L'univers Teen Wolf

No va pas canviar el món, però la absurda i superficial comedieta estudiantil que era Teen Wolf va ser tot un èxit de taquilla l'any 1985.
Segurament perquè el seu protagonista, el Michael J. Fox estava pujat en una onada de popularitat gegantina (Regreso al futuro, la sèrie Familie ties), però també perquè la temàtica de comèdies d'institut barrejada amb la dels homes llop estava molt de moda.

Dirigida amb molt poca habilitat pel Rod Daniel (Superagente K-9, Beethoven 2, Solo en casa 4), la veritat és que la proposta era llaminera: traslladar les dificultats d'adaptació a la pubertat d'un jove gens popular al nivell del fantàstic no deixa de ser enginyós.

Sigui com sigui, la peli era una castanya nyonya i moralitzadora. Però va marcar. I va generar tot un univers Teen Wolf que aquí us proposem descobrir amb nosaltres.



El millor de tot, però (o no), és que, empesos per l'èxit de taquilla, els productors van endegar -compte, que aquí la cosa ja comença a patinar- una sèrie animada! La sèrie en qüestió seguia les peripècies del personatge del Michael J. Fox a la pel·lícula, tot afegint-hi alguns canvis. Va arribar a tenir fins i a 3 temporades, que van anar des del 1986 fins al 1988.



Però l'èxit de la pel·lícula no es va intentar rendibilitzar només amb la sèrie animada, sinó que es van treure de la màniga una segona part l'any 1987. I a que no sabeu qui la protagonitzava? Doncs un actor que ara està gaudint d'una segona joventut (o potser hauríem de dir "primera joventut" doncs mai va tenir massa èxit de jove): Jason Bateman (Cómo acabar con tu jefe, Juno, la fantàstica sèrie de TV Arrested Development).



Era tan dolenta o més que la primera. I aquí, la manca d'un protagonista capaç de dur gent al cinema per si sol va abocar als productors a desestimar fer-ne més seqüeles.

Però en arribar el 2011, el productor de TV Jeff Davis va decidir reprendre el concepte i transformar-lo en una sèrie de TV molt més moderna i actualitzada. Se'n va anar a la MTV i els hi va vendre la idea. El seu pla: afegir-hi un factor de terror al poti-poti de comèdia universitària. Per això es va agenciar al Rusell Mulcahy (Los inmortales) com a director del pilot i in-house director (és a dir director resident, que vetlla pel resultat final, més enllà de qui dirigeixi efectivament cada capítol).
I aquí sí que podem dir que la fórmula va funcionar millor. Ja van per la tercera temporada, hi ha una bona colla de fans que bé s'hi enganxen per les peripècies teen, bé per la part de fantàstic o de terror però que, en definitiva, segueixen la sèrie. Aquí teniu el tràiler de la primera temporada. Si us hi enganxeu ja ens ho fareu saber.



I, per acabar-ho d'adobar, deixeu-nos completar aquest repàs a l'univers Teen Wolf amb una mena de còpia descarada que uns productors canadencs es van empescar l'any 1999. Intentant seguir una línia més semblant a la de sèries tant teen com familiars (Sabrina, cosas de brujas o coses així), van traure's de la màniga Big Wolf on campus que, curiosament, tenia més elements amb comú amb l'original del Michael J. Fox que algunes de les seves seqüeles "oficials".
Mireu, no l'hem vista aquesta versió canadenca, però no em negareu que la careta d'entrada fa mooooolta gràcia :D



No sabem si sou molt fans de tota aquesta barreja pop que és l'univers Teen Wolf, però hem volgut acostar-vos a un d'aquells mites absurds dels 80, una d'aquelles icones pop que, sense solta ni volta, acaben convertint-se en marques generacionals. I us puc ben prometre que no la vam veure sota la influència de... la lluna plena.

El periodisme a través dels ulls del cinema

La Sílvia Gómez Oliete ha reunit en aquest petit vídeo algunes imatges molt significatives del periodisme vist a través dels ulls del cinema, conformant un discurs ben interessant alhora que homenatja els valors de la premsa, aquells que mai s'haurien de perdre (o d'haver perdut). (I l'hem descobert gràcies al Tumblr de l'Albert March)

Trivial: Mirades d'actors (I)

Una de les coses curioses que vam descobrir amb els nostres amics en jugar al trivial de mirades d'actrius és el fet de que, en alguns casos, tot i que les actrius en qüestió són considerades molt guapes, els seus ulls aïllats de la resta de les seves cares no ens transmetien el mateix: són ulls bonics però no semblen ser el tret distintiu de la seva bellesa.

