El Hobbit (The Hobbit - Peter Jackson - 2012)
Sempre és complicat emetre un judici sobre una pel·lícula com The Hobbit. Essent, com és, la quarta entrega d'una nissaga que va marcar una època, que fou un punt d'inflexió important en el cinema modern a nivell visual, comptant amb legions de fans dels llibres en els que es basen, barrejant expectatives de tot tipus i calibre, opinar sobre una pel·lícula com aquesta, dèiem, és complicat.
Però si us pot servir d'alguna cosa, la redacció de l'Última projecció està dividida a parts iguals entre fans (de la primera trilogia, dels llibres, dels entranyables hobbits, de l'elegància dels elfs, dels nans, mags, i demés criatures mitològiques) i entre antifans irredempts de tot l'univers Tolkien (els insuportables hobbits, els "pijos" dels elfs, els pesats i maleducats nans, mags i demés quincalla fantasiosa). I havent-hi aquesta separació "espiritual" amb l'obra de Tolkien i Jackson, amb una pila de diferències irreconciliables, amb una càrrega d'expectatives de cara a El Hobbit com es pot suposar... ens ha agradat, i força, a ambdues faccions.
Peter Jackson és, de bones a primeres, capaç en el pròleg de, 10 anys més tard, encara impressionar-nos visualment amb l'atac a Erebor, visual i narrativament perfecte. La pel·lícula, a partir d'allà, és un seguit d'escenes d'acció i aventures d'alt octanatge visual, repletes de persecucions, baralles i inversemblants caramboles de pedres, estructures, arbres, nans, orcs i trolls. 170 minuts d'acció amb molt poc espai pel recés. Entretinguda al 100%.
És cert que Jackson no és, precisament, un mestre de la narrativa. Totes les seves pel·lícules, de la primera a la darrera, pateixen d'un metratge sovint excessiu, sovint desaprofitat i sembla que li costa aplicar la tisora a la sala de muntatge. No es aquesta la pel·lícula en que aquest defecte es nota més, doncs les abans mencionades escenes d'acció s'acumulen i amunteguen sobre el metratge de manera força imparable.
Però sí que algú li hauria d'explicar al bo del Jackson que la acció desmesurada i sense enginy acaba portant-te a una mena de buidor que no s'esvairà en acabar el film. Jackson hauria fet bé en aprendre de l'Spielberg en la seva col·laboració "tintinaire" que el que fa que una escena d'acció funcioni no és la profusió d'elements sinó, ben al contrari, els pocs elements contraposats en harmonia. Però el Jackson no està per històries d'aquestes. El Jackson vol, necessita, què dic "necessita", és acció, és excés, és èpica tolkiniana. És inventar-se mons de fantasia al mil·límetre i farcir-los d'habitants que omplen cada polsada de la pantalla, més enllà de si aporten alguna cosa a la trama o a l'acció. Si el Peter Jackson és excés visual, aquesta The Hobbit és el paradigma de l'excés harmoniós.
Per descomptat, quan l'acció s'atura i el Jackson intenta explicar alguna cosa, la tensió s'esvaeix (amb l'excepció de l'escena amb el Gollum, únic personatge realment interessant de tota la bibliografia de Tolkien), la tensió decau, el pols fluixeja. Ni el que el llibre explica sobre els personatges és tan profund i interessant ni Jackson sap com fer-s'ho per tornar-se íntim i proper. Diàlegs de pa sucat amb oli, un Gandalf més Coelho que mai i unes ganes latents de que l'acció retorni.
Això sí, menció especial pel gran Martin Freeman, que fa empal·lidir l'ara mític Elijah Wood en la interpretació d'un hobbit que busca sortir de la seva zona de comfort. Freeman ho borda, fa el seu personatge (el mateix que ha filmat sempre, des de The Office fins a Sherlock, passant per La guía del autoestopista galáctico) proper i còmic, creïble i sincer, interactuant amb el seu entorn com cap dels altres membres del repartiment arriba a poder fer.
Especialment emocionant és l'escena entre Freeman i en Gollum, Com sempre, aquesta creació mig humana/mig digital atrapa l'espectador cada cop que surt, despertant somriures, compassió, tensió i sorpresa i aportant un dels millors moments
de tot el film.
Però, per què dura 170 minuts una primera part d'adaptació d'un llibre tan breu en comparació amb El Senyor dels Anells? Doncs la nostra amiga Gloria Pérez ens donava ahir la resposta: Jackson afegeix (tal com va fer, en menor mesura, en la primera trilogia) elements dels annexs del llibre, podent així farcir el metratge amb històries paral·leles que, suposadament, amplien l'univers Tolkien i en reforcen alguns personatges i accions.
En definitiva, una pel·lícula d'aventures moderna, que retruny des del primer moment i que et du de la mà, com sempre, per paisatges misteriosos i grandiloqüents a través d'èpiques batalles i personatges impossibles.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge
(
Atom
)
3 comentaris :
Molt d'acord amb tot :) L'únic que, com jo formo part del primer grup que deieu, els petits errors que puguin haver no m'importen gaire, la veritat, perquè m'ho vaig passar molt bé, em va encantar com estava rodada (massa plans àguila, potser, però genials :D), els nans em van agradar força, tot el que s'ha posat de més (sigui o no dels epílegs) queda bastant bé, el Gollum és enooooorme i Howard Shore és un crack :P L'única crítica que puc fer-li a la pel·lícula és que no és El senyor dels anells. Aquesta competició de Jackson contra Jackson, el Jackson de El Hobbit l'ha perdut, però bé, quedar en segona posició no està malament :D
1-Anexo o Apéndice.
2- Y lo bien que lo pasamos anoche!!
3- Realment creieu que Gollum es l'únic personatge interesant de Tolkien??? de tots els seus llibres?? Nooo
Jo no sóc gens fan dels llibres, com bé saps, Gloria. Així que sí, ho dic molt lliurement i alegrament, el Gollum és l'únic personatge que em sembla que té una mica més de profunditat (i sobretot de magnetisme).
La resta dels personatges els trobo molt plans i sempre he pensat que no calia tres llibres per parlar de l'amistat a un nivell tan superficial.
I fins aquí el meu comentari pedantorro i petulant de la jornada :D
Publica un comentari a l'entrada