Searching és una d'aquelles pel·lícules que juga amb el format per explicar una història que ens han explicat mil vegades, però aquesta petita modificació fa que sigui original als nostres ulls.

El film ens explica la desaparició d'una adolescent i la investigació del cas per part de la policia, una recerca en la que el pare de la noia s'implicarà molt activament gràcies a l'ús de la tecnologia i les xarxes socials. La pel·lícula està narrada únicament a través d'aparells: pantalles de mòbils, càmeres, GPS, xats, etc.  Entre els actors i nosaltres hi ha una doble pantalla (la d'ells i la nostra) separant-nos de la història un nivell més. El guió precís i ben construït fa que aquesta distància no es percebi i ens mantenim atents al desenvolupament de la història que avança molt ràpidament.

A banda de la trama de suspens, la pel·lícula aprofita per ensenyar-nos el punt de vista d'un pare desesperat que se'n adona que no coneix la seva filla en absolut i que la imatge que té d'ella està distorsionada per la manca de comunicació "real".

Aquesta és la crítica principal del film a la societat actual: la falta de comunicació en un món dominat per les tecnologies de la informació, però no es queda aquí. També critica les xarxes socials com l'aparador d'una vida irreal i aparentment perfecta i la credibilitat que donem a qualsevol cosa que veiem a través d'una pantalla.

I aquí rau el problema amb aquesta pel·lícula: en l'època post Black Mirror qualsevol crítica a la tecnologia i les xarxes socials ha de ser potent, implacable i original si no vol caure en tòpics antiquats.


La seva crítica resulta una mica infantil quan es dirigeix a un públic que veu capítols de Black Mirror per esmorzar; tot i així, el film funciona bé a nivell narratiu i controla la tensió amb gran precisió, només el desenllaç queda una mica irreal però és un bon exercici formal que val veritablement la pena de veure.

De manera natural i sense massa arguments lògics, s'ha acabat imposant la convenció que les comèdies en TV duren una mitja hora i els drames una hora sencera. L'origen d'aquesta convenció l'hem de trobar en les exigències de producció i la necessitat d'omplir determinats espais en les graelles televisives, però amb el pas dels anys aquest factor ha deixat pas a una mena d'entente gremial, sobretot recolzada en la sensació que l'espectador hi està acostumat i que, com es creu habitualment en el món de la TV, un canvi podria ser fatal.

Hi ha hagut, des de sempre, notables excepcions, sobretot recentment. És cert, però, que aquestes excepcions van més en una direcció que en l'altra. Fixem-nos, sinó, en que les comèdies que han intentat sobrepassar la mitja hora de durada sovint han hagut de barrejar-se amb altres gèneres, trepitjar el drama, per assegurar el tret: Chuck, Pushing daisies, Shameless, Misfits, Doctor en Alaska, etc. En canvi, en la direcció oposada (drames reduïts a mitja hora) els exemples, en aquesta 3ª edat d'or de les sèries, s'han incrementat de manera molt evident: Maniac, Sorry for your loss, Transparent, Atlanta, Better things, Barry...


Amazon, justament, és de les noves plataformes la que més radicalment ha apostat per aquest format de drames (o dramèdies) de trenta minuts o menys. La solució sembla guanyadora: si la sèrie no és molt bona, la seva estructura i durada la fa digerible (pensem en Alpha house, per exemple, o en Mozart in the jungle). Però si és bona... ah!, si és bona el gaudi és enorme!

I això últim és el que li succeeix a Homecoming, un projecte basat en un podcast que el Sam Esmail i la Julia Roberts s'han fet seu, un drama de mitja hora escassa rodada amb l'estil personal del creador de Mr. Robot i interpretada amb la intensitat i perfecció de la oscaritzada actriu. La trama gira al voltant de la Heidi Bergman, responsable d'un centre d'ajut a la reincorporació a la vida civil dels soldats que han entrat en combat. La seva atenció personal i dedicada, la seva passió per fer bé la seva feina entra en conflicte (cada cop més intens) amb la del seu cap directe, el Colin Belfast (impressionant, nascut-per-al-paper Bobby Cannavale), un mascle sense escrúpols, hàbil venedor de fum i gregari de qui li paga.

La història es complica a mesura que la Heidi va intuint que el que importa en la feina que li ha tocat fer no és recuperar als soldats i (re)convertir-los en persones sinó, just al contrari, "curar-los" dels seus traumes de guerra per poder desplegar-los de nou en combat. I és en aquest punt en el que la sèrie agafa volada dramàticament.


La Heidi (com molts altres personatges de la sèrie) es veu obligada a plantejar-se el seu codi moral en relació a la feina que fa i a les obligacions que té. I, en conseqüència, a gestionar els remordiments per accions que hagués preferit no haver de fer. Justament, la sèrie, al llarg dels seus 10 capítols, ens explica dues línies temporals diferents: per una banda la de la Heidi treballant al centre de reinserció, i per una altra la de la mateixa Heidi, que ha oblidat tot el que va succeir en aquella època (tot!) i que és abordada per un agent del Ministeri de Defensa que intenta esbrinar si allà hi va passar alguna cosa estranya.

Rodada amb un estil molt personal (amb el que l'Esmail ja va cridar l'atenció a Mr. Robot), concentrant-se en les actuacions de tots els actors però molt en particular de la de la immensa Julia Roberts, Homecoming ens explica una història de remordiments i d'oblit forçat, d'ètica professional i personal, d'integritat moral en definitiva. I ho fa en un format breu, de menys de mitja hora, que passa volant sense perdre part de la càrrega dramàtica que una història així sembla demanar, encadenant detalls narratius curosos i molt ben lligats (des dels noms dels protagonistes i dels negocis fins a les referències als peixos, per exemple) que demostren un esforç per entregar un producte cuidat. Un encert, en definitiva, aquesta Homecoming, una sèrie que demostra que els formats estan per destruir-los, reformular-los, adaptar-los i, sobretot, transgredir-los.

