Al capdemunt de la Tokyo Tower, una rèplica de la Tour Eiffel al bell mig de la capital nipona, l'any 1983, en Wim Wenders es troba amb Werner Herzog i, tot observant la ciutat aquest últim diu:

There are hardly any images to be found. One has to dig deep down like an archeologist.

Queden poques imatges per trobar. Hom ha d'excavar molt profund com un arqueòleg.

Per a un cineasta com Herzog, sempre a la recerca de les imatges més pures, el món actual està replet d'artificialitat. I el cinema contemporani, fonamentalment, es dedica a filmar-lo com si fos real. Així, podríem dir que, conscientment o no, el cinema contemporani ens enganya, ens mostra el que no és. Però, sobretot, ens mostra el que no importa, allò que és irrellevant, allò que no canviarà les nostres vides ni les farà millors. En el cinema d'avui en dia, els espectadors prefereixen veure un piromusical que no pas un desert, una selva espessa o una posta de sol.

Som, en definitiva, espectadors de la mentida.

En Dorrington és un enginyer aeronàutic que té un somni: fer volar un petit zepelí extremadament maniobrable per tal de poder filmar ben d'aprop la flora i la fauna que s'amaga en les inaccessibles copes dels gegantins arbres de la selva, inexplorats per la comunitat científica degut a les limitacions dels aparells voladors existents. Ja fa temps que en Dorrington ho ve provant, però ara feia deu anys que no s'enlairava, just des que va perdre la vida el seu càmera habitual damunt d'un dels seus enginys voladors. L'home arrossega un trauma i una culpabilitat extremes, i Herzog li financia el projecte per completar el seu somni alhora que supera el seu trauma.

Així, el documental orbita al voltant de l'enginy mecànic, dels seus problemes tècnics, dels intents fallits, però articula el seu veritable dramatisme al voltant de les dues persones més rellevants de l'expedició: en Dorrington, un mig llunàtic innocent amb un llast excessiu, en Mark Anthony Yhap, un autòcton amb una visió molt particular de la vida.

El film acumula moments fantàstics que van des de la visió en primer pla de la semi-històrica natura copsada al capdamunt dels arbres fins a els globus de fira arrossegats pel corrent imparable de la cascada gegantina que presideix la zona, però també la presentació del gall de'n Mark Anthony, els moments pel record del tràgic accident del càmera de'n Dorrington, etc.

Un cop més, Herzog afegeix a la seva col·lecció de visionaris somiatruites un altre personatge irrepetible al que, en aquest cas, fins i tot li dona els estris per convertir-s'hi.

Un dels millors documentals de'n Herzog és aquesta Lliçons en la foscor, on acumula tan la seva habilitat per posar la càmara en el lloc del món i en el moment precís, com per filmar les més captivadores i espectaculars imatges naturals dels paisatges més inhòspits i extraterrenals.
Just conclosa la primera guerra del golf, Herzog puja la seva càmera a un helicòpter i captura les fantasmagòriques visions dels pous de petroli kuwaitís escopint foc i tenyint milers d'hectàries de llacs de petroli negres com la més fosca nit. Amb el seu sobrevolar d'aquests paratges dessolats, Herzog no només ens mostra el desastre ecològic sinó també l'absurd de les confrontacions armades, així com l'aparent facilitat de l'ésser huma per arrassar la natura però, alhora, la seva absoluta incapacitat per arreglar-ho.

Acumulant, una darrera l'altra, imatges colpidores i de díficil digestió, Herzog tan sols hi afegeix dos contrapunts. Dos petits inserts de dues entrevistes que suposen la única aparició de la paraula en un film que juga fonamentalment amb la potència de les seves imatges i la música que les acompanya. I ambdues entrevistes, per la seva banda, a més d'interludi dissipador, funcionen també com a curioses pinzellades humanes en el conflicte. Per una banda, una dona que, des de la pèrdua del seu fill no ha pogut tornar a articular ni una sola paraula. I, per una altra, la mare el fill de la qual tampoc parla des que els soldats iraquís entraren per la força una nit a casa seva i els sotmeteren a les més crues vexacions. Curiós que ambdues siguin entrevistes quasi mudes.

I en la part final, per acabar d'adobar-ho, Herzog se les empesca per mostrar-nos els intents de grups d'especialistes nordamericans per controlar els pous desbocats, instal·lant-los unes menes d'aixetes gegantines.

Una orgia de foc, cru vessat sobre natura espatllada per sempre, estructures metàliques mig foses i entortolligades sobre si mateixes i núvols de fum negre que dibuixen uns paisatges dessoladors i tristos.

