El guilty pleasure del Sergi Calle: Teenage Mutant Ninja Turtles

Fa uns dies vam inaugurar una nova secció a l'Última Projecció: els guilty pleasures. La vaig encetar jo mateix amb Roadhouse, però com tota secció en aquest blog, també aquesta està oberta a la col·laboració dels lectores i lectores. Avui, per exemple, descobrirem el plaer més culpable del Sergi Calle.

Més que un Guilty Pleasure, la meva passió per les tortugues ninja es pot considerar un trauma d’infància. Hi ha qui no supera la fase oral i jo no he superat la fase TMNT. Vaig veure Las tortugas ninja (Steve Barron, 1990) quan la moda per aquests personatges es trobava en el seu moment àlgid. Per acabar-ho d'adobar, només tenia 9 anys i era la primera vegada que anava sol al cinema. Evidentment, la cosa em va afectar.

La pel·lícula pren elements de la sèrie d'animació prèvia però sobretot es basa en el còmic original de Kevin Eastman i Peter Laird. Per això la història recupera el to més fosc, violent i maleducat i deixa de banda la fantasia infantil i colorista dels dibuixos animats. Una de les coses que més em va sorprendre durant el primer visionat va ser el realisme de la pel·lícula. Parlar de realisme és complicat quan barregem els conceptes tortugues + ninja + mutants però hi havia la voluntat de fer-ho com a mínim... veraç.

La trama bàsica del còmic, la pel·lícula i la sèrie és la mateixa: quatre tortugues i una rata queden contaminades per un producte tòxic. El resultat és que muten i prenen forma (i mida) humana. La rata, a més de ser rata, sap arts marcials i entrena les tortugues per a ser ninjes i els posa noms d'artistes del renaixement. Tela, no? Doncs això va suposar un dels fenòmens comercials més forts des de finals dels 90 fins a l'actualitat i constantment es creen noves sèries, pel·lícules, videojocs i tones de ninots.

Bé, tornem a la pel·lícula. Com deia, tot té un to... creïble. Les clavegueres on viuen els protagonistes són brutes, els dolents (el clan del peu) no són una mena d'homínids estranys sinó delinqüents vestits de negre. Hi ha un intent de subtrama dramàtica i social sobre joves sense futur que són arrossegats al cantó fosc. La ciutat de Nova York, sempre rodada de nit, té un aspecte fosc i decadent. Els personatges tenen dilemes morals (sobretot un d'ells, Raphael), i discuteixen, es barallen, es reconcilien...

Estic intentant justificar-me? Segurament. Podria argumentar que hi ha un gran treball de maquillatge de Jim Henson, que és una pel·lícula independent que va tenir un èxit aclaparador i mil excuses més. Però Las tortugas ninja és dolenta. No en tinc cap dubte. Però m'agrada. En conservo un gran record i encara avui sóc incapaç de mirar-la sense passar per alt molts dels seus errors. És el meu Guilty Pleasure i defensaré escenes mítiques com els dibuixos que es barregen amb els personatges reals, les paraulotes, el repartiment de pizza, la lluita dins d'un pis, les carreres en skate per les clavegueres, Elias Koteas fent de Casey Jones, una tortuga de 2 metres recuperant-se de les seves ferides dins d'una banyera, la reconciliació entre Leonardo i Raphael i la veu gutural de Schredder.

Després han vingut altres versions i seqüeles. Algunes bones, altres dolentes. Però el pòster de Les tortugues ninja (1990) que tenia a la meva paret representa la meva infància i l'inici de la meva relació amb el cinema. I m'adono d'això cada cop que la torno a veure.

Cowabunga!