Slumdog Millionaire (2008) - Danny Boyle

La filmografia del Danny Boyle sempre ha pendolat entre les estimables Shallow Grave (Tumba Abierta), Trainspotting o 28 Days Later (28 Días Después), y les deplorables (i ratllant la infàmia) A Life Less Ordinary (Una Historia Diferente), The Beach (La playa) o Sunshine. Amb les primeres, sembrava les promeses d'un gran director, algú amb un ull clínic per les històries vibrants, convertint-se en una de les grans esperances del cinema del nou mil·leni. Amb les altres però, enterrava despietadament tota promesa per filmar autèntiques barroeries i bajanades diverses sovint coincidint amb produccions sobrades de pressupost.

Val a dir però, que amb aquesta Slumdog Millionaire demostra que les llavors han germinat i no de qualsevol manera, sinó donant vida a una preciosa pel·lícula plena d'enginy i sentiments i esborrant, esperem que per sempre, el sabor agredolç de la meitat de la seva filmografia.

El punt de partida és tan senzill com interessant: Un adolescent indi procedent de la més mísera de les infàncies és a punt de guanyar el premi gros en el famós concurs televisiu "Who wants to be a millionaire". Ja ha encertat totes les preguntes que li han fet tot i no haver anat mai a l'escola ni haver gaudit de cap tipus d'educació. La policia però, sospita que es tracta d'un frau, d'un engany, i procedeix a interrogar-lo. Aprofitant l'avinentesa, Boyle ens explicarà d'on ve aquest xicot i perquè ha encertat totes les preguntes que fins ara li han fet.

Una fórmula ben senzilla doncs, per formar l'esquelet argumental d'un film que s'aguanta però per alguna cosa més que per a una simple anècdota en el punt de partida. La solidesa d'aquest film rau en la fermesa del llenguatge de Boyle, en la seguretat i en el pols ferm en el seu llenguatge fílmic. En Boyle explica un film diferent a Trainspotting però amb la mateixa dicció, amb el mateix to voluptuós quan la història ho requereix, i amb una tendresa i dolçor mai vistes en el seu cinema fins ara en el moment en que la trama s'estreny sobre els personatges. Escenes com les persecucions dels infants en el primer terç del film -tenses, vibrants,- contrasten amb la calidesa i cura amb la que filma, per exemple, la presència a l'andana de l'estació de tren de l'estimada Latika a través d'uns vagons que passen. Control, pols ferm, ritme (frenètic o sossegat), aquestes són les vàlues de Boyle.

Poc més cal explicar d'un film que s'explica sol, que es riu i es plora a dojo, que toca la fibra i que explica una història prou universal per poder-la entendre fins i tot si passa íntegrament a una Índia exquisidament fotografiada -allunyant-se de les postaletes i els colors vigorosos-.

Hi ha qui diu que és una aposta segura pels Oscars d'aquest any. Jo prefereixo pensar que és una aposta segura pel cinema de'n Danny Boyle d'ara en endavant.