Hellboy 2: The Golden Army (2008) - Guillermo del Toro

Que quedi clar: no sóc fan de Guillermo del Toro; ans al contrari, sempre m'ha semblat que té molt menys cinema que popularitat. Ni m'agrada la descremada Cronos, ni la avorrida Mimic, ni la absurda Blade 2; i tampoc no crec que El Laberinto del Fauno sigui cap cosa de l'altre món. I, per descomptat, la primera part de Hellboy em sembla francament fluixeta. Però li haig de reconèixer al bo del Guillermo una imagineria visual realment enginyosa en tots els casos. I si en totes les anteriors aquesta imagineria quedava com a única excelència d'uns films prou soporífers, sembla que en aquesta segona part de l'heroi fatxenda de cornamenta retallada ve acompanyada d'alguna cosa més, digues-li un guió sòlid i, probablement, més encert a l'hora d'utilitzar uns personatges que amb prou feines semblàven reals a la primera part.
El primer encert té a veure amb una trama ben sòlida, cimentada al damunt d'un personatge antagònic realment magnètic, el Príncep Nuada, que ha decidit trencar una treva mil·lenària amb l'ésser humà, cansat de veure com destrueix un planeta que no només a ell pertany. Val a dir que no és un antagonista mític, a l'alçada de Darth Vader, per exemple, però sí de Darth Maul, per entendre'ns; és a dir, un dolent que si bé va mancat de carisme, va sobrat de presència física, i cada una de les seves aparicions aporten plasticisme i diversió a dojo.
El segon dels encerts és, sens dubte, el tractament dels personatges. És evident que no estem parlant d'un ventall de personatges à la Bergman, però el seu comportament és prou digne i creible com per permetre que les estones que separen les escenes d'acció tinguin interès. La major presència del personatge de l'Abe -el C-3PO d'aquest film-, que s'enamora de la germana del príncep, li atorga a la pel·lícula una certa diversificació, li treu protagonisme a les xul·leries de Hellboy i es conerteix en un divertit contrapunt a les seccions adrenalíniques.
I el tercer valor afegit d'aquest film respecte a la seva preqüel·la és, sens dubte, les encertadíssimes i imaginatives escenes d'acció. Molt lluny d'allò que és convencional, Del Toro es busca les garrofes per donar a cada encontre, a cada baralla, d'una singularitat, d'un gir inesperat, d'un "més difícil encara" que fa que la tensió del film no decaigui ni per un instant.

En definitiva, una excepció en l'adotzenat gènere dels films d'acció i fantasia d'avui en dia.