El món de l'audiovisual recordarà durant molt de temps aquest nou capítol de la sèrie Black Mirror. La seva aparició s'estudiarà a les universitats pels acadèmics que tinguin intenció de resseguir el llegat narratiu de la humanitat. Bandersnatch no és un altre capítol de Black Mirror. Bandersnatch és, alhora, l'inici i el final de la narrativa interactiva a la televisió.

Aquesta darrera afirmació requereix d'una sòlida argumentació. Per què Bandersnatch no és, simplement, un episodi interactiu? Per què és el episodi interactiu? Doncs perquè no es tracta únicament d'una història interactiva, sinó d'un artefacte narratiu amb regles pròpies (la interactivitat) que s'utilitzen no amb intencions d'entreteniment sinó com a recurs narratiu propi, integrant aquesta interactivitat en el mateix sentit i significat de la història.

No és, per dir-ho així, una mena de videojoc com els que tots hem pogut jugar mil cops. No és, tampoc, un experiment pilot amb el que provar la tecnologia interactiva (com Mosaic del Soderbergh) i veure si se'n pot treure rendiment comercial. Es tracta —insisteixo— d'un artefacte narratiu complex que utilitza tota la potència del seu llenguatge (el que podríem anomenar audiovisual interactiu) per parlar, justament, d'allò que rau en el fons de la interactivitat: la dualitat entre el determinisme i el lliure albir.


No es tracta, per tant, d'una simple experiència interactiva en la que l'espectador té opció de dirigir la pel·lícula. Es tracta d'una reflexió profunda sobre la nostra relació amb allò que ens envolta, amb el caos rizomàtic en el que estem immersos i amb la capacitat que tenim d'acceptar-ne les regles, les condicions i, sobretot, les conseqüències.

La trama de Bandersnatch NO ÉS la d'un jove que vol programar un videojoc i bla, bla, bla. La trama de Bandersnatch és la d'uns espectadors de Netflix que es converteixen en semidéus d'un microunivers creat per a l'ocasió. Nosaltres, els espectadors SOM la trama. La gràcia de Bandersnatch no està en què li passa a l'Stefan sinó què ens passa a nosaltres.

Per què decidim una opció o una altra, cada cop que se'ns demana? Quins criteris apliquem? Aquí llisto algunes opcions que he pogut observar en altres espectadors i en mi mateix.

- Per donar continuïtat a la història i que s'allargui més.
- Seguir criteris morals (evitar matar, fer mal, destruir).
- Per complicar la trama (buscant que ens doni molts estímuls).
- Per donar-li sentit a la història que has estat confeccionant fins ara (intentant, per exemple, ajustar-se a un gènere, a un estil o, simplement, buscant arribar a un final coherent amb totes les decisions preses prèviament).


Aquests, però, són criteris que funcionen, per dir-ho així, en el primer visionat del capítol. És, d'alguna manera, la nostra història, la que confeccionem el primer cop que veiem Bandersnatch fins que s'acaba i surten els crèdits. Però allò realment interessant succeeix quan ja has acabat aquest primer visionat. És a partir del moment en que tornes a començar des del punt de partida inicial, que s'esdevé la veritable experiència Bandersnatch. Els criteris, llavors, són diferents.

- Per curiositat, per provar què passaria si prens una decisió amb la que inicialment no combregaves.
- Per esquivar subtrames o escenes que no t'han satisfet o que no t'han dut enlloc.
- Per comprovar, simplement, els efectes que puguis identificar més endavant, a partir d'una decisió inicial (ja heu provat de seleccionar l'altra caixa de cereals? Heu vist algun canvi?).
- Per explorar tots els racons narratius d'aquest microunivers.

Aquí, com es pot comprovar, tot ha canviat. L'espectador ha canviat. Ja no és un subjecte semi-actiu (o semi-passiu, que prendre 10 o 15 decisions en una trama tampoc no et converteix en el veritable déu d'aquest microunivers) sinó que, veritablement, esdevé actiu, conscient del seu visionat, de la seva manera de gaudir del llenguatge audiovisual que se li ha desplegat al davant. Els anglosaxons, quan un llibre provoca a l'espectador haver de fixar-se en el llenguatge, en el COM està escrit i no en el QUÈ està escrit, canvien la primera lletra de la paraula literature per escriure-la en majúscules: Literature. Perquè el lector necessita entrar en el joc del llenguatge per poder gaudir veritablement de l'artefacte narratiu (i no només de la seva trama). Doncs si apliquem això a Bandersnatch, diríem que no és un capítol d'una sèrie de TV sinó un capítol d'una Sèrie de televisió.


Perquè veure Bandersnatch no és —desenganyem-nos— construir una primera combinació de la història i, en aparèixer els crèdits, abandonar-la. L'experiència Bandersnatch només es viu quan l'espectador visiona de manera conscient aquest univers hipertextual i, des d'una atalaia narrativa, contemplar l'obra, jugar amb ella, donar-li la volta, buscar-li les vores, gaudir amb el seu llenguatge més que amb el que aquest mateix t'explica.

Dotada de diversos finals (un d'ells és absolutament magistral, per bé que és el que està més amagat de tots), Bandersnatch té dreceres, escenes parèntesi, decisions que no produeixen cap efecte, decisions en les que, en realitat, no pots decidir res, interpel·lacions directes i, sobretot, la gosadia de donar-li a l'espectador la possibilitat de reflexionar sobre si mateix i sobre el mitjà, sobre la narrativa i sobre la veritable essència de la dualitat narrador/oient, escriptor/lector, guionista/espectador.

Us donem per escollir, i n'hi ha de tota mena i estil. Vosaltres direu.

1- El Tinent Dan i el seu 'party mood'

El Tinent Dan s'ha convertit fins i tot en un mem de tan expressiva com és la seva actitud en aquesta festa de cap d'any. És clar, haver d'aguantar al Forrest massa estona seguida ja ho provoca, això. El confetti caient-li al damunt i pràcticament sepultant-lo és l'element definitiu.