Ara descobrirem si passa el mateix amb els actors masculins. Aquí teniu, a petició popular, la versió mascle del trivial de mirades.
A quins actors pertanyen aquests ulls? (Respostes als comentaris).

1- ________________________________________________________________________________________________________

2- ________________________________________________________________________________________________________

3- ________________________________________________________________________________________________________

4- ________________________________________________________________________________________________________

5- ________________________________________________________________________________________________________

6- ________________________________________________________________________________________________________

7- ________________________________________________________________________________________________________

8- ________________________________________________________________________________________________________

9- ________________________________________________________________________________________________________

10- _______________________________________________________________________________________________________

Les revenants (2012) - Fabrice Gobert (creador)

Amb motiu de la nostra setmana zombie, vam poder descobrir una pel·lícula francesa de temàtica zombi molt interessant. Es tractava de Les revenants, del Robin Campillo, en la que els morts, sense motiu aparent (ni fuites radioactives ni res semblant) s'aixequen de les seves tombes i tornen a casa, com si de gossets perduts es tractessin.
La gràcia de la pel·lícula era, invariablement, l'original enfocament que de la temàtica zombi en feia, apartant la sang i el fetge i concentrant-se en una qüestió -diguem-ne- més sociològica. Com reaccionaria la societat? I els familiars? Què en faríem de tanta gent tornada de les tombes?

La pel·lícula, que mereix un visionat generós (doncs tot i que a Campillo li falta esma, l'enfocament és tan poderós i original que a qualsevol fan dels zombies li semblarà ben valuosa) ha acabat generant una continuació (o potser millor dir una extensió) en forma de sèrie de televisió, estrenada amb gran èxit a França l'any passat.
El títol és el mateix i el plantejament, exactament igual. Però a la sèrie, els guionistes aprofiten per jugar les cartes familiars i relacionals amb més calma i profunditat. I aquesta és, precisament, la basa que la sèrie juga amb solidesa.
Parlant de guionistes, molt a destacar l'Emmanuel Carrère, reputat escriptor i guionista que ja ha obtingut el reconeixement de públic i crítica literària per molts dels seus treballs (el darrer, l'aclamada biografia del dissident rus Eduard Limonov) i que conduex l'acció cap a trames familiars plenes de silencis i sentiments soterrats, però també cap a sorpreses i girs d'última hora per enganxar l'espectador.

Se li afegeix una moderna banda sonora a càrrec de la banda de post-rock còsmic Mogwai per insuflar textures incòmodes a unes imatges que, sense ser cruentes o gore, tenen una enorme força dramàtica, conformant un producte televisiu molt destacable i original. No trigarem a veure'n algun remake nord-americà, ja us hi podeu apostar el sou.

Trivial: Mirades d'actrius (I)

En què et fixes primer d'una dona? Si la teva resposta no és "els ulls" potser aquest no és el teu trivial.
Si, per contra, t'enamores inevitablement cada cop que veus uns ulls com aquests, si no pots deixar de mirar-los, si perds el fil de la pel·lícula i deixen d'interessar-te els altres personatges, potser sí que podràs dir-nos a quines actrius famoses pertanyen aquests parells d'ulls tan preciosos.

N'hi ha de tots els colors i per tots els gustos. Respostes als comentaris del post.

1- ________________________________________________________________________________________________________

2- ________________________________________________________________________________________________________

3- ________________________________________________________________________________________________________

4- ________________________________________________________________________________________________________

5- ________________________________________________________________________________________________________

6- ________________________________________________________________________________________________________

7- ________________________________________________________________________________________________________

8- ________________________________________________________________________________________________________

9- ________________________________________________________________________________________________________

10- _______________________________________________________________________________________________________

Famosos del cinema anant en metro (I)

Pot passar-li a qualsevol. Un dia agafes el metro, ben d'hora, per anar a treballar o a estudiar i et trobes amb el Hugh Jackman portant als seus fills a l'escola. I qui diu el Hugh Jackman diu qualsevol d'aquests que segueix.

El Hugh Jackman, portant als seus fills a l'escola

La Jessica Alba combatent el fred de NY amb un cafetó ben calent.

