The Fall (2007) - Tarsem Singh

Quin malbaratament de temps i de diners...quatre anys ha trigat en Tarsem Singh, auspiciat per Spike Jonze i David Fincher, a rodar aquesta fàbula psicològica buida i insubstancial.
Que en Singh (ara es fa dir només Tarsem) és un director visual no és descobrir res. La seva carrera com a director publicitari i la seva pel·lícula primera, The Cell, ja ho evidenciaven. I que aquesta pel·lícula conté algunes de les més belles imatges rodades en el cinema recent, tampoc. Però el cinema és alguna cosa més que imatges i so; és aquella màgia intangible la que el fa meravellós. I d'això, en Tarsem Singh, no en té ni un bri.

Rodada amb un desplegament de mitjans espaordidor, tenint cura de cada enquadrament, dissenyant-lo com si d'un quadre es tractés, tots i cadascun d'ells, buscant la bellesa en els paisatges i edificis de tots els continents haguts i per haver, a The Fall li manca esperit, li manca tendresa, li sobra tècnica i li manca valor. Valor per abraonar-se a una història interessant, a la relació d'un malalt amb tendències suicides i cúmul de frustracions amb una nena ingressats en el mateix hospital, amb les agalles de filmar els sentiments i no les llums i les ombres. En Tarsem no troba mai el ritme ni, particularment, el to amb el qual explicar una història dins d'una altra història, i la barreja d'ambdues, la realitat i la ficció. Es perd entrecreuant la imagineria ètnica de Baraka amb la anècdota del narrador de contes i l'infant atent i identificat amb la història de, per exemple La Princesa Prometida. Les dues històries paraleles transcorren sense acumular tensió, sense penetrar en el que els personatges respiren. El director sembla creure que el seu públic és exactament igual de crèdul que la nena protagonista que para l'orella embadalida sense qüestionar-se res. A aquestes alçades del cinema, cap espectador és púber, cap mirada és innocent.
Així, el film és tan buit per dins, que els badalls dels espectadors hi ressonen, un cop descobreixen que la història màgica que ens han venut, que la grandiloquència visual no treurà cap per enlloc, que tot era fum i que la bellesa de la que es gaudeix a l'inici del film es marcirà en venir sola, despullada i sense intenció.

I no hi ha pitjor verí per a una pel·lícula que el desencís de l'espectador.