Impossible no sentir-se afligit per aquesta imagineria espaordidora en un magnífic exemple de documental d'altíssim nivell en les mans d'un dels més poderosos narradors dels excessos i extrems de la humanitat. Tan de bo, tal com el seu títol predica, n'aprenguem alguna cosa d'aquestes lliçons en la foscor.

La manera de fer cinema d'acció ha canviat en els 20 anys que separen l'inici de la nissaga dels Connor d'aquesta quarta (i no última) entrega. La pirotècnia digital ha substituit l'artesania, i comparar les dues primeres parts de la història dels cyborgs més populars del cinema amb les dues últimes és una molt bona manera de comprovar "l'evolució".
Primerament, el que ha canviat és la textura. Terminator 2 és, possiblement, la última pel·lícula d'acció que emprava, fins a les últimes conseqüències, els efectes visuals artesanals. Un helicòpter perseguia un cotxe en un vol rasant a dos pams escassos de terra, una moto volava per damunt d'un pont, un camió mig destrossat arrambava amb tot el que es trobava pel camí, centenars d'especialistes s'hi deixaven la pell en cada escena. Així, tot i compartir pantalla amb la gran novetat digital que era l'efecte del T1000 polimorf, els efectes especials (abans, en l'era analògica, se'n deien especials, que no visuals) eran tan tangibles que el seu realisme es palpava, la seva textura era rugosa, tenia relleu. Terminator Salvation, per contra, és una col·lecció incontrolada d'enginys mecànics generats per ordinador que encara no tenen cos, no semblen més que cromos bidimensionals que desfilen sobreposats per damunt del cel·luloide.

En segon lloc, la densitat i llargària de les escenes d'acció s'han vist desproporcionadament augmentades. La qual cosa ens porta a la tercera diferència.

Així doncs, en tercer lloc, la diferència més radical i important: ja no queda espai ni per a una història decentment explicada ni per a uns personatges totalment sepultats sota tones d'infografia. Dit d'una altra manera, en el cinema d'acció modern ja no queden fotogrames lliures per posar-hi veritable cinema.

Un dels subgèneres documentals que Herzog sembla preferir és aquell en el que filma el retorn d'alguna persona al lloc on va patir alguna vivència extrema en la que la seva vida penjà d'un fil. A aquest subgènere hi pertanyen documentals com Little Dieter wants to fly o Echos aus einem dünsteren Reich. En aquests films, Herzog no només obliga a la persona a recordar, sinó que l'obliga a reviure la seva mala experiència de la manera més fidel possible. Però el més representatiu dels films d'aquest subgènere que ha filmat l'alemany és, molt probablement, aquest viatge que la Juliane fa a l'indret on el seu avió d'una atrotinada companyia aèria peruana es va estimbar i ella en va ser la única supervivent. En Herzog segueix el periple de la Juliane des que agafa l'avió (i la fa assentar-se al mateix seient) fins al lloc en que, al bell mig de la tupida selva amazònica, la Juliane hagué de buscar-ne una sortida i caminà, durant dotze dies, fins que va ser trobada per uns pescadors que la van salvar la vida. Obrint-se pas a cop de matxet per entre el laberint de lianes, arrels, arbres i animalons diversos, la Julianne, relata cada detall, cada moment, com si no li hagués passat a ella, darrera de la cuirassa que, amb els anys, ha hagut de crear-se per defensar-se anímicament del trasbals del record traumàtic. I és justament en aquest contrast entre el relat d'una cruesa emocional corprenedora i l'estoica narració de la Juliane, que rau l'interès fílmic d'aquesta peça del Herzog. Veure a la Juliane regirant les restes del sinistre -completament sepultats per la jungla, abraçats per les lianes i la vegetació- i explicant l'experiència -en especial el seu vol en caiguda lliure de milers de metres des del cel, arrapada al seu seient i estimbant-se en aquell indret- és una experiència brutal que mereix ser degustada sense por de caure en el morbo, sempre lluny del cinema pur del Herzog.

Un altre mite dels 80 que se'n va, amb només 38 anys. No és que en Haim fos un gran actor o que hagués tingut un gran èxit, però va formar un dels tàndems juvenils més estimats junt amb el Corey Feldman a The Lost Boys, estrenada a casa nostra amb el títol Jóvenes Ocultos. Des d'aquell moment va convertir-se en un petit mite, tot i que cap, absolutament cap de les seves posteriors pel·lícules van arribar a ser conegudes -i en molts casos, ni tan sols estrenades-.

Però els mites no tenen perquè ser de qualitat. Els mites ho són més enllà de tota qualificació, ni de fama ni artística. En Corey Haim va caure en gràcia, només això. I el film en qüestió va ser un dels productes més rendibles del moment, conjuntant exitosament uns brins de terror amb cullerades de compèia i tocs romàntics. Era un film poti-poti, ple a vessar dels ingredients que als teenagers d'aquella època eren addictes: vampirs, nois i noies joves amb ganes de marro, còmics, motos, música. Pocs productes representen tan bé els 80 com The Lost Boys; potser només Footloose li faria ombra.