EL John Turturro totalment concentrat en el seu llibre

El Keanu Reeves llegint el diari

La Olivia Wilde mirant de no passar-se de parada

Amor en venta (Possessed, 1931) - Clarence Brown

La Marion és una noia obrera de poble. Però té somnis. Somnia en marxar d'aquell poble i fer alguna cosa amb la seva vida. No vol ser la dona d'algú, no vol casar-se amb el seu promès i seguir la vida que fa tothom. I en això que ha de creuar les vies del tren i es troba amb això:




- Mirant a dins?
- ...
- Direcció equivocada. Entra i mira cap enfora.
- Entrar a on? 
- Oh, a qualsevol lloc. Tan sols "a dins". Només hi ha dos tipus de persones: els de dins i els de fora.

En una escena amb un transfons filosòfic evident, la Marion visualitza els seus somnis. Allò que veu -els ballarins, els servents, el luxe- és el que ella somia. Només ha de pujar al tren.

L'escena, absolutament brillant, a més conclou amb una el·lipsi magistral, on la botella que aboca cava es transforma en un tetra-brik de gelat desfet que cau dins d'un bol. És el que el seu promès li ha portat per sopar a casa seva.

I aquest és només l'inici d'una pel·lícula irrevocablement magistral. La Marion (esplèndida i bellíssima Joan Crawford) acut a la ciutat i coneix al Mark Whitman (inspirat i serè Clark Gable), un mil·lionari que pot donar-li la vida que busca.
Farcida de metàfores visuals, de diàlegs impecables i enlluernadors, de situacions perfectament reveladores del que és la Marion, del que vol i del que aconsegueix, Possessed (un títol molt més escaient i, d'altra banda, molt més significatiu que el seu títol en espanyol) és un compendi de cinema de primeríssima qualitat, un perfecte exemple del cinema elegant, curós i treballat que es feia als anys 30 i que ve a explicar una història molt més feminista del que molts productors arrugats del Hollywood actual estan disposats a posar en cel·luloide.

Orphan black (2013) - John Fawcett i Graeme Manson (creadors)

Un voldria explicar-vos molts detalls d'aquesta sèrie, sabedor de que, en fer-ho, correríeu a veure-la. Però si ho fes, aquests detalls us espatllarien la festa. Així que feu-nos confiança: Orphan Black és una sèrie extremadament entretinguda, molt britànica en el seu esperit però afegint-hi el guionatge més nord-americà, esquitxat de sorpreses, cliffhangers i situacions enginyoses al límit.

La història de la Sarah, que intenta tornar a recuperar la seva vida en un camí farcit de dificultats, enganxa des del primer minut i els guionistes semblen suficientment enginyosos com per adonar-se de que tan interessant és fer evolucionar la trama com dotar a cada escena d'elements i detalls prou sucosos com per mantenir l'interès de l'espectador.

Tot i que el punt de partida és de ciència-ficció, el desenvolupament és més de thriller, ple de situacions extremes i carrerons sense sortida aparent. I és justament això, el aparcar la ciència-ficció per centrar-se en l'acció la que configura l'ADN d'aquesta interessant sèrie que tot just acaba de començar a emetre's als EE.UU (10 episodis són els que estan programats per a aquesta primera temporada).

La protagonitza la Tatiana Maslany, a la que es va poder veure en l'adaptació televisiva de la novel·la Un món sense fi del Ken Follet, però també a Diary of the dead del George A. Romero, i que encarna aquí a la jove Sarah, que tal com si fos la Alicia sembla estar caient de quatre grapes dins d'un cau en el que tot li és estrany.

Molt recomanable, entretinguda i força enginyosa, Orphan black és una sèrie que no ens podem estar de recomanar-vos, encara que sigui sense voler-vos-en donar més detalls.
Feu-nos confiança.

(Aquí us deixeu el tràiler per si no us hem convençut. Si ja n'esteu, de convençuts, no el veieu, dona massa pistes).

Siete ocasiones (Seven Chances, 1925) - Buster Keaton

Impressionant. Senzillament impressionant. I molt divertida. MOLT divertida aquesta comèdia de durada efímera (56 minuts) que relata les peripècies del Buster Keaton per aconseguir cobrar una herència mil·lionària que només es farà efectiva si aconsegueix casar-se abans de les 7 de la tarda.

Des dels primers intents d'aconseguir una dona disposada a vestir-se de blanc fins a la extensa corredissa final -perseguit per hordes de pretendents que busquen un marit a qualsevol preu- on el Keaton demostra les seves habilitats gimnàstiques, Seven Chances és una delícia. Un la veu sense deixar de somriure i descobrint un munt d'escenes i d'idees que, allà pel 1925 eren innovadores, però que avui en dia ha fet servir tothom. Hi ha gags memorables, rocambolesques peripècies acrobàtiques, en un autèntic tour de force en el que el protagonista s'ha de guanyar l'herència a un preu ben alt i jugant-se el físic -literalment- al llarg del trajecte.