2- I know it was you, Fredo. you broke my heart. You broke my heart.

Esperem que a la vostra festa de cap d'any no us toqui ser ni el Michael ni (encara menys) el Fredo, però ens podem imaginar perfectament alguna situació similar amb grans revelacions familiars d'aquelles que no s'obliden, confessions o acusacions trencadores, retrets guardats durant molts anys que surten a la llum després d'unes quantes copes de cava. Ai... esperem que no, de debò.

3- Festassa de la Ginger Rogers i el David Niven

Aquesta ja és de traca. Tant se valen els motius (el títol en espanyol ja us pot donar pistes: "Mamá a la fuerza"), però tothom algun cop ha estat en una festa i s'ha sentit com aquest parell. Que no sigui una de les sensacions socialment més horroroses que hi ha, aquesta d'estar en una festa de cap d'any, saber que t'ho has de passar bé i... que no estigui passant. Cada minut que passa és pitjor. I aquests gorrets ridículs al cap amb les gomes que se't enganxen als cabells no ajuden.

4- Cap d'any cap per avall

Ja no es tracta de passar un cap d'any en un creuer que es capgira com a l'aventura del Posidó, però segur que tots hem estat en alguna festa en la que la disbauxa es desferma fins al límit de no saber ben bé on és el dalt i on és el baix, amb gent marejada i trontollant amunt i avall de la sala.

5- Yippy-ki-yay!

No entrarem en el debat sobre si 'La jungla de cristall' és una pel·lícula nadalenca o no, però a algunes festes de cap d'any s'hi ha d'anar així, com el McClane, sabent que la sort no està del teu costat i que t'hauràs d'enfrontar als més terribles adversaris possibles.

6- Treeeeees... Dooooos... Uuuuuuuun... 

És clar que també pot passar que a una festa com aquesta, d'aquelles que tanquen un any i n'obren un altre, trobis l'amor de la teva vida. O, encara més, que te n'adonis que l'amor de la teva vida, en realitat, ja fa temps que està al teu costat esperant que facis el compta enrere i l'amor triomfi.

7- Balleu, maleïts, balleu!

I si no, l'alternativa és fer com el Bing Crosby, el Fred Astaire,  la Marjorie Reynolds i la Virginia Dale (de Holiday inn, Quince dias de placer) i posar-se a cantar i ballar com a bojos. Igual el repertori no és White Christmas sino el Hacia Belén va una burra, i el ball no és claqué sinó reaggeton, però l'esperit de festa és el mateix, no us sembla?

8- El desengany de la Fran Kubelik

I a qui no li ha passat de sentir-se com la Fran de L'apartament del Wilder, oblidada, rebutjada, decebuda amb el paper que t'ha tocat fer i amb unes expectatives que no t'hauries d'haver fet.

9- Qué-bello-es-vivir style

Doncs, per què no?, ens imaginem que també hi deu haver festes de cap d'any així de joioses i ensucrades, no? Amb famílies que t'envolten, t'adoren i et recorden quan important ets per a ells. Tant de bo aquesta sigui la vostra. Molt bon any nou, que aquest 2019 us porti un any de pel·lícula.

Ens trobem davant d'un magnífic exemple de com, a partir d'una mateixa història, dos autors diferents poden inocular-li una dosi ideològica tan inversa i antitètica. La trama de Suspiria, tant se val quina de les dues, gira al voltant de les dones, però mentre que la versió d'Argento esdevé un pamflet misogin, la de Guadagnino proposa una reivindicació feminista atrevida i gens complaent.

Argento, tal com ha vingut demostrant al llarg de la seva filmografia, gaudeix mostrant dones patir. Troba gaudi en les seves morts, amb escenes que allarga per damunt del tolerable, amb assassins que insisteixen en envestir-les a ganivetades repetides, seccionar-les arreu i, en definitiva —i per no contribuir al grafisme amb aquest mateix text— en destruir-les completa i absolutament. (Cal recordar que les mans dels assassins en les escenes dels crims són les del mateix Argento.) Per això no ens ha de sorprendre la seva visió absolutament mascle del concepte de bruixeria. Quan la protagonista, conscient que alguna cosa no rutlla a l'acadèmia de ball, decideix buscar ajut extern ho fa, per descomptat, en els homes: doctors, psiquiatres, científics que, a més, s'estan a la ciutat per impartir unes conferències. És a dir, que són la veu (masculina) de la veritat absoluta.


I el que el psiquiatra i l'expert en bruixeria li diuen és inequívoc:
a) La bruixeria no existeix. Però qui hi creu és signe d'histèria (i aquí Argento sembla viure encara en el segle XIX, quan la histèria era una malaltia (que afectava només a les dones) perfectament diagnosticada pels prestigiosos metges (homes) del moment.
b) Les bruixes són malvades, gaudeixen fent el mal, només busquen enriquir-se.


D'aquesta manera, la protagonista, una nord-americana de bona família, destrueix aquesta conxorxa de bruixes (o d'histèriques) per ratificar un món mascle, un patriarcat que no tolera dones poderoses ni amb èxit, perquè són dolentes (i Argento no en deixa cap dubte en escollir com a nom per a la bruixa mare —d'ascendència grega— el d'Helena, personatge mitològic repetidament i equivocadament convertida en culpable de la guerra de Troia).


A l'altra banda del mirall (segurament trencat, el mirall) Guadagnino proposa una versió de les bruixes veritablement poderosa, físicament connectada amb el món real (l'escena de la primera dansa de la protagonista, tel·lúricament connectada al cos d'una altra ballarina, és particularment il·lustrativa), lluny de la maldat-perquè-sí (no assassinen sense motiu, sinó com a sacrificis per mantenir a la seva bruixa mare viva), i amb presència històrica (les tres mares que es mencionen són aquí des d'abans del judaisme i del cristianisme, diu el psicòleg). La nova Suspiria parla de renovació de corrents feministes, de lluita i d'implicació, de canviar les armes per canviar la guerra, una guerra que les dones sempre han perdut.