Adéu doncs a un mite, un altre dels 80, i ja en van uns quants.

Repudiats pels seus veins, el poble nòmada del Wodaabe deambula pel desert del Sahara a la recerca de la subsistència. Però Herzog articula el seu punt de vista al voltant d'una cerimònia molt especial que, anualment, aquesta tribu celebra. Es tracta de la Geerewoll, una mena de concurs de bellesa tradicional en el que els homes es maquillen i s'habillen per agradar a les dones de l'assentament, esperant que alguna d'elles l'esculli per passar -extramatrimonialment- la nit amb ell.

Assistim a les sessions d'auto-maquillatge dels homes Wodaabe que, amb productes absolutament naturals, es decoren la cara per aconseguir atreure el màxim d'atenció. Es col·loquen les plomes ornamentals, es blanquejen les dents i es preparen per la cerimònia que dura diversos dies.
Són les dones aquí les que escullen, en veure'ls ballar les danses tribals, ja perfectament vestits. Els trets més distinctius, sens dubte -i, d'altra banda, imatge icònica dels Wodaabe al món occidental- les lluents dents blanques i els blanc dels ulls, que mostren exageradament, deixant-los uns rictus entre l'espant i la sorpresa.

Herzog intercala, com a contrapunt, intervencions d'alguns dels implicats, joves homes i dones que intenten superar la vergonya de parlar de l'amor que senten envers la inevitable bellesa d'algun dels candidats, però també de les seves estratègies i trucs per entabanar a les dones.

Filmat amb una certa distància prudencial, Herzog ens transporta a una cultura que, al cap i a la fi, no és tan diferent de la nostra. Tan sols canvia l'ordre dels factors.

Un periodista envia al seu diari per télex des de la República Centreafricana el seu article sobre l'auto-coronació del dictador Bokassa però uns talls en el subministrament elèctric fan que el missatge arribi tallat i irreconeixible. Això fa pensar a l'exèrcit que el periodista està intentant comunicar-se amb l'exterior mitjançant un codi xifrat i l'acusen d'espionatge, l'emmanillen, el porten davant de Bokassa que el tortura i l'engarjola.
Així va començar la peripècia de Michael Goldsmith, al que Herzog segueix aquí en les seves visites a la família de Bokassa, al seu advocat i al seu successor en el poder, en un curiós exercici d'exorcisme personal en abocar-se el periodista a indagar en el seu propi malson, aquell del que per molt poc quasi no desperta.
El documental permet, a mesura que es desenvolupa, anar coneixent les particularitats d'un personatge excèntric i cruel, pare de 54 fills, torturador, assassí i d'hàbits caníbals. I es va coneixent de manera fragmentada, encadenant les converses de Goldsmith amb els membres de la seva família o altres que el conegueren. El veritable fil argumental és però, la història que el propi Goldsmith va introduint entre els testimonis directes de la seva pròpia experiència, explicada amb la pausa i serenor d'aquell que se'n sent supervivent.

Rodada a mitges entre material filmat per Herzog i imatges d'arxiu, assistim a la desconstrucció d'un tirà que estimava tant el seu país com se'n sentia superior.

[Atenció: alerta d'spoilers]
Interessant documental en definitiva, que guarda un to seriós i tènue al llarg de tot el metratge però que culmina amb una de les grans metàfores visuals del cinema de Herzog, un ximpanzé engabiat a l'antic zoològic de la capital, amb una cigarreta a la mà, en un perfecte simbolisme de tot un personatge i, potser, de tot un continent.

Creada i dirigida per un dels grans mites de la modernitat de l'anime japonès, Satoshi Kon, Paranoia Agent és probablement la culpable d'obrir les portes a l'anime més adult i respectable en la darrera dècada. Kon, autor d'un parell de memorables llargmetratges d'animació -el magnífic thriller Perfect Blue, amb reminiscències del giallo italià de Dario Argento, i la impecable i més adulta Chiyoko, Millienum Actress- engega una trama policíaca sobre un jove sobre patins daurats que ataca sistemàticament a vianants per "alliberar-los". Portada amb més calma del que en el gènere de lanime és habitual, concentrant cada capítol en un dels casos i farcint els escenaris de personatges que s'entrecreuen al llarg dels 13 episodis, en Satoshi Kon dugué l'anime a un estadi superior, on la seriositat, el rigor narratiu i la història estava més enllà de les modes i tendències de la joventut nipona.

