Hi ha pel·lícules belles. I després hi ha Sayat Nova.

Perquè el director armeni, després de repudiar les seves pròpies obres anteriors (dictades pel partit Comunista) s'embarcà en un projecte cinematogràfic que és, alhora, una reivindicació d'un poeta/trobador i d'un país, Armènia, que s'escola a cada pla d'aquesta bellíssima pel·lícula de peculiar narrativa i fascinants imatges.


Parajanov parteix de bastir una mena de biografia del poeta Sayat Nova a partir de fragments de la seva vida; i ho fa prescindint d'una narrativa realista per concatenar uns tableaux vivants episòdics que ens mostren diferents moments de la seva existència. Així, Parajanov ens dóna accés a la seva infantesa repressiva, al primer amor, al dolor per la pèrdua, la crida de Déu i, per descomptat, la mort.

Però Parajanov no insufla vida a aquests tableaux de manera narrativa, sinó que ho fa recorrent a un llenguatge poètic, posant-se així a l'alçada del mateix Nova. Ho fa amb un joc de colors exquisit, alimentant la mirada de l'espectador amb metàfores visuals, analogies cromàtiques i moltes altres alegries conceptuals. El resultat és un seguit d'impactes fílmics que superen qualsevol expectativa.


I a pesar que la simbologia és críptica i que molts cops és veritablement difícil comprendre què s'està mirant, el cervell s'excusa i respon que està mirant quelcom de molt bell. I punt. I ja n'hi ha prou, amb això, molts cops. En tot cas, perduda tota referència concreta a la història armènia per a algú inculte com qui aquestes ratlles us escriu, les etapes de la vida del poeta es poden seguir sense dificultats i la insistència en deixar entreveure Armènia en cada pla es fa palesa, ja sigui en la taca carmesí que deixen les magranes i que forma el contorn geogràfic del país, ja sigui en els colors del flocs de llana que repeteixen els de la bandera nacional, ja sigui en mil altres detalls.


Perseguit per la justícia russa, encarcerat i vilipendiat públicament, Parajanov no va poder eludir la censura amb aquesta pel·lícula, que fou escapçada, triturada, reduïda i retitulada (com a "El color de la granada"). Però la restauració a la que es sotmeté al 2014 (de la mà de Martin Scorsese) recuperà el metratge perdut, la reorganitzà i permeté gaudir-la en tot el seu esplendor original a la manera en què Parajanov l'havia concebuda.


Un gaudi per als sentits, una pel·lícula per a la història del cinema, Sayat Nova és el film que has de veure quan ja no creus que el cinema pugui ser un art més bell del que ja és.

Primer de tot i abans que se'ns oblidi, deixeu-nos felicitar al Don Cheadle per ser valent i jugar-se-la amb un biopic que no només gira al voltant d'un dels músics més importants de la història de la humanitat sinó que ho fa escollint un període ben fosc, narrant-ho atrevidament i renunciant a la veracitat per deixar pas a l'especulació. Molt de respecte per aquest projecte personal de Cheadle que ha hagut de bastir-se amb molts esforços i, fins i tot, amb un crowdfunding obert.

Però no ens en podem estar de dir que, si bé el film és interessant, està lluny de ser rodó i, probablement, de satisfer completament les expectatives dels fans de l'artista o de la música en general. Perquè Cheadle li perd el pols ràpid a aquesta història mig inventada sobre una mena de Miles "gàngster" (una idea que se li va acudir al propi Cheadle quan tantejava la possibilitat d'escometre'n un biopic) que s'enreda en la recuperació d'una cinta amb uns assajos del que ha de ser el seu comeback després d'anys de sequera creativa rivetejada amb drogues de tots colors i, sobretot, l'absència de la seva musa.


A estones, Miles ahead sembla una buddy movie (sense massa química entre el personatge del Davis i el reporter de la revista Rolling Stone encarnat per l'Ewan McGregor), a estones una cinta negra, a estones un drama luxós. Però tot "a estones". Res no dura per sempre (excepte la música de Miles Davis), però és que en aquesta pel·lícula la única cosa que perdura és una constant sensació de possibilitats que s'escolen per entre un guió atrevit però bast i imprecís.