La Suspiria del Guadagnino és una presa de poder d'un nou corrent feminista més empoderat i bel·licós, obert al món i, alhora, comprensible i tolerant, disposat a perdonar aquest món mascle (i els seus mascles: no és casualitat que el personatge de l'home de ciència, el psicòleg, sigui interpretat per una dona —la mateixa Tilda Swinton que fa també el paper de cap del corrent renovador en el si de l'escola— però disfressada d'home).


Encara més, l'elecció estètica d'ambdós directors, és clar, també reforça la seva ideologia, amb un Argento que escull el Modernisme —amb les seves formes romes, estilitzades, passionals, "femenines"— i un Guadagnino que prefereix el racionalisme alemany, l'estil Bauhaus —amb les seves formes útils, granítiques, compartimentades, buscant imposar la raó sobre la passió—.

En definitiva, dues aproximacions ideològiques contraposades per a dues pel·lícules en les antípodes una de l'altra, per molt que ambdues parteixen d'una mateixa trama. Misogínia contra feminisme combatiu.

Ni una, ni dues, ni tres. Ens ha calgut (de moment) una quarta edició per anar completant la nostra llista de pel·lícules favorites. Eclèctica? Segur. Personal i intransferible? També. Coincidim? Vosaltres direu.

Los violentos años veinte (The roaring twenties, 1939) - Raoul Walsh

Perquè mai no s'ha explicat millor el retorn dels veterans de guerra i com s'adapten a un món que ja no és el seu. Perquè ens encanta veure al Bogart fent de dolent. Perquè el Cagney és tan impetuós i irrefrenable com sempre. I perquè la seva escena final, absolutament metafòrica a les escales, és un dels cims del cinema.

Mala sangre (Mauvais sang, 1986) - Leos Carax

Perquè quan vam veure l'escena de la cursa esbojarrada pel carrer vam haver de veure la pel·lícula. Perquè és una de les pel·lícules amb més metàfores visuals per metre de cel·luloide de la història. Perquè la Juliette Binoche és el tipus de persona de la que un/a es vol enamorar.

Manhattan (1979) - Woody Allen

Per Gershwin. Pel primer minut de la pel·lícula. Perquè un cop es veu aquesta peli, no pots evitar veure Nova York en blanc i negre. Perquè tot i que és impossible que el personatge de Woody Allen es lligui a la Mariel Hemingway, ell aconsegueix que ens ho creiem. Perquè no hi ha una millor història d'amor, que l'amor a una ciutat.

Paris, Texas (1984) - Wim Wenders

Perquè el tempo de la pel·lícula és perfecte. Perquè la confessió del Harry Dean Stanton a la Nastassja Kinski ens la sabem de memòria. Perquè el Ry Cooder li posa exactament la música que li feia falta. Perquè no hi ha res més bell que un home caminant sense rumb per una carretera polsosa.

Persona (1966) - Ingmar Bergman

Perquè, com sempre fa el Bergman, ens obliga a escoltar cada paraula, a observar cada gest i a fer-nos sentir part de la història. Per la Liv i la Bibi. Per la seva simbiosi. Per condensar tantes tècniques narratives i formals en una sola pel·lícula.

Ser o no ser (To be or not to be, 1942) - Ernst Lubitsch

Perquè ens encanta l'humor del Lubitsch, la seva mala llet, el seu sentit del ritme i el seu optimisme. Perquè ja no podem sentir el clàssic monòleg de Hamlet sense fer l'acudit de voler marxar. Pel Joseph Tura i tots els maldestres del món.

Summer Wars (2009) - Mamoru Hosoda

Perquè és un anime amb una càrrega dramàtica intensa a més no poder. Perquè barreja perfectament una trama d'acció cibernètica i hiperfuturista amb una de drama familiar. Perquè et farà convertir-te a l'anime si és que no ho estàs encara.

The pervert's guide to cinema (2006) - Sophie Fiennes

Perquè donar-li a un filòsof cinèfil com al Zizek l'oportunitat d'explicar-nos el significat psicoanalític de Psicosi, Matrix o Vértigo entre d'altres, i fer-ho recreant-ne les escenes amb ell al mig, és una genialitat insuperable. Perquè te n'adonaràs que les pel·lícules no són el que semblen. Perquè descobriràs per què la casa del Norman Bates té tres nivells. Perquè mai t'has imaginat que les pel·lícules que més cops has vist t'estan explicant una història que no sabies.

Un dels nostres (Goodfellas, 1990) - Martin Scorsese

Perquè és la millor peli imperfecta de l'Scorsese (Casino és massa perfecta, massa, de debò). Perquè qualsevol altra pel·lícula de gàngsters, al costat d'aquesta (a excepció d'El Padrí) semblen de broma, falses, impostades. Perquè l'histrionisme del Joe Pesci mai ens havia fet tanta por. Perquè no és perfecte.

Una història de violència (A history of violence, 2005) David Cronenberg

Perquè, fans com som del Cronenberg més malsà, aquí el David va venir a demostrar-nos que és capaç de fer cinema pur i magistral, amb un control del to i de la tensió absolutament brillants.

Vellut blau (Blue velvet, 1986) - David Lynch

Perquè és fascinant des del primer plànol fins al darrer. Perquè el Kyle MacLachlan fent d'ànec marejat ens fa riure sempre. Perquè l'Angelo Badalamenti mai no ha composat res de millor. Perquè el Frank Booth fa molta por, però molta. I per la orella, la manguera, el Dean Stockwell amb els llavis pintats, la Rosellini destrossant la cançó. Perquè Lynch i perquè sí.

