El festí de Babette (Babettes gæstebud, 1987) - Gabriel Axel

1 comentari
Ja em perdonareu que recorri al cliché gastronòmic per descriure una pel·lícula amb un títol com aquest, però no me'n sé estar. El festín de Babette és un plat cuinat amb cura, però sobretot, amb aliments de primeríssima qualitat cinematogràfica:
El guió (deliciós, tendre però no tou, am aquell punt cruixent necessari) es basa en un relat de la Isak Dinesen (autora del llibre en el que es basà Sidney Pollack per fer la seva Out of Africa (Memòrias d'Àfrica). La trama, abocada curosament sobre la resta d'ingredients i amalgamant-los explica la història d'un parell de germanes d'una petita comunitat religiosa del nord de Dinamarca que, amb la pèrdua del seu pare, reverend i guia espiritual, intenten mantenir els valors que les hi va inculcar dins la seva congregació, amb visibles dificultats. L'arribada de la Babette a la cuina de casa suposarà un canvi important en la vida d'aquesta comunitat, aferrada a les tradicions.

I aquesta trama està explicada amb tanta delicadesa, amb tant d'amor pels detalls aparentment insignificants i per les històries suposadament col·laterals, que el conjunt acaba creant un univers ric i generós en matisos molt humans i propers.
Uns actors i actrius que semblen ser insubstituïbles de tan bé com recreen els seus personatges decoren i enalteixen el plat. Aquí no hi ha malvats, no hi ha antagonistes, tan sols un grup de gent de bones intencions tenallats per les tradicions.
La direcció remou amb cullera de fusta massissa el potatge. És el Gabriel Axel qui remena, hi ho fa amb una precisió i obstinació poc habitual en un director amb tan curta trajectòria cinematogràfica (tot i que la seva experiència en teatre i televisió li ha reportat diversos premis).
I, parlant de premis, aquesta va ser la pel·lícula que se'n va endur l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa l'any següent a la seva producció, guanyant a Asignatura aprobada del José Luís Garci, a Au revoir les enfants del Louis Malle, a La famiglia de l'Ettore Scola i a Pathfinder del Nils Gaup. Quasi res. Però és que també es va endur el Bafta, una menció a Cannes i multitud d'altres premis internacionals.


Però deixem-nos de clichés gastronòmics. El festín de Babette és una joia, una d'aquelles pel·lícules on tots els elements (fixeu-vos que he dit "elements" i no "ingredients") casen a la perfecció, on tot està cuidat i on es nota la passió per la narració, guiant-nos constantment cap a un clímax dramàtic (el festí del títol) absolutament memorable i emocionant (res de llagrimeta fàcil, emocionant, amb totes les lletres i amb tota la justificació del món).
No podem més que recomanar-vos que la veieu, i que la veieu amb la panxa buida per deixar que la Babette us sedueixi amb les seves coccions. Si teniu gana de cinema, aquesta és la vostra pel·lícula.

(Per cert, si l'heu vista i us ha vingut gana, aquí teniu les receptes que es cuinen en el film.)

1 comentari :

Joan ha dit...

Ens l'apuntem i a veure si treiem temps per anar-la a veure.

Una abraçada,

Joan