Black Mirror (capítol 1er de la 2ª Temporada)

No us exagerem ni un pèl si us diem que la primera temporada de Black Mirror és el millor que hem vist en televisió en mooooolts anys. Els seus només tres capítols deixaren retratada una societat marcada per la pèrdua d'alguns dels valors importants que l'han dut fins al segle XXI. El primer dels tres capítols emesos estava molt per damunt de la immensa majoria de pel·lícules que es van estrenar a les nostres sales durant l'any passat.
És per tot això que les expectatives amb la segona temporada eren igualment altes, molt altes. El perill de que ens decebés -ho sabíem- era present. Però quan un tipus amb el talent del Charlie Brooker es posa a escriure (i no es veu forçat a escriure vint-i-quatre capítols amb perspectives de 5 temporades més si les audiències responen) és capaç d'enllaunar un delit audiovisual de primera magnitud.

La història del primer capítol de la segona temporada és, un cop més, una meravella. Una meravella -això sí- colpidora i que reparteix desànim i desesperança sense miraments. No us en volem explicar ni la trama, ja ens perdonareu, doncs el Brooker ens ha demostrat en diverses ocasions (ja en la primera temporada, però també en la igualment sensacional Dead Set) que tot el que porti el seu segell mereix ser visionat i, si pot ser, sense saber-ne res, molt millor.

Veieu aquest primer episodi de la segona temporada de Black Mirror si no l'heu vist, no us en penedireu. O seguiu llegint la ressenya, a partir d'ara plena d'spoilers, si ja l'heu vist.



El que més sobtat va deixar a qui aquestes ratlles us escriu foren els primers 10 minuts, amb la presentació dels dos personatges, la Martha i l'Ash. L'Ash està enganxat -com molts de nosaltres- a les xarxes socials, al seu mòbil i obsessionat, en qualsevol cas, per "pujar" al núvol i compartir tot el que fa i li sembla interessant. La conversa que ambdós tenen al sofà de la seva casa d'infantesa és miraculosament descriptiva i conté una metàfora que ens deixa retratats. L'Ash ha trobat una foto seva de quan era petit i la comparteix a les xarxes socials, la "puja" al núvol, mentre li explica a la Martha que sa mare, en quan moria algú de la família retirava totes les fotos que tenia damunt la llar de foc i les "pujava" a les golfes.
Brooker traça així un paral·lelisme "geogràfic" entre la mort i la nostra vida online, aquella que compartim i que molts creuen/creiem que és tan certa, veritable i autèntica com la que vivim offline. Aquesta metàfora s'acaba reforçant amb l'escena final del capítol, en el que el doble de l'Ash se'ns mostra vivint a les golfes, a on pugen la Martha i sa filla.

Però és que el Brooker, al llarg del capítol, estira la corda d'aquesta dualitat online/offline fins a les seves últimes conseqüències, donant sempre un pas més, quan semblava que no es podia anar més lluny. La relació de la Martha amb el doble d'audio de l'Ash per telèfon és intensa, extrema, un percep amb claredat el bé directe que li està fent a la Martha (però ja sospita que l'aigua no baixa del tot clara). La recepció de la caixa amb el doble de cos de l'Ash, encara per formar-se, converteix el capítol durant 10 minuts en una cinta de terror malsà que posa els pèls de punta. I la relació entre la Martha i el doble final de l'Ash toca les tecles del drama personal en el que, a gust d'un servidor, és la part menys aconseguida del capítol.

El més sorprenent, en tot cas, és que hi hagi algú com el Charlie Brooker que sigui capaç, en cada ocasió, de tocar un tema dens, important, contemporani, en boca de tothom, i anar sempre un pas per endavant sense caure en els tòpics o en les obvietats. No necessita mastegar-nos-ho tot per fer-nos entendre que estem encarant temps difícils a nivell moral i que no semblem saber com gestionar-ho correctament. Estem comdemnats, i el Brooker ens ho recorda a cada capítol de Black Mirror.