Al final serà veritat allò que diuen que hem de posar en seriós entredit que les sèries de TV de qualitat tenen autor/a, sobretot si tenim en compte els casos de suposats autors que, després de canviar el món de la narrativa seriada televisiva són incapaços d'aixecar un altre projecte que estigui, ja no a l'alçada de la seva primera obra sinó, simplement, a l'alçada de qualsevol de les seves contemporànies de graella.

És el cas del Matthew Weiner, creador de la que és —molt probablement— una de les millors 10 sèries de la història, Mad Men, i veritable responsable (a gust de qui us escriu) que The Sopranos sigui una magnífica sèrie (a partir de la seva incorporació en la 5ª temporada) i no una mitjania entretinguda qualsevol. El seu esperat retorn a la creació autoral televisiva s'ha saldat amb una decebedora The Romanoffs, desencaixada i tremendament mal executada història de suposats descendents de la dinastia russa.


Amb un pressupost folgat, podent comptar amb actors de primera i segona línia (Diane Lane, Aaron Eckhart, Kerry Bishé, Corey Stoll, Griffin Dune i un llarg etcètera de cares reconeixibles), amb localitzacions ben disperses, i exagerant tots els elements de direcció artística perquè es noti que la casa és gran, Weiner cau en els errors habituals dels one-hit-wonder quan se'ls dóna temps i diners: ofuscar-se intentant retratar la seva pròpia opulència, refregar per la cara dels espectadors el que ha aconseguit (el favor momentani i fugisser de la indústria), sota l'excusa de demostrar que és capaç de fer una sèrie (o una pel·lícula, tant se val) a partir d'unes històries mínimes i uns personatges sots-desenvolupats.


Les vuit històries, sovint lleugerament connectades, no aconsegueixen despertar l'interès en massa moments. La pretesa subtilesa (que a Mad Men era, probablement, la clau de l'èxit) esdevé aquí vacuïtat inútil i exasperant. Les trames presenten, sovint, errors dramàtics importants, quan no incongruències inversemblants, i els temes quasi mai són res veritablement transcendent.

Cadascú tindrà els seus favorits, aquells episodis que salvaria de la pira, però és un esforç que probablement es vulgui fer perquè és el Matthew Weiner, algú a qui li devem alguns dels moments més memorables de la història de la televisió. Més enllà d'això, un desconcert molt evident en la posada en escena (aquí Weiner insisteix en dirigir tots els episodis, a diferència del que havia fet amb Mad Men), una manca de fluidesa en la mateixa i en l'horripilant muntatge, i la sensació final de mite caigut o, potser —molt habitual en els nostres temps— d'encimbellament massa prematur d'algú que encara ha de refermar la seva condició de veritable autor.

Comencem pel final. Quan el documental d'animació Ryan del Chris Landreth va guanyar l'Oscar al millor curt d'animació del 2004, el Ryan Larkin, animador canadenc, deambulava erràticament pels carrers de Saint-Hyacinthe, al Quebec, pidolant  almoina, en el més profund dels anonimats. El curtmetratge de Landreth, que recrea una xerrada amb Larkin, és un delit visual que troba la manera de representar gràficament el deteriorament d'un home abocat a les drogues i l'alcohol, tot intentant descobrir els motius de l'autodestrucció d'un artista.



Però, qui és Ryan Larkin? La seva producció és escassa, tan sols cinc peces curtes d'animació al llarg dels seus 63 anys de vida. Amb dinou anys ingressà en el National Film Board of Canada, bressol de l'audiovisual canadenc i aprèn animació del seu mestre, el gran Norman McLaren. Allà, i sota la tutela de McLaren, dona vida al seu primer treball, Syrinx (1965).



En aquest curtmetratge de tan sols 2 minuts de durada, Larkin recrea amb una bellesa inusitada la història de la Siringa, una nàiada (nimfa d'aigua) de la mítica Arcàdia que intenta fugir del déu Pan (que la iconografia mitològica va agafar com a model per als faunes), bojament enamorat d'ella. La Siringa i les seves germanes, en el curt, apareixen tot desencaixant-se suaument dels racons de l'idíl·lic bosc. Són tot un amb la natura, i el carbó de Larkin les fa etèries, sensuals i lliures. Però Pan és insistent, i la Siringa, fugissera. Cansada de fugir, la nàiada es llença a l'estany i les seves germanes, per protegir-la, la converteixen en un canyar. Pan s'hi acosta, ja no pot fer-la seva. Però, de prop, escolta el vent lliscar per entre les canyes de la Siringa. La melodia que sent és tan bonica com la mateixa nimfa, i això l'inspira a crear un instrument que, per sempre més, evoqui la seva enamorada: la flauta de Pan.

Tan sols un any més tard, al 1966, Larkin crea un altre curt d'animació: Cityscape. Aquest cop, encara és més breu: un minut. I en ell Larkin empra la tècnica del paper únic, al damunt del qual no només dibuixa, sinó que també esborra, confeccionant cada fotograma al damunt del mateix llenç. L'efecte eteri i difós que aconsegueix li permet animar la transició del caos de la ciutat bulliciosa i violenta a la pau del camp i de la natura.



La brutalitat de la ciutat és esbossada amb traços que, a mesura que avança el metratge, es fan més gruixuts, més difosos. La ciutat canvia davant dels nostres ulls: llums, tràfic, edificis, gentades. I, de sobte, sense adonar-nos-en, amb una bellíssima transició, la natura, la solitud, la comunió amb l'entorn, la pau, externa i interna.

Hom podria pensar, després d'aquestes dues primeres obres de joventut, que Larkin s'estava preparant per bastir obres narrativament més denses, com si Syrinx i Cityscape fossin estudis, assajos per posar en pràctica les seves habilitats. Però el seu següent treball, Walking (1969) deixa clar que no, que allò que li interessa a l'artista és la representació pictòrica animada i no explicar històries à la Disney. Walking va ser nominat a millor curtmetratge d'animació als Oscar d'aquell any.