Barrejant múltiples influències, afegint-hi pinzellades de thriller psicològic i de sci-fi, Kon aconsegueix una sèrie de gran dignitat, dibuixada amb un preciosisme molt efectiu, i produida amb grans mitjans que embolcallen a la perfecció el producte final, afegint-hi una banda sonora minuciosa i un arsenal d'efectes visuals d'animació veritablement astoradors.
Probablement hagi estat superat -el món de l'animació va molt depressa, fent oblidar de vegades la gran quantitat d'hores de feina que hi han darrera de cada plànol- però Paranoia Agent roman com una sèrie d'anime molt per damunt de la majoria i que preten -i aconsegueix- dotar al gènere d'un prestigi del que no va precisament sobrat.

És aquest un altre dels documentals que Herzog filmà per encàrrec i amb la intenció de fer el que ell anomenava un Gebrauchfilm, és a dir, un film útil, que ajudés a canviar la seva societat. En aquest cas es tracta d'un migmetratge sobre el tractament que reben uns infants nascuts amb malformacions i discapacitats físiques diverses per culpa d'una medecina d'efectes secundaris devastadors. Tot i ser, probablement, un dels documentals més convencionals de'n Herzog i sense arribar als límits de realisme i poesia assolits en altres cintes, l'alemany aconsegueix mostrar una realitat difícil, la d'un col·lectiu de nens i joves desemparats als que ni la societat ni el govern del seu país semblen voler atendre. Diuen que només qui observa veu les coses, i Herzog sembla tenir sempre l'habilitat de posar la càmera allà on la realitat més sincera però alhora més poètica i evocadora s'ha de revelar d'un moment a l'altre. I no és aquesta Futur limitat? una excepció, molt en particular en les converses cara a cara amb els amics dels infants handicapats -"són quasi com nosaltres", diu un nano al que no li importa jugar amb infants discapacitats- però sobretot en els terribles autoretrats que uns nens de 10 anys fan de si mateixos, retratant-se no només a ells sinó també la seva relació amb l'entorn -com la nena que després de dibuixar la seva pròpia cara li afegeix unes llàgrimes en venir-li a la ment el temps que fa que els seus pares no la venen a visitar-.

Hipnòtica, màgica, tèrbola, mística. Són, tan sols, algunes de les moltes paraules de ressonàncies molt particulars que podrien definir aquest film de Herzog. La recreació d'una història tradicional bavaresa en la que un poblet dedicat completament a la fabricació de vidre -i especialitzat en un preciós vidre de rubí molt difícil de donar forma- serveix d'excusa a Herzog per plantejar un dels més extrems experiments cinematogràfics de la història: filmar uns actors en estat de completa hipnosi. Com un es pot fàcilment imaginar, les actuacions resultants voregen la bogeria, amb cares desencaixades, frases a destemps, diàlegs impossibles i una gesticulació propera a la il·luminació mística, encaixant perfectament amb l'halo de misticisme que impregna una bellíssima fotografia plena de contrastos i clarobscurs.


El mestre cristaller ha mort, i s'ha endut a la tomba el secret de la forja del vidre de rubí, pel qual el poble és reconegut. El propietari de la fàbrica cristallera s'entesta en aconseguir desvetllar el secret i s'obsessiona fins a límits insospitats, conscient de que tot el poble en depèn. En una magnífica paràbola de l'arribada de la revolució industrial, Herzog ens mostra un poble en decadència declarada, on la follia s'esmuny per totes les esquerdes que es van obrint pas, entre una població a la deriva, sense rumb, mancat d'arguments i d'eines per prosperar.

I, com en totes, absolutament totes les pel·lícules de'n Herzog, algunes imatges romanen inesborrables en encendre's els llums de la sala. En aquest cas, en destaquen les imatges de paratges naturals que escenifiquen les visions apocalíptiques d'un dels personatges, però també els quatre homes remant damunt d'una barqueta a la recerca dels límits de l'oceà, abocats a la perdició, o l'aparició d'un cavall rampant d'una bola de vidre roent que bufa un expert vidrier.

És, indubtablement, un dels més fascinants films de'n Herzog, autor, ja de per si, d'una filmografia en la que la fascinació i la poesia i la imaginaria visual en són les mestresses absolutes.

Explicar el més mínim detall d'aquesta pel·lícula comporta un risc. La seva gran basa -la única, probablement- és la originalitat del seu argument enquadrat dins del gènere de terror. És per això que us explicaré tot el que sigui necessari però dividint-ho en diferents "nivells d'spoiler" per tal de que sigueu vosaltres mateixos/es els i les que escolliu fins a on voleu arribar. Seguiu llegint fins que creieu que ja esteu prou convençuts de veure-la.

