Les (ineficaces) garjoles de vidre

Ens hi feia pensar el Raven Montoya: Com és que s'insisteix tant en el cinema en engarjolar als malvats més implacables en garjoles de vidre?
Us heu fixat quants exemples tenim en el cinema modern?

Magneto (Ian McEllen) a X-men

Silva (Antonio Bardem) a Skyfall

Hannibal Lecter (Anthony Hopkins) a El silencio de los corderos

Loki (Tom Hiddleston) a Los vengadores

Khan (Benedict Cumberbatch) a Star Trek: En la oscuridad

Stitch (Chris Sandres, veu) a Lilo y Stitch

Ho heu vist? La gent està obsessionada en tancar-los en cel·les transparents! Ui, sí, que ens ha costat un ou atrapar al criminal més perillós de la terra. Què en fem? I si el fiquem en una garjola de... no sé... vidre?
No, home, no! On està el criteri? On està el sentit comú? Molt de múscul per atrapar-los però poc seny a l'hora de "conservar-los".

Home, igual és per una qüestió purament cinematogràfica, d'acord, però si apel·léssim al sentit comú, no seria molt més pràctic entaforar-los en cel·les de formigó o de metall gruixut (excepte en el cas del Magneto, que encara li ho posaríem més fàcil).

De totes maneres, si posar-los en garjoles de vidre ens ha de donar tant de joc i escenes tan memorables com les de l'Hannibal Lecter o el Magneto, endavant el sense-sentit, endavant amb les garjoles trencadisses i fràgils.