Però és que, a més, la cursa cap a l'altar, el trajecte ple d'entrebancs amaga una segona lectura fantàstica per a aquells que vulguin rascar la comèdia per trobar-ne el substrat social.

Inventiva, encisadorament innocent, brillant i plena de bon humor, és impossible veure Seven Chances i no sentir-se millor que una hora abans.
Que no n'esteu convençuts de veure-la? Doncs mira, fem una cosa... Mireu aquesta escena de tres minuts. Si no us venen ganes de veure-la sencera:
a) No teniu sang a les venes.
b) No teniu venes.

És a dir, que si veieu aquesta espectacular escena de tres minuts i, o bé no rieu o bé no teniu ganes de veure-la, és que l'Edward James Olmos de Blade Runner ja té clar que sou uns replicants sense ànima.




I, sabeu què? El millor de tot és que podeu veure la pel·lícula, sencereta, seguint aquest enllaç.

Hannibal (2013) - Bryan Fuller

Aquí teniu les nostres 10 raons per les quals cal que vegis la sèrie Hannibal:

1- Perquè el personatge de l'Hannibal Lecter és una de les icones de la cultura pop i del cinema moderns.

2- Perquè la pel·lícula del Jonathan Demme va donar el tret de sortida a la visió contemporània dels psycho-killers i va ser una de les culpables de que les sèries de televisió sobre aquesta temàtica inundessin les graelles televisives. Ara sembla venir a tancar el cercle.

3- Perquè la producció és poderosa i ambiciosa alhora, ja han dit que faran 7 temporades, peti qui peti.

4- Perquè dibuixaran el personatge des d'abans del Silenci dels Anyells i continuaran avançant entre els llibres del Harris, plantejant-se, fins i tot, el anar més enllà i dibuixar-li un futur.

5- Perquè el trio protagonista és molt solvent i magnètic: el Hugh Dancy dibuixa subtilment en aquesta primera temporada a un criminòleg amb un excés d'empatia que el fa patir interiorment el mateix que les víctimes, el Mads Mikelsen i el seu físic pertorbador ens fa oblidar Hopkins des d'un acostament sensiblement diferent, i el Laurence Fishburne hi posa cos i presència. I, ja posats, perquè s'acosten algunes incorporacions molt sucoses que encantaran als fans de les sèries (i no volem avançar res més).

6- Perquè els directors escollits, fins ara, sense ser uns mestres del setè art sí que han entregat peces rellevants: El David Slade va dirigir la fantàstica Hard Candy (2005) i l'entretinguda 30 días de oscuridad (30 days of night, 2007) (tot i que també la tercera entrega de la saga Crepúscle) i el James Foley, al seu torn, ens delectà amb Éxito a cualquier precio (Glenngarry Glen Ross, 1992) i ara dirigeix també la notable sèrie House of cards (tot i que també va dirigir, en el seu moment Quién es esa chica de la Madonna).

7- Perquè l'estil visual és poderós i captiva (i això, després d'anys de veure sèries d'assassinats, ja és un mèrit).

8- Perquè la seqüència inicial del primer capítol ja no et permet repensar-t'ho, doncs et deixa clar que aquesta sèrie té alguna cosa a oferir.

9- Perquè encara no hem sentit ni una sola crítica negativa, ni de la crítica, ni del públic, ni dels nostres amics i lectors.

10- Perquè, no ho negarem, estem esperant ansiosos que arribi el moment en el que les aclucades d'ull a les pel·lícules (sobretot a la Clarice Starling) ens facin aplaudir rabiosament i amb cara de friki desbocat.

Aquests són els nostres motius per recomanar-vos-la. Esperem encertar. Ja ens ho fareu saber.

Shingeki no Kyojin (2013) - Tetsuro Araki

Impactant inici el d'aquest anime japonès basat en el manga homònim que està dirigit pel Tetsuro Araki, que ja va dirigir l'adaptació de dos mangas molt exitosos, convertint-los en èxits instantanis a la televisió, com foren Death Note i Highscool of the dead.

La humanitat viu reclosa en ciutats amurallades, per protegir-se dels titans, uns gegants carnívors que dominen l'exterior. S'han construït uns murs de 50 metres d'alçada per contenir els atacs, però la por és dins el cos de tots els habitants.
El jove Eren, però, vol enrolar-se en les patrulles de reconeixement, que exploren l'exterior per intentar expandir les ciutats i permetre a la humanitat desenvolupar-se i créixer. És jove i impetuós, i vol veure món, vol trencar les barreres que el lliguen a la ciutat.

