Quines són les millors sèries de comèdia de la història de la TV?

En el panorama actual d'explosió de sèries televisives, la comèdia semblava haver-se quedat enrere si la comparàvem amb les sèries dramàtiques. El drama havia evolucionat, la comèdia semblava haver-se estancat perillosament. Però en els darrers anys assistim a una clara renovació del gènere, trencant quasi definitivament amb el format de sitcom i passant-se a un estil més indie.  Però per entendre aquest canvi cal mirar enrere. Cal enfrontar-se a les sèries de comèdia que van anar vertebrant la graella televisiva durant les més de sis dècades que la TV domina les llars. Aquestes que segueixen són algunes de les més importants i fantàstiques sèries de comèdia que mai ha parit la televisió.

Te quiero Lucy (I love lucy) (1951): La primera gran comèdia nord-americana, autèntic mite de la cultura popular dels EE.UU. i pionera en molts aspectes. No ha envellit tant malament com podria semblar. El seu estil de lluita de sexes segueix molt vigent i altres comèdies més recents han intentat tractar aquest tema caient en l'ordinari i el groller (com Matrimoniadas). Molt enginyosa, molt divertida i precursora de totes les comèdies que havien de venir després, tant a nivell formal com a nivell de producció, espai on va innovar en diferents aspectes com l’ús definitiu de la multi-càmera (establint, així, el llenguatge de les sitcoms), el rodatge davant de públic o la planificació setmanal dels diferents passos de producció de cada episodi. Imprescindible.


M.A.S.H. (1972): La comèdia es va fer adulta i agredolça amb M.A.S.H. La idea de fer comèdia amb la guerra no deixava de ser un atreviment, sobretot tenint en compte que es va estrenar quan els EUA encara estaven ficats a la guerra de Vietnam (la sèrie, però, està situada en l'anterior gran conflicte bèl·lic en el que van participar els EUA, la Guerra de Corea). L'èxit fou rotund, la visió sarcàstica, barreja d'humor de sitcom clàssica amb l'amargor d'un tema tan seriós va enganxar les audiències de mig món, fins i tot aquells que no havien vist la pel·lícula del Robert Altman. El seu capítol final, l'any 1983, va reunir, només als EUA quasi 106 milions d'espectadors, rècord absolut imbatut des de llavors. 

Hotel Fawlty (Fawlty Towers) (1975): Una de les més hilarants comèdies de tots els temps, creada per diversos membres dels Monty Python i amb un John Cleese absolutament desfermat. Un autèntic clàssic, una autèntica joia.

Sí, Ministre (Yes, Minister) (1980): Esplèndida sàtira de la política en la que descobrim que els que manen, en realitat, no són els caps visibles del govern. Fa molta por veure-la avui en dia, no perquè hagi perdut la gràcia sinó perquè el discurs és absolutament actual.

Cheers (1982): Notable comèdia de situació al voltant de la fauna d’un bar de Boston. Se’n podria dir comèdia coral, per la quantitat de personatges que hi figuren, però sobretot és una comèdia molt moderna, farcida de bons gags i que va donar peu a un dels millors spin-offs de la història: Frasier.

La hora de Bill Cosby (The Cosby Show) (1984): Punt d’inflexió per a la televisió amb representació afroamericana. No va ser la primera comèdia amb planter íntegrament format per afroamericans, però sí va ser la més exitosa i va obrir la porta a la comèdia afroamericana dels 80 (Fresh Prince of Bel-Air, Family Matters).

Seinfeld (1989): Una de les més grans comèdies de tots els temps, una sèrie que “no va de res” i que acosta la mirada obsessiva pels detalls de la vida quotidiana dels monologuistes al format de la sitcom. Té un bon grapat d’episodis absolutament mítics i alguns dels personatges més hilarants de la TV.

Frasier (1993): Probablement el millor spin-off de la història (procedent de Cheers), Frasier passa per ser una de les millors comèdies mai emeses per televisió. La història de contrasts entre dos germans psiquiatres absolutament pedants i snobs que no saben què fer amb les seves vides i el seu pare ha servit alguns dels millors episodis de comèdia de la televisió. Estructurada de manera molt teatral, el seu humor intel·ligent va venir a distingir-se de les sitcoms contemporànies.

Friends (1994): Indubtablement, una de les millors comèdies de tots els temps, basada en uns guions treballadíssims, un humor blanc i respectuós i uns personatges que ja formen part de l’imaginari col·lectiu.

Curb your enthusiasm (2000): Brillant comèdia, veritable iniciadora de la moda dels mockumentary que va encimbellar The Office, al voltant d’un tipus francament menyspreable, que s’amarga amb facilitat i pel que qualsevol detall és una magnífica opció d’autocompadir-se i aixafar-se solet el dia. Els guions són molt rodons, però tan sols proposen un llenç sobre el que els actors (molts comediants i actors coneguts) improvisen a plaer. El creador i protagonista és el Larry David, co-creador de Seinfeld. Comèdia brillantíssima, absolutament imprescindible.

The Office (UK) (2001): Brillant, magnífica, rodona i absolutament magistral comèdia agredolça sobre una oficina dirigida per un maníac de l’atenció, un egòlatra irreductible que creu que és el millor entertainer de la història però que, en realitat, és un petit home patètic i un pitjor gestor. Va encetar la moda dels mockumentaries i les seves temporades junt amb els seus especials de Nadal es compten entre els moments més àlgids de la televisió. La història del Dawn i el Tim és, probablement, la tensió sexual no resolta més ben portada de la història de les series de ficció.

Arrested Development (2003): Les peripècies d’una disfuncional família dedicada a la construcció que es veu abocada a la fallida més enorme. Tan sols el seu fill gran es veu amb cor de tirar-ho endavant. Brillant comèdia, amb un muntatge hilarant, un munt de personatges inesborrables i un llenguatge molt avançat a la seva època, farcit de referències meta i de foreshadowings (què?, us han agradat aquestes dues paraulotes? ;D).

Louie (2010): En Louis C.K. és un dels més grans monologuistes de l’actualitat. S‘ha empescat una sèrie sobre si mateix, és a dir un monologuista de quaranta anys que té dues filles i està separat de la dona, i que és incapaç de trobar una relació estable de nou. La crisi dels quaranta retratada amb sarcasme i sentit de l’humor, la sèrie pot ser una mena de continuació de l’amargor del protagonista de Curb your enthusiasm del Larry David i ha destapat el flascó de les comèdies agredolces sobre humoristes amargats o tristots, des de la One Mississippi de la Tig Notaro fins a El fin de la comedia d'Ignatius Farray.