Està clar que Cheadle dibuixa un Davis molt creïble, i que la figura esquerpa i egòlatra del músic queda ben estampada en el film, però la resta, sense molestar, grinyola, a pesar de l'encert de buscar allunyar-se de la realitat i de la cronologia musical exacte (a la pel·lícula s'hi poden escoltar, és clar, molts temes de Davis, però sense cenyir-se a una època en concret ni intentant ser rigorós amb la correspondència amb l'època, resultant en una banda sonora molt adient per a cada instant, sempre bevent de les pròpies fonts dels clàssics de Davis).

Davis es mereixia una pel·lícula. I mereixia que no fos convencional. Aquesta no ho és i l'aplaudim per això. Però també mereixia una pel·lícula millor.

Com es pot resumir aquesta pel·lícula? Fàcil. Són dos energumens egocèntrics que es piquen durant anys. Ja està. El que dues altres persones més assenyades haguessin resolt amb un parell de minuts i haguessin seguit amb les seves vides, ells no, ells necessiten dedicar tots els seus esforços a superar l'altre. Són, per dir-ho així, d'aquella gent tòxica que no és feliç si no és en referència als demés. Tu imagina't: a un paio guapo, seductor, divertit, que sap gaudir de la vida, amb les admiradores penjades del coll tot el dia se li pot amargar la tarda si no guanya una cursa. El paio és capaç d'oblidar tot allò bo que té al seu abast si l'altra en discòrdia el supera, el guanya. Així d'intel·lectualment complexos són aquests dos personatges retratats aquí.

La gràcia, és clar, està en que un dels dos, si més no, se n'adona, d'això, i aprèn a valorar allò que té més enllà de la competició. No tinc clar que calgués tota una pel·lícula per explicar això, però és veritat que el Ron Howard (director pel qual no tinc cap mena d'interès) és capaç de filmar alguna cosa decent (decent, no bona, no fantàstica, no obra mestra, simplement decent) amb una història ben simple/ximple al voltant d'una cosa aparentment tan avorrida per a un servidor com són les curses de cotxes.

Li agraeixo al Howard no haver volgut insistir massa en les curses, no haver farcit la meitat de la pel·lícula amb "emocionantíssimes" escenes de cotxes retrunyint i avançant temeràriament d'altres (per això me'n vaig un dia a la carretera de La Rabassada i ja em faig a la idea). Una altra pel·lícula que explica alguna cosa molt similar com és Días de trueno (Days of thunder, 1990, Tony Scott) queia, justament, en aquest parany i la cosa era avorrida com... com una cursa de Fòrmula 1 (per a algú que no n'és fan). El Howard, doncs, sembla més interessat en les vides privades i els pensaments d'aquests dos energumens. I s'agraeix.


S'agraeix també el to retro, l'encert físic del càsting (tot i el lamentable desaprofitament dels personatges femenins), que el Hemsworth sigui dels pocs actors que triomfen pel físic però que poden actuar i dir algunes ratlles sense haver-nos de posar tot taps a les orelles. Ara bé, no se li agraeix gens ni mica que faci servir a l'insofrible Daniel Brühl, aquí a més amb unes dentoles que li impedeixen articular paraula, per encarnar al Nikki Lauda. Això sí que no t'ho perdonaré mai, Ron.

Filies i fòbies a banda, en tot cas, la pel·lícula no és inaguantable, la qual cosa ja sembla molt tenint en compte que explica la història de dos pelacanyes lamentables dotats d'uns cervells microscòpics obcecats amb la competitivitat interpersonal.