Aquest és el punt de partida de Attack on Titan, una sèrie que promet molt donat que, més enllà de la tècnica virtuosa (barreja, com ja és habitual, d'animació en 2D i 3D), busca dotar als personatges d'una solidesa suficient com perquè la història no es converteixi en un seguit de batalles i escabetxines.

El sabor de boca que ens ha deixat el primer capítol és molt gustós i intuim que no ens podrem estar, cada setmana, de saber què li passa a l'Eren i als seus companys.

Aquí en teniu el tràiler, per si us ve de gust fer-ne un tast (poseu-lo en HD, feu-vos el favor :-).

The Fades (2010) - Jack Thorne (creador)

Es veu que les ànimes dels que es moren intenten pujar al cel, però si no troben una porta per ascendir-hi es queden per aquí, donant voltes, com a ànimes perdudes. I, és clar, com que no poden fer més que vagarejar, doncs es van calentant, es van emprenyant i amargant i ara, que ja n'hi ha un tou, sembla que a alguns se'ls hi han inflat els ectoplasmes i s'estan començant a alimentar dels vius per poder tenir cos i poder gaudir una mica més de la vida terrenal, que també hi tenen dret, no?

A tot això, un adolescent que passava per allà s'hi embolica i acaba descobrint que, mira tu per on, hi ha una guerra de perspectives apocalíptiques aproximant-se. Si ja ho sabia ell, que ho veia en els seus somnis i no els hi feia cas.

Aquest és el punt de partida. I tot i que fa patxoca, la veritat és que la sèrie és una mica tova. Que sí, que la història pot enganxar, que hi surt la Natalie Dormer (de Juego de Tronos), que hi ha esperits monstruosos. Però també hi han trucs de guió molt senzillots, trillats i mil vegades vistos (ombres que passen corrent per davant de la càmera, efectes de so exagerats, etc), i una vessant teenager de la història que mai arriba a enganxar (el protagonista, per si no us ho havíeu imaginat, és un freaki, molt poc popular, quasi invisible a l'institut).

Això sí, com que dura només sis capítols (beneïdes sèries angleses) la cosa es deixa veure sabent que, al cap i a la fi, la pèrdua de temps no serà considerable.

In the flesh (2013) - Dominic Mitchell (creador)

Després d'una epidèmia zombie a UK, s'ha descobert una vacuna que, en ser injectada en els morts vivents els permet recuperar una mica de la seva vitalitat i, així, sota control, tornen a ser "personetes".
Ara, el govern, que ja creu tenir la situació controlada, vol reinserir els ex-zombies a les seves respectives comunitats.
I la sèrie segueix el cas del Kieren, que un cop recuperat ha de tornar a casa seva, al poble de Roarton, que es va fer famós per ser el primer que en ple apocalipsi zombie va organitzar guerrilles urbanes per aniquilar-los a tots. I, és clar, l'ambient, al poble d'origen del Kieren, no és ben bé acollidor amb els ex-zombies.

El millor, indubtablement, d'aquesta sèrie britànica de tres capítols, és que enfoca la temàtica zombie no des de la perspectiva del gore, de la persecució, de la mossegada i els budells sanguinolents sinó des de la vessant humana i social, parlant d'intolerància, de política i de prejudicis, més que de banys de sang i emboscades de no-morts. I la fórmula funciona, doncs les intencions són clares i la sèrie camina sempre cap a aquesta direcció sense concessions.

Un producte seriós i extremadament recomanable (a nosaltres ens la van recomanar l'Alba Laguna i la Fàtima Deulofeu) que permetrà una visió diferent dels apocalipsis zombies, allunyant-se de Romeros i de Jovovichs per acostar-se més a la Guerra Mundial Z (si més no, al llibre) del Max Brooks.

BSO d'Único Testigo: el Maurice Jarre es torna 'tecno'

Vagi per endavant que sóc molt fan d'aquesta banda sonora. Vull dir que se'm notarà, que se'm veurà el "plumero". Però és que no puc evitar sentir devoció per una banda sonora que representà el zenit de les seves composicions híbrides entre orquestra i sintetitzadors.