Larkin aquí destapa tot el seu potencial tècnic i artístic. El minimalisme de la proposta, justament, engrandeix el resultat: cinc minuts de gent caminant. Compte, però, que el minimalisme temàtic ens permet fixar-nos en els detalls i, a partir d'ells, trobar-hi la grandesa, presentar-los-hi la reverència que mereixen. Perquè Larkin no dibuixa, simplement, caminants: dibuixa (i anima) caminants diferents. I és en veure un cop i un altre aquesta peça meravellosa, que un es fixa en els detalls, en les diferències, en la grandesa d'aquesta obra. Primer de tot —i després d'una visió subjectiva— ens dibuixa el caminant. Pas vibrant, decidit, mans a la butxaca i cap cot. Serà el ritornello que s'intercalarà entre els diferents eixams d'altres caminants. Primer el veiem perfectament dibuixat, a llapis (amb l'ajut de la tècnica rotoscòpica), però després la seva figura es retalla i el seu interior s'omple d'un caos acolorit. Ens va donant pas a altres caminants, tots diferents: joves, adults, vells, homes, dones, rics, pobres, de tots colors. I de tots els estils pictòrics, doncs Larkin empra a bastament el seu arsenal expressiu, per bé que es recolza majorment en les aquarel·les. L'explosió de colors, de moviment i de diversitat embarquen l'espectador en una passejada entre multitud d'estranys que, en tot cas, semblen guardar més d'una similitud amb nosaltres mateixos. I si bé l'impacte que té en l'espectador ens hauria de fer oblidar qualsevol altra consideració, valdria la pena esmentar l'enormitat de la seva tècnica. Es fa difícil explicar amb paraules quan difícil és plasmar el moviment humà i, molt en particular, el caminar, una de les expressions corporals humanes més erràtiques i individuals (dos anys de feina, va necessitar Larkin per completar la seva obra). Fer que cada petjada sembli suportar el pes de l'individu ja és un repte, però fer-ho des de diferents perspectives i escorços és quelcom proper a l'impossible sense la intervenció dels ordinadors a partir dels 90. Veure'l un cop i un altre segueix sent un delit constant, una font inesgotable d'individualitats i, en definitiva, una reivindicació de l'individu i de la seva complexitat, amagada darrera d'un moviment tan comú com (aparentment) impossible de recrear.

L'apoteosi larkiniana, però, estava per arribar. Al 1972, l'artista es treu del barret Street musique, un altre curtmetratge, aquest cop de nou minuts de durada, que presenta una narrativa absolutament desbocada i sense fil argumental, pura representació pictòrica de la música que executen uns músics de carrer. Estructurat en cinc actes, cadascun amb la seva pròpia peça musical i la seva pròpia iconografia, Larkin deixa anar el pinzell i la creativitat i dibuixa formes diverses que van mutant sense interrupció, que es van transformant a la cadència de la música, per reconvertir-se en quelcom d'absolutament diferent, com cercant l'abstracció, com veient-s'hi abocades. Observa la rica metamorfosi a la que Larkin insufla vida és un espectacle visual de primer ordre; un no sap on mirar, tot es mou, un té la sensació d'estar-se perdent coses, tot canvia i tot flueix.



En posar imatges a la música, l'artista fa ressonar els ecos dels pioners de l'animació artística: que si Viking Eggeling i la seva Symphonie Diagonale, que si Oskar Fischinger i la seva Komposition in Blau, que si Walter Ruttman i els Lichtspiel, que si Hans Richter i els seus Rhythm. Larkin arriba a l'abstracció a través de la psicodèlia. També a través de les drogues, que ja fa temps que consumeix. El deteriorament començarà a fer-se visible ben aviat. "El seu colega Derek Lamb diu del seu amic: 'El primer flaix de l'addicció va produir una obra increïble. Un pot malgastar una vida sencera intentant recuperar aquell moment'" (trad. pròpia, O'Brian, 2013).

Tot va malament, a partir d'aquí. L'abandó de la National Film Board of Canada no fa més que abocar-lo al carrer, als treballs esporàdics per encàrrec, al vagareig incessant, al pidolar i al dormir al ras. Larkin, fins i tot després de veure la seva fama reviscolada a partir de l'Oscar per al Ryan de Landreth ja no sap sortir de l'espiral, del Maelstrom insondable que l'arrossega irremissiblement cap a l'oblit. Tan sols sembla poder treure el cap per respirar en una ocasió, al voltant del 2006, quan anima un videoclip musical per a la banda Chiwawa. La mort de Larkin deixa el projecte truncat, però la Laurie Gordon, vocalista del grup, l'acaba, tot seguint les seves directrius.

Don't talk to me about sunny skies and sunny days
in this world full of deserts and freezing cold days
talk to me, instead, of overcast skies


El resultat és d'una bellesa exultant. El protagonista és el propi Larkin, deambulant pels carrers mentre pidola una mica d'spare change (xavalla) als vianants fins que uns nens insolents li recriminen que no fa res a canvi dels diners que demana: "Canta! Balla! Fes alguna cosa!" Respon en Larkin: "Si voleu alguna cosa, heu de posar diners a la màquina." I llavors la figura de Larkin es posa a ballar però, poc a poc, es va difuminant, transformant, desfent i metamorfosant-se en figures abstractes, en un nadó que el fa renéixer i viure una vida diferent, plena d'aventures i de somnis mai realitzats. Com no podia ser d'altra manera, la darrera mutació és en ocell que enfila cap al sol. És la fi d'en Larkin.

