Doncs un any més ja som més a prop d'aquell futur inquietant que ens proposa en Charlie Brooker. La 4ª temporada de Black Mirror ha arribat, aquest cop gràcies a Netflix i ens ha deixat com sempre un desgavell de sensacions.

A hores d'ara molts dels que ens llegiu haureu vist la nova temporada de la que va arribar a ser una de les millors sèries de la televisió actual, així que hem fet la clàssica llista d'episodis ordenats segons la nostra preferència. Us convidem a opinar i compartir les vostres llistes als comentaris. No hi ha spoilers (estan senyalitzats) però si que recomanem la llista a aquells que ja hagueu vist la sèrie. I tot i que l'ordre de la llista coincideix amb la opinió dels dos membres de l'Ultima, les opinions són només meves :-) .

1. Hang the DJ 

Els va funcionar molt bé l'episodi San Junípero de la temporada anterior i per això ens han tornat a regalar un episodi sobre l'amor (➡️aquí hi ha un SPOILER amagat, per descobrir-ho selecciona l'espai en blanc a continuació)  amb final feliç.  
És un capítol tan rodó com els dispositius que fan servir els seus protagonistes, amb dosis d'humor, desengany i un cant a allò més humà dels humans :-) Pels fans de Peaky Blinders a més, fa gràcia veure un Joe Cole en plan romàntic.

2. Black Museum 

El gore, la mala llet i el premi al capítol desagradable de la temporada se l'emporta Black Museum, el seasons's finale de la 4ª temporada.

Tanca la sèrie un dels millors capítols i no dubtem que molts de vosaltres l'haureu triat com el vostre preferit. És un episodi brillant, tot i que ens deixa el cos amb una mala sensació (això, per descomptat, és una sensació habitual per als fans de Black Mirror).


Un guió pausat, millimètric, que va in crescendo, una gran actuació de Douglas Hodge i una estructura molt cuidada ens fa esgarrifar a la vegada que ens parla de racisme, manca d'ètica i de llibertat.

3. Crocodile 

És el clàssic episodi en el que el més sorprenent és la tecnologia i els aparells que hi surten. En aquest cas, es tracta (➡️aquí hi ha un SPOILER amagat, per descobrir-ho selecciona l'espai en blanc a continuació) d'un capturador de records   que ens recordarà una mica l'episodi "The entire history of you" de la primera temporada.

Tot i que el capítol avança a un bon ritme i el punt de partida és prou interessant, algunes reaccions de la protagonista resulten inversemblants i acaba sent tot una mica increïble. El millor és el paisatge islandès que ens deixa més freds que la protagonista.

4. USS Callister 

Estem segurs que aquest episodi serà el més votat a la llista dels frikis. Nosaltres l'hem posat una mica avall ja que més enllà de la seva estètica divertida resulta una mica buit.

Episodi coral, ple d'actors coneguts (Jesse Plemons, Cristin Milioti, Michaela Coel, Jimmi Simpson...) i una mica massa llarg pel nostre gust. El millor és la seva estètica a lo Star Trek que farà les delícies de qualsevol fan de l'Enterprise. El pitjor és que és tan buit com bonic, tot i així, és un episodi perfecte per començar la temporada.

5. Arkangel 

Aquest és el decepsodi, és a dir, l'episodi que decepciona. El segón en ordre cronològic, dirigit per Jodie Foster i amb una premissa brutal, sembla no voler aprofitar cap de les seves bases. El punt de partida, ja ho hem dit, és brutal: un dispositiu que col·locat en un infant, (➡️ SPOILER, selecciona l'espai en blanc a continuació per a descobrir el text) permet localitzarlo amb GPS i pixelar el que veu quan el cortisol es dispara en la seva sang. .  

Decepciona perquè es queda en el tòpic: una mare soltera es mostra excessivament controladora tal i com hem vist en centenars d'ocasions, l'únic nou en aquest cas és la tecnologia.

Personalment em sap greu veure com una història que apunta coses tan interessants com el control dels continguts, i l'accés dels nens petits a imatges torbadores acaba amb la moralina de sempre i deixa escapar vàries oportunitats de parlar de temes poc tractats en televisió, només calia canviar el punt de vista.

6. Metalhead 

Avorriment total i un final digne del pitjor Paulo Coelho. La meva opinió (molt personal) és que no m'interessa gens el que li passa a la protagonista. El zel amb que el guió ens amaga l'origen de la situació post-apocalíptica m'allunya de la història, que em resulta freda, avorrida i insubstancial. El final és el pitjor de tot, mai els meus ulls han anat tan amunt... em vaig sentir com aquest GIF:



En fi, hem de dir que ens agradava més Black Mirror quan eren només 3 episodis absolutament xocants, que no semblaven sortits de la Dimensió Desconeguda i que posaven a debat la nostra especie (com a humans). No teníem finals feliços com a San Junípero, pero tampoc episodis fillers.

I la vostra llista és molt diferent?

