Super 8 (2011) - J.J. Abrams

És innegable que el J.J. Abrams té un cert talent. Difícilment els productes que ens ven són insultants. Tots ells mantenen un nivell prou acceptable de sentit comú. També passa amb Super 8, la joguina més cara d'aquest estiu que comença a acabar-se, produïda per l'Steven Spielberg.
És una joguina cara i molt entretinguda, amb un metratge contingut i en el que hi caben tant escenes dramàtiques, de comèdia, persecucions, esglais i un llarg etcètera que sembla voler omplir un catàleg cinematogràfic. La història d'una colla de nens embarcats en rodar una pel·licula en format súper 8 que acaba gravant una criatura extraterrestre propietat de les forces armades té tot el que cal per passar una bona estona al cinema.

El problema, però, rau en que és absolutament inevitable, com molts han notat, no recordar diferents pel·lícules mítiques dels 80 a les que, més que homenatjar, sembla voler copiar. A ningú se li escapa la similitud amb The Goonies, o potser amb Stand By Me, o fins i tot amb E.T. del propi Spielberg. La llàstima és que aquí és on patina tot. Abrams no és Spielberg (quan estava en millor forma) ni cap dels artesans del cinema d'entreteniment dels 80. Ells és d'una altra era, d'una altra generació, i sembla divertir-li més filmar una exageradíssima col·lisió i descarril·lament d'un tren amb vagons caient del cel a dojo, que no pas intentar articular alguna escena mitjanament interessant per si sola, sense els ingredients audiovisuals.
Si en la peli del Richard Donner els nens s'embarcaven en una aventura a la seva mida, aquí s'enfronten a l'exèrcit, per no mencionar a un extraterrestre de males puces. És a dir, que l'aposta a pujat, i no sembla haver guanyat en intensitat ni molt menys en credibilitat. On The Goonies era entranyable, aquest Super 8 és més freda.
Vagi per endavant que no sóc cap gran fan de The Goonies, però li reconec l'encant d'una peli feta amb habilitat i amb aquell punt de modèstia i de plaer per fer cinema. No noto tot això en aquesta grandiloqüent Super 8.

Això sí, els personatges infantils funcionen, i molt bé. Els joves actors estan molt inspirats i apropen l'espectador a les seves aventures més personals. Les vicissituds familiars (tan típiques del cinema de l'Spielberg) que aquí també hi són presents, no acaben de quallar (potser faltava explicar-ho més i millor), però no es fan increïbles i casen amb l'embolcall.

En definitiva, em sembla que se'n pot treure una bona estona de cinema de crispetes d'aquesta peli, tot i que fa una mica de vergonya al·liena veure com s'intenta fer un producte-barreja que no aporta gran cosa nova a un cinema que compta amb molta més tècnica i menys habilitat narrativa.