Personalment, tinc la teoria que d'entre el grapat de nominades a l'Oscar a Millor Pel·lícla de cada any, hi ha només un parell de pel·lícules que són realment interessants, valuoses, que aspiren (només aspiren) a ser recordades per mèrits propis. I després, en queden sis o set de francament oblidables, sis o set telefilms que ben bé et podrien passar per la TV un diumenge per la tarda i fer-te feliç, donant-te l'excusa perfecta per quedar-te a casa sota una manta i inflar-te a xocolata, patates o pipes.
The imitation game, al meu gust, forma part d'aquest "selecte" grup  de mitjanies que tan sols opta a ser recordada si els acadèmics insisteixen en demostrar el seu mínim interès per l'atreviment i pel cinema d'autor. Si li donen l'Oscar (el de Millor Pel·lícula o qualsevol altre dels grans), The imitation game té opcions de ser recordada. Si no, mereixeria ser oblidada sense cap tipus de recança.

I no és que la pel·lícula en qüestió sigui dolenta, que no ho és. De fet, és entretinguda i prou digna comparada amb altres ximpleries oscaritzades. Per dir-ho així, The imitation game està a l'alçada de El discurso del Rey, però amb el handicap que aquí no hi ha superació personal de pa sucat amb oli i, per tant, li treu aspiracions. Entretinguda? Molt. La història del matemàtic que, com a repte personal, es proposa construir una màquina que desencripti els missatges nazis durant la segona guerra mundial està prou ben portada i tampoc no pretén que aquesta sigui la única trama de la pel·lícula. Així, se li afegeix un subtext relacionat amb la seva incapacitat per socialitzar correctament, algunes pinzellades d'injusticia (contra les dones, contra el progrés, contra l'homosexualitat) i, per tant, tampoc val a dir que la pel·lícula estigui buida.

El problema, però, rau en què Tyldum i el seu guió no insisteixen en posar el dit a la nafra, semblen no voler aprofundir en temes que, en realitat, podrien donar molt de joc. El paral·lelisme entre el xifrat dels missatges i la dificultat per desencriptar, per desxifrar a les persones és suggerit en una escena, però oblidat immediatament, deixant la sensació d'ocasió perduda, de desinterès pel tema més important i humà de la cinta. I el mateix succeeix amb la necessitat de simular, d'imitar allò que és tingut per normal però, un cop més, Tyldum desestima la càrrega de profunditat fent-li fàstics fins i tot a allò que el mateix títol de la pel·lícula promet.


Els fans del Cumberbatch, però, es fregaran les mans davant d'un paper molt sucós i extremat. A nosaltres, en tot cas, ens sembla haver vist al Cumbie molt més natural i creïble en multitud d'altres papers abans que aquí on en algunes escenes es veu poc fresc i molt enganxat al text. En tot cas, no us penseu, la seva actuació bé mereix un visionat, i els seus acompanyants (Keira Knightley, Mark Strong, Charles Dance, etc.) estan sobradament a l'alçada.

Deixeu-me, per últim, fer esment a la polèmica suscitada per la suposada manca de veracitat d'aquest biopic. No sóc dels què creu que s'ha de ser fidel a la realitat a l'hora de recrear personatges i esdeveniments històrics en cinema. Però pel que ja no estic tan disposat a passar és pel fet que la pel·lícula tingui la intenció de ser fidel, que ho vengui com a tal amb el seu cartell de "Basat en fets reals", i després resulti que ha pervertit intencionadament la història en la que, suposadament, es basa.

En definitiva, però, si a algú li ve de gust de passar una bona estona sense pretensions, The imitation game pot ser una bona aposta. A un servidor ja li estaria bé que tot el cinema d'entreteniment fos tan digne com aquesta.

Ara que Whiplash està fent la honrosa tasca d'acostar el jazz al gran públic a través de la seva història de superació i cerca de l'excel·lència, se'ns ha passat pel cap que igual caldria fer una llista de les altres pel·lícules que han fet el mateix (i que, molt probablement en tots els casos, siguin molt millors que Whiplash).
Aquestes són les nostres favorites, sense cap ordre particular. (N'hem exclòs els documentals i les sèries de TV que, ja us avancem, formaran part d'un altre article).

El Kevin Spacey es va produir aquest biopic del seu admirat  Bobby Darin. No és una pel·lícula perfecta, però la passió que hi posa el Kevin Spacey és més que suficient per fer-ne un espectacle de primera.