Al cap i a la fi, en l'època de la producció de Único Testigo (Witness, 1985, Peter Weir) el fill del Jarre, el Jean-Michel, gaudia d'un èxit sense precedents i competia amb el Vangelis i el Mike Oldfield per fer-se amb els números 1 de les llistes d'èxits electrònics i de discs més o menys new age i conceptuals. Així que es veu que algun dia el fill li va fer un tutorial al pare sobre la utilització dels sintetitzadors i el veterà compositor de bandes sonores mítiques com Doctor Zhivago (1965, David Lean) o Lawrence de Arabia (1962, David Lean) va veure-hi possibilitats.

El primer cop que va utilitzar instruments sintètics va ser per Firefox, el arma definitiva (Firefox, 1982, Clint Eastwood). Com que es veu que l'Eastwood no es refiava massa de la música que el Jarre li pogués composar, aquest últim va proposar-li fer una barreja. Faria dos scores en un. Una primera partitura amb sintetitzadors, molt dinàmica, per la primera part de la pel·lícula (fins al robatori de l'avió) i una segona més clàssica, orquestrada, per acabar d'arrodonir la banda sonora. L'experiment no tan sols va convèncer a l'Eastwood, sinó que el propi Jarre va continuar fent barreges similars en els anys posteriors.

I aquí és on arribem a Único Testigo. El Maurice Jarre confessaria posteriorment que aquesta banda sonora va ser una de les que li va generar més feina, doncs tot i que, en principi, els sintetitzadors estan per simplificar el treball, la complexitat de la partitura i la fusió amb l'orquestra li donaren molts maldecaps.

El resultat, però, és una banda sonora magnífica, a mig camí entre la tensió de la trama policíaca i l'etèria convivència de la comunitat Amish. Èpica a estones (el tema Building the barn per il·lustrar l'esforç col·lectiu de la comunitat per construir un paller) però també inquietant i amenaçadora, aquesta banda sonora encisa pel seu leit motiv recurrent (una de les marques de la casa del Jarre) amagada sota capes i capes de melodies complementàries.

Menys òbvia que la de Doctor Zhivago, Witness és una banda sonora exemplar, tant pel seu magisteri com per l'ús incomparable i perfectament homogeni d'instruments analògics i digitals.

Les millors sèries del moment

Sabem que sou molt fans de les sèries de TV de qualitat. Però com que cada temporada se n'estrenen un munt de noves i és difícil estar al dia aquí volem fer-vos algunes suggerències de les que nosaltres estem veient. Són, tan sols, sèries que acaben de començar i que amb prou feines han completat la seva primera temporada, així que encara estem a temps de decidir si hi invertim temps en elles.

L'obsessió de Brando per la Rita Moreno

Mireu bé aquesta foto. Són el Marlon Brando i la Rita Moreno (la anita de West Side Story), en el rodatge de La noche del día siguiente (The Night Of The Following Day, 1969, Hubert Cornfield).


Quan el Marlon Brando va morir, tan sols es va trobar a casa seva un record relacionat amb el cinema: aquesta foto.

La relació que la Rita Moreno i el Brando mantingueren va ser de les més tortuoses de la història de Hollywood.  "Estàvem atrapats en una folie a deux, un amor boig que va durar anys, fins que un dia vaig pràcticament ser obligada, en sortir d'un coma, a escollir entre la vida o ell", diu la Moreno en unes memòries recentment publicades en les que relata la seva carrera i desvetlla com era el Hollywood "misogin i cursi" de la època.

Entre els seus braços van passar, a més del Brando, l'Elvis Presley (per donar-li gelos al primer) l'Anthony Quinn o el Dennis Hopper. Va ser una de les més desitjades, fogoses i explossives actrius de Hollywood. El que despertava en els homes els posava fora de control. Va perdre la virginitat -explica en les seves memòries- en un sofà d'un càsting a mans d'un representant, va haver de sentir-se dir obscenitats a l'oïda en una festa per part d'un gran empresari del sector, va intentar lluitar -sense massa sort- contra l'encasellament dels actors hispans, que la relegaven a fer d'india, de ballarina mexicana o de dona tailandesa del Yul Brinner a El rei i jo (The king and I, 1956, Walter Lang).

Avui en dia, als seus 80 anys encara pot treballar d'actriu, sobretot a la televisió, però mai ningú no oblidarà la seva passió i tendresa a West Side Story (1951, Robert Wise, Jerome Robbins), i encara menys la seva interpretació del número America.

Les pel·lícules basades en fets reals

Un cartell ens avisa: "Ésta es la verdadera historia de una de esas familias". La primera part del missatge desapareix, es difumina, i només queden en pantalla les paraules "verdadera historia". Així comença 'Lo imposible' del J.A. Bayona.