Un any més tard, un càncer de pulmó durà cap al més enllà a un home que mai no va saber aprofitar la vida, ni tan sols quan aquesta li venia de cara. El seu llegat és curt però poderós, tan enginyós i suggerent com els seus viatges psicodèlics devien ser. Reveure, un cop i un altre, les seves cinc obres és acompanyar-lo en els seus trajectes sensitius, en les seves percepcions alterades i en la seva vida procliu al deteriorament. A Larkin li hagués anat bé la companyia.
La Felicity Fanjoy, amiga seva, adreçava una carta als admiradors, dies després de la seva mort. I allà explicava que "abans de caure inconscient [...], les seves últimes paraules [...] van ser: 'Sóc feliç. Estic bé. M'agrada aquest lloc.' Uns dies abans també havia dit: 'Només vull descansar i descansar i descansar i descansar fins a la fi dels meus dies'. I així ho va fer". (trad. pròpia, DeMott, 2007)
La Felicity rematava la seva carta als admiradors amb un tancament ben adient a la figura de Larkin:

Per a aquells de vosaltres que sou a Montreal i vulgueu ajuntar-vos-hi, estem planejant reunir-nos informalment aquest Diumenge per la tarda [...] al Copacabana, el bar favorit del Ryan, per aixecar una copa en el seu honor. (íbid.)



BIBLIOGRAFIA

COL·LABORADORS DE LA VIQUIPÈDIA (2016). "Ryan Larkin" [en línia] Wikipedia, The Free Encyclopedia.
DEMOTT, R. (2007). "Ryan Larkin dies at age 63" [en línia]. AWN.com [Data de consulta: 12/7/2016].
DIVERSOS AUTORS (2016). National Film board of Canada. www.nfb.ca. 
O'BRIAN, B. (2013). "The psychedelic movements of Ryan Larkin" [en línia]. Pretty clever films [Data de consulta: 12/7/2016].
ROBINSON, C. (2009). Ballad of a thin man: In search of Ryan Larkin. Los Angeles: AWN.
STONE, M.J. (2007). "Ryan Larkin, filmmaker and derelict 1943-2007" [en línia]. The Globe and Mail. [Data de consulta: 12/7/2016].

Quan va saltar la notícia de la seva mort, va ser veritablement fascinant comprovar l'enorme tirada popular que tenia el George Michael, la pena que va despertar en molta gent, inclosos els que no es declaraven fans confessos de l'artista. D'alguna manera, el George havia estat capaç de trobar un raconet en el cor de tothom per quedar-s'hi.

I aquest documental firmat per ell mateix ve a explicar-ne els motius. Durant el salt dels 80 als 90 el seu nom, com molt bé s'encarrega de recalcar-ho diverses vegades al llarg del film, va estar a l'alçada, en popularitat, dels Michael Jackson o Madonna. Ells omplien les portades de les revistes, tant de les musicals com de les de la premsa groga. Ells eren les superstars d'una època en la que la indústria va saber explotar, com mai, les seves nines de porcellana. I algunes, com no podia ser d'altra manera, es van trencar.

Tant se val el seu periple; el George Michael va sonar a tort i a dret, sobreexplotadament, per la ràdio i la televisió. I mai ningú, ni tan sols els saturats oients i teleespectadors que no n'eren fans, va gosar dir que l'home no tenia gràcia fent música i cantant-la. No és que fos una figura determinant en la música, però era indubtable que l'home tenia allò amb que molts somnien: talent. El documental, per descomptat, en va ple. Noms importants de la música (Nile Rodgers, Elton John, Mary J. Blige, Stevie Wonder), particularment propers al George, li canten les gràcies. No ens enganyem, el sobrevaloren. Però en el que el documental no ens enganya és en mostrar-nos el que aquest home provocava en la gent amb la que connectava: amor incondicional i admiració.

I el documental en qüestió sap mostrar molt bé aquesta relació particular del George Michael amb el món. Amb un estil convencional i amb una narració ben habitual en aquest gènere del documental musical, la cinta repassa la seva trajectòria, des de l'èxit fulgurant inicial, passant pel declivi i acabant —com no pot ser d'altra manera— amb una recuperació final, en la que tot es posa al seu lloc i l'artista encara una etapa de maduresa.

Però per convencional que sigui el documental, no se'l pot desmerèixer com a testimoni autobiogràfic d'un personatge molt present en les vides de tots els que vam circular pels 80 amb més o menys capacitat de raciocini.

Si hem de fer cas de les teories cinematogràfiques que ens diuen que un documental es pot jutjar des de la perspectiva de la revelació, aquest sobre l'artista singalesa és, indubtable, una bona peça per a qualsevol fanàtic del gènere. I ho és perquè revela, i molt.

Revela, és clar, imatges i sons sobre l'artista, aprofitant la tirada que la M.I.A. té, des de ben petita, a posar-se davant d'una càmera sense pudor. Revela, igualment, la seva trajectòria musical des dels seus inicis amb aparells electrònics ben senzills i barats amb els que va forjar les seves primeres cançons i que la van escolar en les revistes més reputades del sector i entre les afortunades a qualsevol premi modernet dels voltants del 2005.


Però per damunt de tot, el documental revela quelcom molt més interessant i inesperat, quelcom que eleva aquesta pel·lícula molt per damunt de la simple hagiografia per a fans. El que Loveridge és capaç d'explicar en menys de 90 minuts és el naixement d'una icona ètnica, de com Occident l'abraça inicialment en el seu exotisme, i de com, poc després, la rebutja.

Perquè la M.I.A., tal com mostra amb finesa i habilitat del documental, neix com a artista en un viatge de retorn a Colombo, la zona de Sri Lanka en la que han viscut de petits abans d'haver d'emigrar a Londres davant d'una situació de guerra civil en la que el seu pare, cap visible del grup rebel terrorista contrari al règim, hi juga un paper preponderant. En aquesta tornada als origens descobreix un genocidi en tota regla essent aplicat sobre la població tamil, troba la seva veu i segueix el consell de la seva àvia: "Tu el que has de fer és cantar. Cantar et farà feliç.".


De retorn a Londres, l'artista arrenca la seva carrera i ho fa, des del primer moment, amb un discurs clarament crític i posicionat en favor de l'etnicitat, la multiculturalitat i contra l'hipocresia occidental. Inicialment, és clar, aquest missatge darrera la seva música ballable, barreja de hip-hop i influències diverses,  és molt ben acollit per aquesta mateixa hipocresia occidental, que veu en ella una manera de canalitzar el seu cosmopolitisme pop, les ganes de ser més multi-culti del que en realitat és.

