Les pel·lícules basades en fets reals

1 comentari
Un cartell ens avisa: "Ésta es la verdadera historia de una de esas familias". La primera part del missatge desapareix, es difumina, i només queden en pantalla les paraules "verdadera historia". Així comença 'Lo imposible' del J.A. Bayona.

És a dir, que no només volen avisar-te de que està basat en fets reals, és que t'ho volen recalcar fins que t'oblidis de tot. És més, que al final només romangui la paraula "real" en pantalla suggereix que TOT, absolutament TOT el que veuràs és real, que no hi ha ficció. Quasi sembla que et demani de creure que els hi va passar a la Naomi Watts i a l'Ewan McGregor i no a les persones que ficcionalitzen.

Aquest any, de fet, hem estat inundats amb títols com aquests en els que el cartell de "Based on a true story" inaugurava la pel·lícula, i que han gaudit de molt d'èxit (i premis). Des de 'La noche más oscura' fins a 'Argo', passant per 'El lado bueno de las cosas', per posar només tres exemples.
Aturem-nos un instant en aquesta última per desvetllar un detall molt esclaridor. Tal com ens recorda la Neus Carbonell, aquesta multi-premiada comèdia romàntica sobre la bipolaritat va enganxar emocionalment a bona part del públic nord-americà en saber-se que tant el seu director, el David O. Russell, com un dels seus protagonistes, el Robert DeNiro, havien patit històries properes relacionades amb la malaltia. Això es va accentuar encara més el dia en que el mateix DeNiro va irrompre en plors en una entrevista televisada:



Que els cartells de "basada en una història real" ens condicionen a l'hora de veure una pel·lícula és ben evident. Un experiment va venir a demostrar això de manera empírica: a un grup d'espectadors se'ls hi passava un tall de vídeo en el que es veia un accident laboral bastant macabre. A una meitat dels espectadors se'ls hi deia que era basat en fets reals i a l'altra meitat no. Les avaluacions de resposta emocional posteriors revelaven, evidentment, resultats ben diferents.

I, és clar, moltes pel·lícules aprofiten per reforçar el poder suggeridor de les seves imatges amb aquest avís. És com si algú (el director, el productor, qui sigui) no confiés en la nostra capacitat emocional de sentir empatia envers els personatges de la pel·lícula. Es tracta, doncs, d'una manipulació emocional directa i molt efectiva envers els espectadors.

I això ens porta a una pregunta important, a la que cal trobar resposta: Som incapaços de sentir empatia amb uns personatges sense que ens recordin que estan basats en fets reals? Som incapaços d'empatitzar amb la ficció?
Perquè si és així, tenim un problema seriós. Més que res perquè portem més d'un segle d'història del cinema i desenes de segles de literatura i teatre de ficció. És, potser, un signe dels nostres temps? Estem perdent l'habilitat de ser empàtics? Necessitem que se'ns recordi que allò que estem a punt de veure és real?
És tan sols una estratègia de màrqueting o un pegat per amagar l'incapacitat del director de teixir una història versemblant i emocionalment empatitzadora?

Al cap i a la fi, què és realitat i què és ficció a la gran pantalla? No és tot ficció, per molt que ens col·loquin el susdit cartellet? I no és real el que sentim quan ens expliquen una història que ens toca? No és real la connexió que establim amb personatges que, en realitat, no s'assemblen gens a nosaltres? Vulguis que no, algú podria argumentar que totes, absolutament totes les històries explicades en cinema estan, en realitat, basades en fets reals. Que els guionistes, en definitiva, s'han de basar en les seves pròpies experiències i coneixements per tal de poder escriure. Que és impossible ficcionalitzar un guió sense un vincle amb la realitat del que partir (encara que sigui per allunyar-se'n).

Fixa't, si no, en que les advertències de fets reals es donen, en molts casos, en pel·lícules on el que és important és el context. No importen tant les emocions com l'escenari. És a dir, que a 'Argo', el que es vol remarcar com a real és la fuga amb l'excusa d'una pel·lícula falsa (la resta, escena de l'aeroport inclosa, és tot fals, la realitat no va ser tan emocionant com la pel·lícula). A 'Lo imposible' es vol deixar clar que, tot i que pugui semblar mentida, la història de supervivència de la família succeí de debò. Això és el que cal que l'espectador sàpiga que és cert.

Però, i els sentiments en aquestes pel·lícules? Estan basats en fets reals o són ficcionats? Ho dic perquè no recordo cap pel·lícula en la que es fes èmfasi en recordar que l'amor que senten els protagonistes, o l'odi, o el desengany, o la il·lusió, estigués basat en fets reals. No recordo, per exemple, que hi hagués cap advertència de "realitat" a 'Els ponts de Madison'; però la plorera de la darrera escena ens va venir, ja us ho dic ara, perquè d'alguna manera ens identificàvem amb el personatge de la Meryl Streep i la seva incapacitat per arriscar-se a canviar la seva vida. Per dir-ho d'una altra manera: és molt més "real" 'Amour' del Haneke que 'Argo' de l'Affleck, tot i que la primera sigui una història inventada de principi a final.

Perquè el que vol explicar 'Amour' és, també, real. I la realitat basada en sentiments és universal. D'això va el cinema, de recrear els sentiments humans.
I si se sap fer bé no cal cap cartell per indicar-ho.



1 comentari :

Jordi ha dit...

Brillant comentari. El subscric totalment