Nivell d'spoiler I, el concepte:
En una emisora de ràdio d'un poblet canadenc anomenat Pontypool s'hi atansen el locutor, la productora del programa i l'ajudant tècnica. L'emissió comença com cada dia: notícies poc rellevants, més properes a la xafarderia que a una notícia com cal. Però als pocs minuts, un reporter de l'emissora reporta estar observant un tumult de gent atacant unes instal·lacions en massa. La turba sembla violenta i fora de control.

Nivell d'spoiler II, el motiu de la revolta:
Descobrim a la poca estona que la mencionada turba sembla haver perdut els estreps i ataquen a tot ésser amb que es topen. Dit d'una altra manera, estem davant d'una peli de zombies (1ª sorpresa!).

Nivell d'spoiler III, el contagi:
Els motius de contagi dels zombies en la història del cinema recent han passat de la contaminació per sang a les pluges radioactives, però cap, absolutament cap havia tingut la idea de fer que la transmissió vírica es produís...compte...aquí ve...pel llenguatge (si això no és un WTF fílmic que vingui algú i m'ho expliqui). Pel que sembla, hi ha algunes paraules que contenen el virus en qüestió i que, en el mateix moment en que la víctima l'assimila, l'entén, passa a ser infectada. Els símptomes, a diferència de les altres pelis del gènere, no són mandíbules desencaixades, caminar "rapero" i braços estirats envers la víctima. En aquest cas, el subtil símptoma és la aparició de repeticions d'una mateixa paraula de manera obsessiva per part de la víctima infectada que, indefectiblement -i aquí ja tornem a aplicar les lleis naturals del gènere- passarà d'un moment a un altre, a voler disseminar la seva llavor vírica.

Sincerament, si heu arribat fins aquí potser ja no fa falta que veieu la pel·lícula doncs, com esmentava més amunt, aquesta és la seva gran basa. Tot i així, la multitud de relacions i correlacions que es poden fer al respecte de l'elecció de tan curiós agent víric (la xerrameca sense sentit dels nostres dies, els mitjans de comunicació, la xafarderia, la invasió de l'anglès com a llengua única mundial, etc.) permet gaudir d'una pel·lícula totalment atípica en el gènere dels zombies.

Sent com és una cinta de baix pressupost rodada en 15 dies, el seu plantejament era fer una peli de zombies sense zombies, i això ho aconsegueix quasi al 100%, basant la tensió de la història en el so més que en les imatges. Però, alhora, el film perd tota capacitat de terroritzar l'espectador, no tan sols per aquest motiu sinó també per un pols narratiu lleugerament tremolós en alguns moments.

Plantejada amb astúcia i originalitat però rematada amb un un final que no aconsegueix ni clímax ni crescendo, Pontypool pot ser gaudida per qui vulgui deixar-se sorprendre per una peli que trepitja territori desconegut en un gènere tan trillat com el dels no-morts-als-que-sembla-que-ja-mai-se'ls-pugui-tornar-a-dir-zombies.

Cada setmana, una colla de frikis es curra un resum explicatiu de l'episodi de Lost emès per la ABC, fent servir ninotets de plàstic i efectes cutres. El d'aquesta setmana, el 6x03 "What Kate does", no té desperdici. En especial gràcies al presentador que fan servir per desenmaranyar el capítol. Ei, no només és divertit, si no tens les idees massa clares sobre el que ha passat o vols fer memòria, aquests 5 minutets són ideals! A més, els de Lostzilla es curren els subtítols per talde poder-ho seguir millor (i no necessitar un vídeo explicatiu per entendre el vídeo explicatiu, imagino). Namaste!

Llegia fa poc que Herzog és el cineasta de l'obsessió. La gran majoria dels seus personatges mítics, del Fitzcarraldo que vol obrir un auditori al bell mig de la jungla per sentir-hi cantar a en Carusso, fins a l'Aguirre decidit a arribar a El Dorado, s'entesten en quimèrics propòsits, que els obliguen a transitar camins impossibles i senders feréstecs que semblen conformar, al capdavall, la veritable raó de l'obsessió.
En aquest "Crit de Pedra", el més gran escalador del món i un jove guanyador de competicions d'escalada indoor s'entesten en escalar per primer cop en la història el Cerro Torre, un pic de poc més de 3.000 metres que, tot i la seva assequible alçada, passa per ser el més difícil i perillós cim existent en tot el planeta. Conduits en la seva obsessió pel Donald Sutherland, un periodista que representa a la perfecció els mitjans de comunicació, les seves maquinacions i la seva necessitat de "víctimes" dels seus espectacles, els dos escaladors s'enfronten a un repte aparentment impossible, tan sols emportats per l'orgull.
Pletòrica en quan a imatges corprenedores, mantenint perfectament la tensió narrativa, Herzog filma aquí un film potser menys intens que en altres ocasions però que proveeix l'espectador de moments inesborrables (que no vull pas desvetllar per incitar-vos a veure-la) i que bé mereix ser degustada en un programa doble amb el documental que el propi Herzog filmà uns quants anys abans de l'ascensió èpica del Gasherbrum, per constatar que, de vegades, la realitat té molta més força que la ficció.