Però quan la M.I.A., encimbellada per tothom, aprofita el seu espai mediàtic per endurir la lluita, per exposar el genocidi singalès, els mateixos que la van adorar i convertir en la nova musa ara la invisibilitzen, la menystenen i l'acusen de falsa i de massa insistent. Occident vol creure que és multi-culti, però no és més que una posa que vol amagar el profund sentiment racista i colonialista que porta a dins i que no vol extirpar del tot no sigui cas que deixi de creure's l'amo del món.

El documental, certament hagiogràfica i còmplice amb l'artista, no deixa d'exposar aquesta contradicció occidental i en aquest fet rau la seva potència i interès. I usar l'excusa d'una biografia musical per exposar aquesta hipocresia no deixa de ser una magnífica idea i, en definitiva, el motiu pel qual existeixen els documentals: per revelar allò que no es veu a simple vista.

Al llarg de la història recent i des que el cinema va ser inventat, diversos autors [1] han reflexionat sobre la possibilitat de parlar d'un llenguatge cinematogràfic que li és propi, allunyant-lo de mera invenció tecnològica per entretenir les masses. La qüestió no només és lícita, sinó que és pertinent, en tant que es pretén que el cinema és la setena de les arts [2] i, així, com totes les altres, ha de tenir un llenguatge que el diferenciï i que, per tant, permeti desenvolupar tota la seva capacitat expressiva.

En els seus inicis, les veus més crítiques l'emparentaven amb una versió incompleta del teatre (incompleta per muda, en aquells temps), i no deixa de ser cert que bona part dels estilemes expositius del cinema previ a l'M.R.I. podrien considerar-se molt propers al teatre filmat. Però l'evolució narrativa del cinema va eradicar aquests pensaments en permetre observar que, per bé que el cinema, si vol, pot assemblar-se força al teatre filmat (escena fixa, punt de vista de l'espectador fix, narració lineal en el temps, etc.) també pot escapar d'aquesta analogia i trencar amb el sedentarisme escenogràfic, desplaçar el punt de vista de l'espectador (amb l’ajut dels diferents tipus de pla) o esquinçar el continu temporal (amb analèpsies, el·lipsis i prolepsis). El cinema, per tant, no és teatre filmat (tot i que ho pot ser), però tampoc és literatura filmada (tot i que ho pot ser), ni és pintura en moviment (tot i que, igualment, ho pot ser). La seva complexitat i completitat el permetrien, si volgués, ser totes les anteriors en gran mesura [3], però allò que converteix el cinema en un art és que disposa d'un llenguatge que li és propi i, per tant, aliè a les demés. És allò que alguns anomenen l'"especificitat" del mitjà [4].

Alhora, a l'igual que les altres arts, ha pogut classificar les seves obres en gèneres, alguns d'ells compartits amb les altres disciplines (melodrama, musical, etc. probablement perquè aquestes pel·lícules beuen, precisament, de fonts teatrals) però d'altres completament propis, com el documental, l'animació, etc. [5]

A la vista de totes aquestes teories diverses sobre els motius que podrien fer que el cinema fos un art, potser caldria concloure que ho és, art, pel seu possibilisme estètic exagerat, que permet que, molt probablement, tots aquests acostaments teòrics siguin, alhora, certs i superposables.

El cinema, en tot cas, esdevé un llenguatge perquè, a més, compta amb un sistema o codi de signes que li és propi i que, en articular-lo, genera discursos que són seus i que, en molts casos, no es podrien articular (si més no de la mateixa manera) en els llenguatges de les altres arts i que, en última instància, han de ser descodificats, interpretats per un receptor, l’espectador.

______________________

[1] "Después de haber sido sucesivamente una atracción de feria, una diversión parecida al teatro de boulevard, o un medio de conservar las imágenes de la época, se convierte poco a poco en una lengua. Un lenguaje, es decir, una forma en la cual y mediante la cual un artista puede expresar su pensamiento, por muy abstracto que sea, o traducir sus obsesiones exactamente igual como ocurre actualmente con el ensayo o con la novela." (Astruc, 1998).
[2] A partir de Canudo.
[3] Riccioto Canudo parla d’"arte plástico en movimiento". Creia que "el cine absorbería las tres artes espaciales (arquitectura, escultura y pintura) y las tres artes temporales (poesía, música y danza), transformándolas en una forma sintética de teatro denominada 'arte plástico en movimiento'." (Stam, 2001: 43).
[4] Seguint la terminologia del mateix Stam.
[5] "El mundo del cine, como pronto veremos, heredó esta costumbre de disponer las obras de arte en tipos, algunos de ellos procedentes de la literatura (comedia, tragedia, melodrama) y otros más específicamente cinematográficos: views, actualidades, tableaux, películas de viajes, dibujos animados." (Stam, 2001: 27).

BIBLIOGRAFIA

ALLEN, R.; GOMERY, D. (1995). Teoría y práctica de la historia del cine. Barcelona: Paidós.
ASTRUC, A. (1998). "Nacimiento de una nueva vanguardia: la 'caméra-stylo'". Nickel Odeon (n.12, pp. 14-16). Madrid: Nickel Odeon Dos.
GUBERN, R. (1995). Historia del cine. Barcelona: Lumen.
THOMPSON, K. (1991): "Primeras alternativas al modo de producción de Hollywood: Consecuencias para la Vanguardia de Europa. Archivos de la Filmoteca (n. 10, Vol. 2, pp. 76-91). València: Cultura Arts - IVAC.
ROMAGUERA, J; ALSINA, R.H. (1989). Textos y manifiestos del Cine. Barcelona: Paidós.
STAM, R. (2001). Teorías del cine: una introducción. Barcelona: Paidós.