BSO de Algo para recordar (Sleepless in Seattle, 1993) - Nora Ephron

La gran, la immensa majoria de bandes sonores que recopilen temes acostumen a ser unes castanyes absolutes. Molts cops no són més que excuses per fer caixa a costa de l'estrena de la pel·lícula. Els productors desplacen les composicions instrumentals incidentals dels compositors per donar cabuda a temes, sovint pop i rock, que després col·locaran en un CD i, apa, a vendre-les com a xurros.
Però n'hi ha unes poques, una veritable minoria d'aquestes bandes sonores "recopilatòries" que realment copsen l'essència de la pel·lícula. I la d'Algo para recordar (Sleepless in Seattle, 1993, Nora Ephron) és una d'aquestes.

Els integrants ja són d'impressió: Louis Armstrong, Nat king Cole, Harry Connick, Jr., Carly Simon, Joe Cocker, Céline Dion, Jimmy Durante, Dr. John, Rickie Lee Jones...
Amb una flaire elegant, però sense deixar de banda algunes peces rock com el Bye, bye, blackbird del Cocker o el Stand by your man de la Tammy Wynette, la banda sonora acaba transportant-te a aquella essència clàssica que té la pel·lícula, adaptant el clàssic Tú y yo (An affair to remember, que el Leo McCarey rodà dos cops, al 1939 i al 1957). Té estil, té classe, t'eleva, que és el que hauria de fer tota banda sonora.

Però el millor és que, curiosament, algunes de les cançons són, en realitat, versions alternatives de peces molt conegudes. Així, per contres de tenir la versió instrumental del As time goes by del Herman Hupfeld, ens trobem amb la peculiar adaptació del còmic Jimmy Durante, fantàsticament orquestada i interpretada a batzegades amb el seu peculiar estil. O tenim al gran Dr. John i a la Rickie Lee Jones, interpretant una rendició del Makin' Whoopee originalment interpretada per l'Eddie Cantor (però reversionada mil vegades, del Sinatra a la Fitzgerald, passant per la Doris Day o, fins i tot, la Michelle Pfeiffer a Los fabulosos Baker Boys).

Alguns dels moments més brillants del disc són l'excelsa interpretació que el Nat King Cole (ara sí, ell mateix) fa del clàssic Stardust (una peça extremadament difícil de cantar i que en la seva veu es converteix en una joia atemporal), o la fantàstica, alegra i joiosa A wink and a smile que composa el Harry Connick, Jr. a quatre mans amb el Marc Shaiman.

Llàstima que, ja molt en la línia més comercial, els productors introdueixin una més que dubtosa versió edulcorada d'una peça ja de per sí molt ensucrada com és el When I fall in love, que en mans del Nat King Cole sonava carnosa i sincera, i aquí potser grinyola una mica en les veus de la Céline Dion i del Clive Griffin, en un d'aquells duets R'nB tan prescindibles dels 90 (potser l'únic tall del disc que, personalment, esborraria i que, en estar l'últim, poques vegades escolto).

En definitiva, un delit per les orelles i els sentits, una d'aquelles bandes sonores que, tot i ser un poupourrí de cançons sembla tenir una unitat sonora i es percep com un tot molt ben empaquetat.