Fa uns dies us comentava sobre el reboot que Hollywood planeja de la nissaga de Conan, i me'n fotia una mica de l'elecció de l'actor que havia de substituir a l'Arnold Schwarzenegger. Doncs aquí en ve un altre, ara amb el reinici de les aventures de l'assassí dels somnis, en Freddy Krueger. Com podeu comprovar, l'actor escollit per encarnar al malvat del guant rovellat sembla que quadra més bé que el de Conan. És en Jackie Earle Haley, un actor en alça que ha intervingut recentment en, per exemple, l'adaptació dels Watchmen de l'Alan Moore.

Es podria dir que el Freddy Krueger es va convertir veritablement en l'assassí d'aquells que s'adormien quan la seva nissaga va començar a descarrilar (algun cop va estar encarrilada?) i les seves víctimes començaren a ser els espectadors que, literalment, s'adormien a les sales. La nissaga de'n Krueger, iniciada pel sempre sobrevalorat Wes Craven (un dels pitjors directors de cinema dels darrers 30 anys, a la seva filmografia em remeto), començà amb una primera part sorprenent, però a partir d'aquí tot va anar a pitjor, amb molt pocs repunts, arribant fins i tot a entregar una de les sequel·les en 3D (Cameron revolucionari?, ja!).
Ara, en plena moda dels reboots (des de Batman Begins, fins a l'esmentada Conan) ara ens arriben els orígens del personatge. Ja us puc avançar però, que la part de metratge que li dedicaran a explicar el perquè serà més aviat curta i tiraran ràpidament cap a la part emblemàtica de la franquícia, és a dir, al Freddy donant pel sac quan t'adorms.

Val a dir, a més, que en una de les múltiples parts de la franquícia -ara sóc incapaç de recordar en quina- ja s'explicava succintament els seus orígens, la qual cosa encara fa més innecessari aquest reboot, però a Hollywood, ja ho sabem, això no és exactament el que li preocupa.

En definitiva, que Hollywood insisteix en fer revivals per enganxar a les noves generacions (i de pas als nostàlgics irreductibles) tornant a començar nissagues que, en molts casos, o estaven prou bé com per no tocar-les, o estaven ja prou malament com per ressucitar-les.
Aquí us en deixo però el seu tràiler, convençut de que els que vam ser fans en la nostra joventut del mite de'n Krueger no podrem evitar una certa curiositat i, qui sap, potser començarem a pensar-nos seriosament el desembutxacar uns quants euros per anar-la a veure i demostrar-nos, un cop més, que els vells temps eren millors.

Una parella lluita contra l'aburgesament marcat per una societat que sembla empènyer a tothom a seguir el mateix camí: casar-se, tenir fills, comprar-se una caseta i un cotxe i, a partir d'aquí, lluitar per mantenir-ho com si fos el més gran tresor, renunciant als somnis de joventut i a una vida lliure i sense obligacions. Aquesta parella són la Kate Winslet i el Leonardo DiCaprio, comandats aquí per Sam Mendes, director d'American Beauty o Camino a la Perdición. L'espectador assisteix, astorat, a l'intent de frustrar l'adotzenament col·lectiu d'aquesta parella.
Seriosa, perfectament clàssica en la seva filmació, el film destil·la cinema pels quatre costats, recolzant-se molt particularment en un guió molt per damunt de la mitjana i una parella de bons actors, aquí amb molta llibertat per mostrar matisos i habilitats actorals.
Molt s'ha parlat, precisament, de les interpretacions de la Winslet i del DiCaprio. No seré pas jo el que digui que no ho fan bé, ans al contrari, es llueixen abastament. La Winslet està esplèndida en el seu paper d'esposa que lluita per no sentir-se atrapada i el DiCaprio representa a la perfecció el prototip d'home ínfim, mínim, petit per dins però que es fa el gran per fora. Però tinc la sensació de que en Sam Mendes els ha deixat creure's excessivament que tenien uns personatges amb molta força, doncs sovint sembla com si volguessin pronunciar cada una de les seves frases com si fos la última, la més important, carregant-la d'un excés de dramatisme que potser acaba notant-se i fent-se lleugerament feixuc.
El film però, s'enriqueix també amb la presència d'un personatge clàssic com és el (suposat) babau (aquí un home en tractament psiquiàtric), que acaba sent molt més llest que els protagonistes i que serveix a Mendes com a veu de la consciència, llençant en cara als protagonistes el que veritablement senten, ficant, com es diu vulgarment, el dit a la llaga.