El Clint Eastwood seguia buscant el reconeixement de la crítica i la seva passió pel jazz el dugué a filmar aquesta biografia del turment vital del seu ídol, el Charlie Parker.

Monumental projecte d'animació al voltant del jazz llatí, amb dibuixos del Mariscal, direcció del Trueba i una banda sonora repleta de clàssics moderns.

El Coppola trobà un magnífic equilibri en aquesta història de tuguris mítics i màfia, amb un Richard Gere en el summum de la seva fama.

Una de les més magnífiques (i desconegudes) pel·lícules sobre la figura del jazzman d'ego inesgotable, amb un Spike Lee que apurava el talent de la seva primera etapa i un Denzel Washington que ho borda.

Mítica cinta que iniciava el camí del cinema sonor. Ja només per això, pel seu valor històric, valdria la pena veure-la, no?

La Diana Ross interpretant a la Billie Holiday sota la batuta del Sidney J. Furie es convertí en un reclam de masses. La producció del Berry Gordy assegurava respecte musical per una de les figures determinants no només de la música jazz sinó de l'arquetip de jazz(wo)man de mala vida.

El Kirk Douglas té una melodia al cap, però no sap com treure-la d'allà i fer-la sonar a través de la seva trompeta. I busca en l'alcohol el desembús creatiu.

La màfia, el jazz, els casinos i tota la miríada de perdedors al seu voltant, retratats pel Robert Altman

Biopic clàssic sobre el Glenn Miller, gran i famós director d'orquestra amb un James Stewart i una June Allyson que, ben acompanyats pels millors jazzmen del moment (Louis Armstrong, Gene Krupa, etc.) composen una melodramàtica versió dels arquetips jazzístics.

Sempre hem pensat que l'Scorsese és un bon director quan hi ha pistoles pel mig. Potser aquesta no és una de les seves més rodones pel·lícules, però la màgia de la Minelli i la intensitat del DeNiro fan prou el pes.

L'amistat entre el pianista Bud Powell i el saxofonista Lester Young en el París de finals dels 50, amb una banda sonora absolutament deliciosa.

El Woody Allen ja estava de capa caiguda quan va intentar reviure l'esperit del Django Reinhardt amb aquest seguiment a un fan del guitarrista interpretat per un Sean Penn tan exagerat com sempre.

Duríssima història la d'aquest bateria blanc que busca fortuna en la música mentre les drogues juguen a impedir-li. Probablement el millor paper de Frank Sinatra de la seva carrera.

La setmana passada va morir Steve Jobs i les xarxes socials van esclatar en milions de missatges de lloança i suport vers una de les persones més carismàtiques dels últims temps.

Una personalitat com aquesta, que ha viscut l’èxit i el fracàs i que a més ha estat tocada per la tragèdia no passa desapercebuda a Hollywood, on ja s’ha filtrat que Sony Pictures està a punt d’arribar a un acord per adquirir els drets sobre una biografia del fundador d’Apple.


Segur que la pel•lícula serà un èxit total, ja imagino els productors fent-se la pregunta del milió: Qui podria ser Steve Jobs a la gran pantalla?

Nosaltres tenim unes quantes propostes de diferents edats:

Jason Schwartzman	Ashton Kutcher

I per l'Steve Jobs de més gran:

Daniel Day Lewis	Jeff Bridges	Ralph Fiennes

Que us sembla a vosaltres? Teniu més propostes?