No us exagerem ni un pèl si us diem que la primera temporada de Black Mirror és el millor que hem vist en televisió en mooooolts anys. Els seus només tres capítols deixaren retratada una societat marcada per la pèrdua d'alguns dels valors importants que l'han dut fins al segle XXI. El primer dels tres capítols emesos estava molt per damunt de la immensa majoria de pel·lícules que es van estrenar a les nostres sales durant l'any passat.
És per tot això que les expectatives amb la segona temporada eren igualment altes, molt altes. El perill de que ens decebés -ho sabíem- era present. Però quan un tipus amb el talent del Charlie Brooker es posa a escriure (i no es veu forçat a escriure vint-i-quatre capítols amb perspectives de 5 temporades més si les audiències responen) és capaç d'enllaunar un delit audiovisual de primera magnitud.

La història del primer capítol de la segona temporada és, un cop més, una meravella. Una meravella -això sí- colpidora i que reparteix desànim i desesperança sense miraments. No us en volem explicar ni la trama, ja ens perdonareu, doncs el Brooker ens ha demostrat en diverses ocasions (ja en la primera temporada, però també en la igualment sensacional Dead Set) que tot el que porti el seu segell mereix ser visionat i, si pot ser, sense saber-ne res, molt millor.

Veieu aquest primer episodi de la segona temporada de Black Mirror si no l'heu vist, no us en penedireu. O seguiu llegint la ressenya, a partir d'ara plena d'spoilers, si ja l'heu vist.



El que més sobtat va deixar a qui aquestes ratlles us escriu foren els primers 10 minuts, amb la presentació dels dos personatges, la Martha i l'Ash. L'Ash està enganxat -com molts de nosaltres- a les xarxes socials, al seu mòbil i obsessionat, en qualsevol cas, per "pujar" al núvol i compartir tot el que fa i li sembla interessant. La conversa que ambdós tenen al sofà de la seva casa d'infantesa és miraculosament descriptiva i conté una metàfora que ens deixa retratats. L'Ash ha trobat una foto seva de quan era petit i la comparteix a les xarxes socials, la "puja" al núvol, mentre li explica a la Martha que sa mare, en quan moria algú de la família retirava totes les fotos que tenia damunt la llar de foc i les "pujava" a les golfes.
Brooker traça així un paral·lelisme "geogràfic" entre la mort i la nostra vida online, aquella que compartim i que molts creuen/creiem que és tan certa, veritable i autèntica com la que vivim offline. Aquesta metàfora s'acaba reforçant amb l'escena final del capítol, en el que el doble de l'Ash se'ns mostra vivint a les golfes, a on pugen la Martha i sa filla.

Però és que el Brooker, al llarg del capítol, estira la corda d'aquesta dualitat online/offline fins a les seves últimes conseqüències, donant sempre un pas més, quan semblava que no es podia anar més lluny. La relació de la Martha amb el doble d'audio de l'Ash per telèfon és intensa, extrema, un percep amb claredat el bé directe que li està fent a la Martha (però ja sospita que l'aigua no baixa del tot clara). La recepció de la caixa amb el doble de cos de l'Ash, encara per formar-se, converteix el capítol durant 10 minuts en una cinta de terror malsà que posa els pèls de punta. I la relació entre la Martha i el doble final de l'Ash toca les tecles del drama personal en el que, a gust d'un servidor, és la part menys aconseguida del capítol.

El més sorprenent, en tot cas, és que hi hagi algú com el Charlie Brooker que sigui capaç, en cada ocasió, de tocar un tema dens, important, contemporani, en boca de tothom, i anar sempre un pas per endavant sense caure en els tòpics o en les obvietats. No necessita mastegar-nos-ho tot per fer-nos entendre que estem encarant temps difícils a nivell moral i que no semblem saber com gestionar-ho correctament. Estem comdemnats, i el Brooker ens ho recorda a cada capítol de Black Mirror.

Dead Set passa per ser una de les millors sèries dels darrers anys i, per descomptat, la millor sèrie de terror i/o zombies que mai s'hagi filmat per a la petita pantalla (si t'agrada The Walking dead i encara creus que es una bona sèrie, dona-li un cop d'ull a Dead Set). Del seu creador, el guionista Charlie Brooker, ens arriba ara un tríptic televisiu aclaparador i fascinant. La millor sèrie que hem vist a l'Última Projecció en aquest 2011 que ja toca a la seva fi.


És una producció en tres capítols totalment independents -diferent trama, diferents personatges, diferents actors- que pretén dibuixar l'actualitat mundial des de tres perspectives diferents.  De moment, només dos dels tres capítols han estat emesos. A l'Última Projecció hem quedat tan xocats després de veure el primer que ho hem volgut compartir amb vosaltres.

Com sempre, no volem explicar massa, no volem esguerrar-vos el plaer de veure aquesta meravella de 43 minuts. El primer ministre britànic és despertat en plena nit per una trucada que l'informa de que la princesa d'Anglaterra ha estat segrestada i que es demana una sola condició per al seu alliberament, una condició... poc habitual i força grollera.
La trama, per descomptat, gira al voltant de la caça dels segrestadors però, en realitat, aquest primer episodi parla d'alguna cosa molt més gran, molt més important, que ens afecta a tots. El propi Charlie Brooker ha definit la seva sèrie com "la realitat que podem estar vivint d'aquí a 10 minuts si actuem de manera maldestra".
Impactant, impecable tècnicament, amb una atmosfera opressiva que t'embolcalla en una espiral imparable.
En definitiva, com dèiem, la millor sèrie que hem vist aquest any.

Si us plau, feu-vos un favor, no us la perdeu. No us en penedireu.