És doncs aquesta una bona peli, molt més crítica i punyent que la sovint sobrevalorada American Beauty, potser perquè aquí la subtilesa mana i el guió està perfectament acotat i limitat, sense derivar mai en els extrems que arribava aquella, convertint-la així en una cinta elegantíssima, representant d'un cinema no massa habitual avui en dia, basat en la contenció i un guió sòlid que suporta el seu pes dramàtic.

Segurament Mendes té el gran valor de fer pel·lícules crítiques que et semblen més bones com més blanc de les seves crítiques ets. I això, indubtablement, és un mèrit.

Recentment, als de Hollywood se'ls ha acudit una idea fantàstica (per a ells és clar, no pel públic ni els/les amants del cinema). El concepte es diu "reboot" i es tracta d'agafar una nissaga de pelis que hagi funcionat més o menys bé fa uns anys i reiniciar-la des del principi amb nous actors i colors més modernets. Ja ho van fer amb el Hulk de l'Ang Lee al que van "rebotar" amb la lamentable The Incredible Hulk dirigida pel Louis Leterrier i interpretada ara per l'Edward Norton. Ja és de domiini públic que, després de donar la llauna amb com seria el guió de la quarta part de la nissaga Spiderman del Sam Raimi, es "rebotarà" la nissaga sencera i es començarà a explicar la història un altre cop des dels origens...

Doncs en aquesta voràgine de "reboots" ara, segons m'arriba a través de Blog de Cine li toca el torn a la nissaga de Conan de la que molts guardem grans records i apreciem moltíssim, sobretot la seva impecable primera entrega, dirigida per un inspirat John Milius i recolzat en un guió fantàstic de l'Oliver Stone.
El pitjor del cas és que llegint el nou plantell que escometrà aquest "reboot" la cosa fa posar els pels de punta. El primer de tot, el careto del protagonista que ha de substituir a Arnold Schwarzenegger. És aquest que segueix:

Ja veieu que la cosa pinta malament. Molta feina hauran de fer a maquillatge per convertir aquest paio que sembla que se l'han trobat al carrer en el gran Conan. Però és que en la direcció el pecat encara pot ser més gran. Primer havien enrolat a en Brett Ratner, director de les "mítiques" Hora punta 1 i 2 del Jackie Chan i de la tercera part de la nissaga d'X-Men, aquella en la que molts fans creuen que es va trair la filosofia i la història dels mutants. Però no patiu, que l'han substituit...per un de molt pitjor. Pel Marcus Nispel. Que no us sona? Sí, home, sí...és el que va dirigir obres mestres del cinema recent com els remakes de Pathfinder, La Matanza de Texas i Viernes 13! Una joia, "vamos"!

Bé doncs, ja ho sabeu, fugiu dels cinemes en els que s'estreni aquest desgavell de "reboot" o un dels mites de la nostra infantesa es desfarà en mil trossos.

Bobby Darin fou tot un personatge als Estats Units. La seva popularitat fou enorme en la dècada dels seixanta i fins i tot dels setanta, fonamentalment gràcies a la seva música i al seu magnetisme com a artista damunt dels escenaris. Tot i que començà com a ídol pop amb el seu primer disc, immediatament girà la seva carrera musical cap als standards de jazz, convertint-se en un reputadíssim crooner que deixà versions tan immortals com el Mack The Knife de l'òpera de dels tres penics i carretades de temes que formen part de la memòria musical col·lectiva del seu país.
Però el que li interessa a Hollywood d'un personatge com en Bobby Darin no és, precisament, la seva carrera artística (com ell n'hi ha a centenars en la història recent dels EE.UU.). El que va permetre a aquest biopic de'n Darin de veure la llum va ser l'esplèndida metàfora que la seva vida representa del somni americà.
El petit Bobby patia una malaltia terminal relacionada amb un cor prou dèbil per deixar-li tirat quan menys s'ho esperés. "No arribarà als 15 anys" li diagnosticaren. I en Bobby Darin visqué a partir d'aquell moment com si cada instant fos el darrer de la seva vida, lluitant per anar sempre un pas més enllà, per tastar-ho tot, per ser el millor i més gran en tot. Gràcies a aquesta actitud davant de la vida en Bobby Darin aconseguí una magnífica carrera musical a l'alçada dels més grans, feu cinema (rebent fins i tot una nominació a l'Oscar), i fou tractat com una autèntica estrella durant molts i molts anys.
Aquesta lluita, aquesta valentia per encarar-se amb el destí i doblegar-lo, superar-lo, és el que converteix la vida d'un músic en un film hollywoodienc.

