Breu encontre (Brief encounter, 1945) - David Lean

El cinema ha omplert les pantalles d'històries d'adulteri, d'amors impulsius, de pulsions sexuals descontrolades. Però i si els protagonistes de l'affair fossin casats i amb remordiments? Què se'ls passaria pel cap? I si, a més, fossin anglesos benestants, arrelat en les bones maneres, el decòrum i la prudència? Aquesta és la particular mirada d'aquesta adaptació per al cinema de la peça teatral d'un sol acte Still life, escrita pel polifacètic gentleman que era Noel Coward.

Explicada des d'un bellíssim flashback de confessió en el que la Laura (esplèndida Celia Johnson, actriu majorment teatral) mentalment necessita explicar-li al seu marit el que ha fet, enamorar-se d'un altre home, l'Alec (Trevor Howard, un altre actor habituat a les taules dels escenaris), la pel·lícula del David Lean ens porta sobre els passos dels dos enamorats que, a partir d'un seguit d'encontres fortuïts, veuen néixer una passió irrefrenable. Ambdós s'estimen els seus respectius marit i muller, les vides bastides amb ells, saben que fan mal fet, que no és correcte, que és indecent... però no hi poden fer res. Que l'encontre tingui lloc en una estació de tren que cada dijous els porta a casa en direccions oposades no és casualitat. I que aquesta es digui Milford Junction (la "unió de Milford"), tampoc. Perquè ambdós han estat units, però és evident que les vies de tren viatgen en direccions oposades.


Però al que assistim, en realitat, és al procés d'enamorament i desenamorament fugisser, veloç i imparable. El guió farceix el film d'incomptables escenes meravelloses, subtils, elegants, amb diàlegs perfectament encaixats. A destacar-ne, per exemple, la precisió de la mirada de Lean en el moment en el que ella se n'adona, per primer cop, que està enamorada d'ell. Succeeix en un moment absurd, gens romàntic, poc complidor amb els clixés amb els que somniem: ell li està explicant tecnicismes de la seva professió. I ella, davant d'aquell moment aparentment insubstancial, se n'adona. I la seva cara muta en una bellíssima barreja de felicitat i de por.

A partir d'aquí, la felicitat dels encontres setmanals sempre es veu tenyida per la culpa. Ella no vol ferir al seu marit, no el vol ni tan sols trair. Però l'amor no entén de bones maneres. I cada petó costa i té un regust amarg. I la més mínima pensada de convertir la relació en quelcom més carnal ja fa mal, la fiblada et traspassa. I els amants es balancegen entre la pulsió i la responsabilitat, entre el cap i el cor.


Rodada amb la precisió habitual del David Lean, Breu encontre és una delícia cinematogràfica que ha arribat immaculada als nostres dies, explicant una història ben habitual de la narrativa del setè art a partir d'una mirada diferent i d'una execució impecable que l'ha situada sempre entre les millors pel·lícules de la història del cinema (des de la llista Kobal fins a la del BFI).