És a dir, que no només volen avisar-te de que està basat en fets reals, és que t'ho volen recalcar fins que t'oblidis de tot. És més, que al final només romangui la paraula "real" en pantalla suggereix que TOT, absolutament TOT el que veuràs és real, que no hi ha ficció. Quasi sembla que et demani de creure que els hi va passar a la Naomi Watts i a l'Ewan McGregor i no a les persones que ficcionalitzen.

Aquest any, de fet, hem estat inundats amb títols com aquests en els que el cartell de "Based on a true story" inaugurava la pel·lícula, i que han gaudit de molt d'èxit (i premis). Des de 'La noche más oscura' fins a 'Argo', passant per 'El lado bueno de las cosas', per posar només tres exemples.
Aturem-nos un instant en aquesta última per desvetllar un detall molt esclaridor. Tal com ens recorda la Neus Carbonell, aquesta multi-premiada comèdia romàntica sobre la bipolaritat va enganxar emocionalment a bona part del públic nord-americà en saber-se que tant el seu director, el David O. Russell, com un dels seus protagonistes, el Robert DeNiro, havien patit històries properes relacionades amb la malaltia. Això es va accentuar encara més el dia en que el mateix DeNiro va irrompre en plors en una entrevista televisada:



Que els cartells de "basada en una història real" ens condicionen a l'hora de veure una pel·lícula és ben evident. Un experiment va venir a demostrar això de manera empírica: a un grup d'espectadors se'ls hi passava un tall de vídeo en el que es veia un accident laboral bastant macabre. A una meitat dels espectadors se'ls hi deia que era basat en fets reals i a l'altra meitat no. Les avaluacions de resposta emocional posteriors revelaven, evidentment, resultats ben diferents.

I, és clar, moltes pel·lícules aprofiten per reforçar el poder suggeridor de les seves imatges amb aquest avís. És com si algú (el director, el productor, qui sigui) no confiés en la nostra capacitat emocional de sentir empatia envers els personatges de la pel·lícula. Es tracta, doncs, d'una manipulació emocional directa i molt efectiva envers els espectadors.

I això ens porta a una pregunta important, a la que cal trobar resposta: Som incapaços de sentir empatia amb uns personatges sense que ens recordin que estan basats en fets reals? Som incapaços d'empatitzar amb la ficció?
Perquè si és així, tenim un problema seriós. Més que res perquè portem més d'un segle d'història del cinema i desenes de segles de literatura i teatre de ficció. És, potser, un signe dels nostres temps? Estem perdent l'habilitat de ser empàtics? Necessitem que se'ns recordi que allò que estem a punt de veure és real?
És tan sols una estratègia de màrqueting o un pegat per amagar l'incapacitat del director de teixir una història versemblant i emocionalment empatitzadora?

Al cap i a la fi, què és realitat i què és ficció a la gran pantalla? No és tot ficció, per molt que ens col·loquin el susdit cartellet? I no és real el que sentim quan ens expliquen una història que ens toca? No és real la connexió que establim amb personatges que, en realitat, no s'assemblen gens a nosaltres? Vulguis que no, algú podria argumentar que totes, absolutament totes les històries explicades en cinema estan, en realitat, basades en fets reals. Que els guionistes, en definitiva, s'han de basar en les seves pròpies experiències i coneixements per tal de poder escriure. Que és impossible ficcionalitzar un guió sense un vincle amb la realitat del que partir (encara que sigui per allunyar-se'n).

Fixa't, si no, en que les advertències de fets reals es donen, en molts casos, en pel·lícules on el que és important és el context. No importen tant les emocions com l'escenari. És a dir, que a 'Argo', el que es vol remarcar com a real és la fuga amb l'excusa d'una pel·lícula falsa (la resta, escena de l'aeroport inclosa, és tot fals, la realitat no va ser tan emocionant com la pel·lícula). A 'Lo imposible' es vol deixar clar que, tot i que pugui semblar mentida, la història de supervivència de la família succeí de debò. Això és el que cal que l'espectador sàpiga que és cert.

