Pontypool (2008) - Bruce McDonald

Explicar el més mínim detall d'aquesta pel·lícula comporta un risc. La seva gran basa -la única, probablement- és la originalitat del seu argument enquadrat dins del gènere de terror. És per això que us explicaré tot el que sigui necessari però dividint-ho en diferents "nivells d'spoiler" per tal de que sigueu vosaltres mateixos/es els i les que escolliu fins a on voleu arribar. Seguiu llegint fins que creieu que ja esteu prou convençuts de veure-la.

Nivell d'spoiler I, el concepte:
En una emisora de ràdio d'un poblet canadenc anomenat Pontypool s'hi atansen el locutor, la productora del programa i l'ajudant tècnica. L'emissió comença com cada dia: notícies poc rellevants, més properes a la xafarderia que a una notícia com cal. Però als pocs minuts, un reporter de l'emissora reporta estar observant un tumult de gent atacant unes instal·lacions en massa. La turba sembla violenta i fora de control.

Nivell d'spoiler II, el motiu de la revolta:
Descobrim a la poca estona que la mencionada turba sembla haver perdut els estreps i ataquen a tot ésser amb que es topen. Dit d'una altra manera, estem davant d'una peli de zombies (1ª sorpresa!).

Nivell d'spoiler III, el contagi:
Els motius de contagi dels zombies en la història del cinema recent han passat de la contaminació per sang a les pluges radioactives, però cap, absolutament cap havia tingut la idea de fer que la transmissió vírica es produís...compte...aquí ve...pel llenguatge (si això no és un WTF fílmic que vingui algú i m'ho expliqui). Pel que sembla, hi ha algunes paraules que contenen el virus en qüestió i que, en el mateix moment en que la víctima l'assimila, l'entén, passa a ser infectada. Els símptomes, a diferència de les altres pelis del gènere, no són mandíbules desencaixades, caminar "rapero" i braços estirats envers la víctima. En aquest cas, el subtil símptoma és la aparició de repeticions d'una mateixa paraula de manera obsessiva per part de la víctima infectada que, indefectiblement -i aquí ja tornem a aplicar les lleis naturals del gènere- passarà d'un moment a un altre, a voler disseminar la seva llavor vírica.

Sincerament, si heu arribat fins aquí potser ja no fa falta que veieu la pel·lícula doncs, com esmentava més amunt, aquesta és la seva gran basa. Tot i així, la multitud de relacions i correlacions que es poden fer al respecte de l'elecció de tan curiós agent víric (la xerrameca sense sentit dels nostres dies, els mitjans de comunicació, la xafarderia, la invasió de l'anglès com a llengua única mundial, etc.) permet gaudir d'una pel·lícula totalment atípica en el gènere dels zombies.

Sent com és una cinta de baix pressupost rodada en 15 dies, el seu plantejament era fer una peli de zombies sense zombies, i això ho aconsegueix quasi al 100%, basant la tensió de la història en el so més que en les imatges. Però, alhora, el film perd tota capacitat de terroritzar l'espectador, no tan sols per aquest motiu sinó també per un pols narratiu lleugerament tremolós en alguns moments.

Plantejada amb astúcia i originalitat però rematada amb un un final que no aconsegueix ni clímax ni crescendo, Pontypool pot ser gaudida per qui vulgui deixar-se sorprendre per una peli que trepitja territori desconegut en un gènere tan trillat com el dels no-morts-als-que-sembla-que-ja-mai-se'ls-pugui-tornar-a-dir-zombies.