El sempre magnífic Kevin Spacey, atret per l'aura del seu ídol d'infantesa, escriu el guió, caracteritza al cantant i fins i tot s'atreveix a dirigir el film. Els resultats són francament satisfactoris. Història ben narrada, amb moments dramàtics força aconseguits, escenes musicals filmades amb cura i una certa elegància i, en general, un to agradable i complaent amb la figura del Bobby Darin. Cal destacar, per damunt de tot, les interpretacions del ventall d'actors i actrius que hi aparèixen, des del propi -i sempre convincent- Spacey fins al Bo Hoskins o la mateixa Brenda Blethyn. És una pena però que el conjunt no passi d'aquí i ens deixi una certa sensació de iniquitat.

És indubtable que els amants de la música swing i més concretament els fans del Bobby Darin gaudiran enormement amb la pel·lícula, farcida de temes memorables (molt ben cantats, per cert, pel propi Spacey). Aquells/es que tot això els agafa una mica més de resquitllo probablement no hi vegin més que una altra pel·lícula biogràfica sobre l'ascensió, el posterior declivi i la redempció final d'un artista nordamericà.

Aquí hi ha més "pasta" de la que es pot comptar, però tot i així, aquesta no deixa de ser una peli "independent". I ho és, evidentment, no pel seu pressupost, però sí pels ingredients que barreja: una parella, una ciutat, amics, converses més o menys "particulars" i una banda sonora repleta de temes enganxosos.

Tot i no ser exactament el film que canviarà les nostres vides, cal reconèixer-li a la peli del Marc Webb una serietat i una gran habilitat per fer encantadors uns personatges que en altres mans serien completament insuportables.
La història de l'enamorament dels dos protagonistes, molt ben emmarcada en un espai laboral curiós (ambdós treballen en una empresa que fabrica targes de felicitació) i el seu posterior desenamorament (no hi ha cap spoiler aquí, és així com comença el film), contat a salts de vegades una mica erràtics, funciona molt bé durant la major part del metratge, esperonat per alguns diàlegs encertats i un to de comèdia prudent que diverteix sense embafar, que fa somriure sense arribar a veure's obligada a encadenar gags.

Desgraciadament, els diàlegs, el pil·lar sobre el que es fonamenta el gènere, funcionen a mitges. No són pas fluixos, però en poques ocasions prenen volada ni deixen petjada. Així, el film flirteja perillosament amb el gènere de les "comèdies romàntiques" (i ho seria si la protagonista fos la Jennifer Aniston) en no saber fer quallar amb més contundència aquests personatges.

En qualsevol cas, molt recomanable per passar una bona estona sense sentir-se ni estafat, mentre s'escolta una banda sonora farcida de bona música rock.

Habitualment, un dels trets característics de les cintes de terror sobre fantasmes, esperits i aparicions, és el del passat turbulent en el que l'esmentada aparició es va veure involucrada, digues-li maltractaments dels seus pares, un assassinat a sang freda (sovint a la banyera :-) o vés a saber què. No és aquesta Dark Water una excepció, però el que la fa completament diferent a les demés és que, en un curiós gir de guió, el turment passat per l'esperit -ser abandonada, de petita, a la guarderia- és el mateix que va passar la protagonista, ara mare d'una filla a la que també oblida anar a recollir. Així, Nakata filma, en realitat, no una història de fantasmes a l'ús, sinó un drama maternal de tall psicològic.
Fugint de bona part de la càrrega terrorífica dels espants sobtats i persistents, Nakata busca un to opressió, d'amenaça constant, però que no explota a cada canvi d'escena sinó que el manté, a foc lent, per sostenir la història d'una mare i de com se li va desintegrant la seva salut mental, sense poder-hi fer res.

Indubtablement, Nakata no es volgué desfer dels tics que convertiren la seva anterior Ringu en un punt d'inflexió (i d'inspiració) del nou cinema de terror a escala mundial. Hi han edificis atrotinats, il·luminació verdosa, nenes amb la cara tapada pels cabells foscos i aparicions constants. Però tots aquests elements -que identifiquen el film i que han provocat el desencís entre molts fans que esperaven un altre allau d'espants i esglais- deixen que respiri la trama, els personatges i el significat de tot plegat, permetent que el film es degusti sense tanta ansietat i amb més credulitat.

El problema però, rau en que aquesta trama que respira entre els tics del nou terror asiàtic, no pren volada en massa ocasions i la idea general sempre apareix més interessant que el seu desenvolupament, deixant així el film en una extranya barreja entre l'esmentada Ringu, El Resplandor de Kubrick y un drama maternal com No Sin Mi Hija.

Més seriosa del que es podia esperar, menys agoserada del que el seu plantejament promet, no deixa de ser una peli més que decent per descobrir el cinema de terror asiàtic sense que el cor se't surti per la gola.