Però, i els sentiments en aquestes pel·lícules? Estan basats en fets reals o són ficcionats? Ho dic perquè no recordo cap pel·lícula en la que es fes èmfasi en recordar que l'amor que senten els protagonistes, o l'odi, o el desengany, o la il·lusió, estigués basat en fets reals. No recordo, per exemple, que hi hagués cap advertència de "realitat" a 'Els ponts de Madison'; però la plorera de la darrera escena ens va venir, ja us ho dic ara, perquè d'alguna manera ens identificàvem amb el personatge de la Meryl Streep i la seva incapacitat per arriscar-se a canviar la seva vida. Per dir-ho d'una altra manera: és molt més "real" 'Amour' del Haneke que 'Argo' de l'Affleck, tot i que la primera sigui una història inventada de principi a final.

Perquè el que vol explicar 'Amour' és, també, real. I la realitat basada en sentiments és universal. D'això va el cinema, de recrear els sentiments humans.
I si se sap fer bé no cal cap cartell per indicar-ho.

Las ventajas de ser un marginado (The perks of being a wallflower, 2012) - Stephen Chbosky

La sorpresa positiva d'aquesta pel·lícula és que no és el que sembla. Bé, això suposant que sembli una comedieta d'adolescents. No, no ho és, sembli el que sembli. És una pel·lícula força adulta sobre el que significa ser un adolescent amb inquietuds, atrapat entre les urgències biològiques i les ambicions intel·lectuals a mig brollar.

Si més no, la pel·lícula té l'encert d'explicar com els adolescents que no surten en les comèdies d'adolescents se les empesquen per tenir vides tant o més interessants que les de les cheerleaders, els capitans de l'equip de futbol o els populars de l'institut. I, per sorprenent que sembli, les seves històries ens interessen. El Stephen Chbosky adapta el seu propi llibre de manera prou polida i cinematogràfica com per copsar l'encant de l'adolescència menys lobotomitzada i ens regala tres personatges ben estimables.

La trama, si vols, tampoc és que sigui gran cosa: que si m'agrada aquesta noia però no li vull dir, que si el primer petó, que si el primer tast de drogues, que si tinc conflictes amb els altres estudiants al menjador de l'institut... ja ho hem vist abans, però el que tira endavant la pel·lícula són els personatges i, sobretot, els detalls humans i amables amb que el Chbosky els dibuixa.
Molt destacable el personatge del Patrick (magnètic Ezra Miller, el de Tenemos que hablar de Kevin), ple de matisos i amb una personalitat atraient que fa ombra als seus companys. Però també la charmante Emma Watson o el protagonista Logan Lerman s'aparten dels arquetips i composen adolescents entranyables.

És lluny de ser una obra magnífica, però la seva sinceritat s'agraeix, la proximitat la fa estimable i, al cap i a la fi, a tots ens agrada pensar que, en la nostra adolescència ens assemblàvem a ells.

La noche más oscura (Zero Dark Thirty, 2012) - Kathryn Bigelow

Imaginem que per un americà mitjà el fet de que li expliquin què va passar aquella nit en la que el seu país va assassinar al Bin Laden és necessari. Imaginem també que el fet de que li ho expliquin com si fos una peli d'espies també els hi deu fer patxoca. Servidor no és (nord)americà, però puc entendre la necessitat de bona part de la seva societat de que existeixi una pel·lícula així, que vingui a posar punt i final a una de les etapes més fosques de la història del seu país.

Però la coartada cinematogràfica de la Bigelow és pobra. Bigelow fa temps que ha perdut el pols narratiu que lluïa a les seves primeres -i imperfectes- pel·lícules (des de la interessant Los pasajeros de la noche, passant per l'adrenalínica Le llaman Bodhi i concloent amb Días extraños, potser la millor pel·lícula de la seva carrera) en favor d'unes intencions més "adultes". I el problema és, justament, que La noche más oscura és quirúrgicament meticulosa, freda a matar, insípida i incolora (per algú que no senti la història com a seva).

La Chastain, protagonista absoluta de cada plànol i escena, lliura una de les seves més anodines interpretacions (no moure un múscul i assistir impàvida a les tortures dels presos no compta com actuar, ens cal alguna cosa més) i converteix el personatge central en una titella sense esperit que acumula frases difícils de creure en la seva fràgil presència ("I'm the motherfucker who found him").

Cal donar-li a la Bigelow, indubtablement, el mèrit d'haver estat capaç amb un parell de pel·lícules recents de competir en un mercat, el de Hollywood, extremadament mascliste i reduccionista a nivell de gènere. Aconsegueix presentar un personatge femení en mig de l'escenari mascle per excel·lència, la guerra, i tan sols per llençar aquestes cartes sobre la taula ja es mereix el nostre respecte.
Però també esperem que arribi a poder demostrar que té veu pròpia i pols narratiu per explicar històries que interessin a tots.