L'Atalante (1934) - Jean Vigo

Quan el cinema encara buscava un llenguatge propi, quan les ganes de transmetre emocions es sobreposava a tot, Jean Vigo, un cineasta francès que en aquells temps comptava tan sols 29 anys, filmà una de les més belles peces cinematogràfiques de la història. Sense uns patrons de llenguatge ja preestablerts i acceptats per l'espectador, els pioners com Vigo filmaven amb un estil més abrupte i sincopat, però alhora amb més rauxa, més directe, més proper als somnis, del que estem acostumats avui en dia.

I és justament d'això del que es tracta aquí, de la rauxa d'una parella de poble que s'acaba de casar, que solquen els rius en el vaixell de càrrega que en Jean, el marit, té i amb el que treballa, junt amb l'oncle Jules i el seu pinxo, per la naviliera francesa.
La Juliette, la núvia, aviat es cansa de la monòtona vida a bord i somia amb visitar París mentre visita el camarot de l'oncle Jules que la fascina amb tota la seva col·lecció de relíquies aconseguides al llarg de la seva vida de mariner.
L'arribada a Paris marca una inflexió en la trama, doncs la Juliette desitja deixar-se temptar per la ciutat, els luxes, la moda i l'alegria de la ciutat de les llums, mentre que la gelosia temperamental del seu marit la impedeix submergir-s'hi totalment.

Narrada sense una continuïtat massa clara, amb lleugers salts temporals sense marcar amb el·lipsis, els joves s'estimen, s'emprenyen, pateixen gelós, es reconcilien en un allau d'emocions al voltant de l'amor jove i sincer. Però ho fan envoltats d'un halo de poesia visual subtil -res de metàfores extravagants o fora de to- que li atorga al film una misteriosa qualitat onírica.

Particularment important és la fotografia d'en Boris Kaufman, germà del mític Dziga Vertov, que aquí marca les pautes que molts altres seguirien després a l'hora de plasmar poesia visual en cel·luloide (el més evident és la meravellosa Night of the hunter de'n Charles Laughton).

Per si fora poc, el film és agosaradament sensual, molt més del que el cinema ho seria fins ben passats trenta o quaranta anys. Bona prova d'això és aquesta escena nocturna en que els dos amants, separats, tenen somnis eròtics, filmats amb una potència visual extrema.


Només cal tenir, en realitat, una cosa en compte en veure una pel·lícula com l'Atalante: un cop l'has vista et fa venir ganes d'estimar i de ser feliç. Si això no és la màgia del cinema, ja em diràs tu què és.