre i televisió li ha reportat diversos premis).
I, parlant de premis, aquesta va ser la pel·lícula que se'n va endur l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa l'any següent a la seva producció, guanyant a Asignatura aprobada del José Luís Garci, a Au revoir les enfants del Louis Malle, a La famiglia de l'Ettore Scola i a Pathfinder del Nils Gaup. Quasi res. Però és que també es va endur el Bafta, una menció a Cannes i multitud d'altres premis internacionals.
Però deixem-nos de clichés gastronòmics. El festín de Babette és una joia, una d'aquelles pel·lícules on tots els elements (fixeu-vos que he dit "elements" i no "ingredients") casen a la perfecció, on tot està cuidat i on es nota la passió per la narració, guiant-nos constantment cap a un clímax dramàtic (el festí del títol) absolutament memorable i emocionant (res de llagrimeta fàcil, emocionant, amb totes les lletres i amb tota la justificació del món).
No podem més que recomanar-vos que la veieu, i que la veieu amb la panxa buida per deixar que la Babette us sedueixi amb les seves coccions. Si teniu gana de cinema, aquesta és la vostra pel·lícula.
(Per cert, si l'heu vista i us ha vingut gana, aquí teniu les receptes que es cuinen en el film.)
Oz, un mundo de fantasia (Oz, the great and the powerful) - Sam Raimi, 2013
L’agost del 2013 s’estrenarà l’actual gran (grandiós) projecte de Disney: Oz, the great and the powerful una pel•lícula amb una gran càrrega d’efectes digitals i animació que dirigirà Sam Raimi.
La pel•lícula podria considerar-se una “precuela” del musical filmat per Victor Fleming l’any 1939.
El gegantí projecte de Disney explicarà la història del màgic de circ Òscar Diggs, com arriba a Oz i com s’acaba convertint en el poderós mag d’aquesta terra fantàstica.
El gegantí projecte de Disney explicarà la història del màgic de circ Òscar Diggs, com arriba a Oz i com s’acaba convertint en el poderós mag d’aquesta terra fantàstica.
El guió de Mitchell Kapner (Falsas apariencias I i II, Romeo debe morir) i David Lindsay-Abaire (Robots, Al otro lado del corazon) té en compte tant els llibres de L. Frank Baum com la pel•lícula protagonitzada per Judy Garland.
El projecte fa temps que cueja: al juny de 2011 Danny Elfman es va comprometre per a la banda sonora i el mateix any Sam Raimi signava després de que altres noms com Sam Mendes o Tim Burton apareguessin en les apostes per dirigir.
Johnny Depp o Robert Downey també van sonar per a fer del màgic protagonista, paper que finalment va aconseguir James Franco (una opció més barateta, segons diuen les males llengües).
La resta del repartiment és espectacular, com no podia ser d’una altra manera: les tres bruixes seran Michelle Williams (bruixa bona del Nord), Mila Kunis (malvada bruixa de l’Oest) i Rachel Weisz (malvada bruixa de l’Est), acaben de completar-ho en Zach Braff (Scrubs) i el gran amic del director, Bruce Campbell.
Així que, tal i com es fan les coses a Hollywood, per tal d’anar creant ambient i removent les expectatives, de tant en quant i ha notícies, imatges, nous pòsters, nous tràilers i tota mena d’informació per anar fent boca.
Avui us pengem el tràiler en castellà i diverses imatges que han sortit aquesta setmana, per que aneu degustant i fent ganes.
La veritat és que a Rachel Weisz se la veu fantàstica com a bruixa dolenta i el tràiler (que podéu veure al final del post) ens ha generat moltes ganes de veure-la peli.
I vosaltres, què en penseu d'aquest projecte? Teniu ganes de veure-la?
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)
2 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada