X-Men: First Class (2011) - Matthew Vaughn

En Bryan Singer, ell solet, va revitalitzar el gènere del cinema de superherois al dirigir en la seva insolent joventut una adaptació dels mítics X-Men ara ja fa una bona pila d'anys. La seva retirada absoluta de la tercera entrega va resultar en un fiasco espectacular del qual molts fans van renegar. Però ha tornat. Ha tornat en el lloc on més se'l necessitava: comandant el guió, insuflant-li la coherència i l'equilibri que havia perdut en la tercera entrega.

Així, aquesta quarta entrega, la que reinicia la nissaga com a prequel·la, té un vigor indubtable, una munt d'escenes realment brillants i molts moments enginyosos. Narra la formació dels X-Men, evidentment, però la veritable història aquí és la dels dos amics, l'Erik Lennsher -futur Magneto- i Charles Xavier -futur Professor X-, condemnats a no entendre's, a seguir camins separats i contraris. El millor del film, sens dubte, és el transfons humà que ambdós reben del guió, molt en particular l'ofuscat Lennsher, marcat per una infància terrible i dominat per unes ànsies de venjança inel·ludibles. Per acabar-ho d'arrodonir, el lligam de l'univers X-Men amb la història recent dels Estats Units i la seva crisi dels míssils de Cuba l'apropa a l'acció i l'allunya de la pura fantasia, facilitant així l'encaix de la secció dramàtica del guió.

Al seu voltant, una bona colla de pipiolis carregats de joventut i de poders mutants. Però per sobre d'ells, l'Emma Frost, ambigu (i lleugerament desaprofitat) personatge encarnat per la gèlida bellesa de la January Jones (Mad Men), i el malvat Sebastian Shaw recuperant per al box office al mític Kevin Bacon (Footloose, Sleepers, A Few Good Men).


Sorprèn del conjunt un cert ajamesbondament: una trama que circula pel món sencer, passant de sales d'estratègia militar i política a luxosos iots o illes paradisíaques, però també afegint-hi un dolent molt dandy i, fins i tot, uns quants gadgets més propis de la factoria d'en Q que no pas d'un mutant d'hormones revoltoses.

I com que els protagonistes, per exigències del guió han de ser joves, la possibilitat de tenir un casting llampant i lucratiu es reduïa. Així que la segona millor opció era contractar a secundaris d'un cert prestigi. Al ja esmentat Bacon se li ha d'afegir el gran Oliver Platt (The Flatliners, The West Wing), el mític Michael Ironside, el pare de la morta més famosa de la televisió, Ray Wise (Twin Peaks), el omnipresent Rade Sebedzija (Batman Begins, Snatch) o la Rose Byrne (Insidious, Knowing), a més de la aparició estel·lar d'alguns cameos de la nissaga que arrenquen els riures dels més fans.
Menció apart mereixen els dos escollits per interpretar els protagonistes. Absolutament convincents tos dos, tant el James McAvoy per fer de Xavier com el Michael Fassbender per encarnar a en Lennsher, però especialment brillant el primer, dotant al protagonista d'un realisme i proximitat absoluts.


Per descomptat, tot i comptar amb un bon guió, calia una ma ferma i segura per dirigir-lo i que no es tornés un poti-poti d'hormones i bufetades. L'escollit va ser el Matthew Vaughn, que ja va demostrar la temporada passada que pot adaptar un còmic al cinema (Kick-Ass) i sortir-ne ben parat, oferint un producte digne i entretingut.


En definitiva, aquesta represa promet grans moments cinematogràfics per als fans dels còmics. Algunes escenes resulten absolutament brillants (la d'Argentina en particular, però també l'entrenament, la batalla naval, etc.) i el repartiment del metratge entre acció i drama és equilibrat i sostingut.

El fons d'armari de la franquícia X-Men és profund i mai no es quedarà sense recursos ni nous personatges que explotar. Si es fa amb una mica d'intel·ligència i rigor el nivell no té perquè tornar a caure.