Bobby Darin fou tot un personatge als Estats Units. La seva popularitat fou enorme en la dècada dels seixanta i fins i tot dels setanta, fonamentalment gràcies a la seva música i al seu magnetisme com a artista damunt dels escenaris. Tot i que començà com a ídol pop amb el seu primer disc, immediatament girà la seva carrera musical cap als standards de jazz, convertint-se en un reputadíssim crooner que deixà versions tan immortals com el Mack The Knife de l'òpera de dels tres penics i carretades de temes que formen part de la memòria musical col·lectiva del seu país.
Però el que li interessa a Hollywood d'un personatge com en Bobby Darin no és, precisament, la seva carrera artística (com ell n'hi ha a centenars en la història recent dels EE.UU.). El que va permetre a aquest biopic de'n Darin de veure la llum va ser l'esplèndida metàfora que la seva vida representa del somni americà.
El petit Bobby patia una malaltia terminal relacionada amb un cor prou dèbil per deixar-li tirat quan menys s'ho esperés. "No arribarà als 15 anys" li diagnosticaren. I en Bobby Darin visqué a partir d'aquell moment com si cada instant fos el darrer de la seva vida, lluitant per anar sempre un pas més enllà, per tastar-ho tot, per ser el millor i més gran en tot. Gràcies a aquesta actitud davant de la vida en Bobby Darin aconseguí una magnífica carrera musical a l'alçada dels més grans, feu cinema (rebent fins i tot una nominació a l'Oscar), i fou tractat com una autèntica estrella durant molts i molts anys.
Aquesta lluita, aquesta valentia per encarar-se amb el destí i doblegar-lo, superar-lo, és el que converteix la vida d'un músic en un film hollywoodienc.

El sempre magnífic Kevin Spacey, atret per l'aura del seu ídol d'infantesa, escriu el guió, caracteritza al cantant i fins i tot s'atreveix a dirigir el film. Els resultats són francament satisfactoris. Història ben narrada, amb moments dramàtics força aconseguits, escenes musicals filmades amb cura i una certa elegància i, en general, un to agradable i complaent amb la figura del Bobby Darin. Cal destacar, per damunt de tot, les interpretacions del ventall d'actors i actrius que hi aparèixen, des del propi -i sempre convincent- Spacey fins al Bo Hoskins o la mateixa Brenda Blethyn. És una pena però que el conjunt no passi d'aquí i ens deixi una certa sensació de iniquitat.

És indubtable que els amants de la música swing i més concretament els fans del Bobby Darin gaudiran enormement amb la pel·lícula, farcida de temes memorables (molt ben cantats, per cert, pel propi Spacey). Aquells/es que tot això els agafa una mica més de resquitllo probablement no hi vegin més que una altra pel·lícula biogràfica sobre l'ascensió, el posterior declivi i la redempció final d'un artista nordamericà.

Els biopics musicals són un gènere amb entitat pròpia en el cinema. I, en general, els seus resultats són més bé pobres.
Diríem que és un gènere que té, en la seva pròpia arrel, la llavor de la condescendència pels mites. S'havien vist alguns biopics musicals particularment condescendents, però la pàtina de conformisme i de redempció que assola aquesta revisió del mite de Johnny Cash és francament vergonyosa.
Mangold no només fa acte de perdó envers el mite, sinó que s'entesta en mirar cap a una altra banda quan la realitat biogràfica amenaça amb desmuntar-lo. Perquè deixar que la realitat arruïni una fantàstica història de ficció? Doncs fonamentalment perquè el mite ja ho és abans de que es faci el film, i per tant no necessita que l'encimbelli més. I que el llibre sobre el que es basi el film sigui la autobiografia del mateix Cash no justifica una visió tan genuflexa.

Però les normes de l'entertainment i del negoci audiovisual no funcionen així. Engegar una producció cinematogràfica com aquesta no suposa únicament generar ingressos per compta de les taquilles sinó que hi són immerses també les discogràfiques, els mànagers, el propi músic (si és que encara viu, que no era el cas) i, en general, tot aquell/a que podrà "sucar" del revival, aquella fórmula tan apreciada als despatxos d'aquells que no saben distingir una obra d'art d'un bitllet de dòlar.

Així, aquesta Walk The Line acaba mostrant-se com una rutinària alienació de la realitat a la recerca de fer caler amb un mite recentment desaparegut. Intentar que els temes escollits per aparèixer cada certa estona en el film casin amb la temàtica de l'escena que s'acaba de produir és el més lloable dels vans esforços per convertir una vulgaritat interessada en una pel·lícula realment interessant, que ho podia haver estat, en mans això sí, d'algun director amb més escrúpols.