Un altre mite dels 80 que se'n va, amb només 38 anys. No és que en Haim fos un gran actor o que hagués tingut un gran èxit, però va formar un dels tàndems juvenils més estimats junt amb el Corey Feldman a The Lost Boys, estrenada a casa nostra amb el títol Jóvenes Ocultos. Des d'aquell moment va convertir-se en un petit mite, tot i que cap, absolutament cap de les seves posteriors pel·lícules van arribar a ser conegudes -i en molts casos, ni tan sols estrenades-.
Però els mites no tenen perquè ser de qualitat. Els mites ho són més enllà de tota qualificació, ni de fama ni artística. En Corey Haim va caure en gràcia, només això. I el film en qüestió va ser un dels productes més rendibles del moment, conjuntant exitosament uns brins de terror amb cullerades de compèia i tocs romàntics. Era un film poti-poti, ple a vessar dels ingredients que als teenagers d'aquella època eren addictes: vampirs, nois i noies joves amb ganes de marro, còmics, motos, música. Pocs productes representen tan bé els 80 com The Lost Boys; potser només Footloose li faria ombra.
Adéu doncs a un mite, un altre dels 80, i ja en van uns quants.
Amb 8 anys em van portar a veure 2001 i vaig al·lucinar. També em van portar a veure una de l'Abbot i el Costello en una casa plena de monstres i vaig haver de marxar del cinema de la por que tenia. Des de llavors que no me'n puc estar, hi estic enganxat.
Les primeres pelis que vaig veure al cine van ser Star Wars, Cristal Oscuro i E.T.
Després van venir els Goonies i l'Indiana Jones i també Coppola, Kubrick, Cronenberg...
Al descobrir Lynch vaig pensar que no hi havia res més impactant però em vaig equivocar.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada