Das Kabinett des Dr Caligari amb música dels Hitabaldaäs

Dins del marc del Festival de música emergent Autòcton es programava un passi de la fundacional pel·lícula de Robert Wiene Das Kabinett des Dr Caligari amb la particularitat de comptar amb el grup de nu-jazz Hitabaldaäs a la sala per posar-li música.
Aquests tipus d'experiments sempre m'han agradat. Agafar un film de l'època muda i afegir-li música contemporània li dona un caire diferent (no diré ni millor ni pitjor) que en permet un visionat especial. Vaig tenir la sort en el seu moment de poder viure en directe la musicació que el mestre Jordi Sabatés dedicà a tot un seguit de curts d'en Georges Méliés, així com també vaig poder veure la versió que el Giorgio Moroder, aprofitant una troballa de nou material del Metropolis de Fritz Lang, s'empescà a ritme de techno-pop vuitantero (amb Bonnie Tyler, Pat Benatar o Freddy Mercury).
Entenc que molts puristes es resisteixin a aquest tipus d'experiments, però personalment em diverteixen. Veure els misteriosos personatges de Méliés intentant arribar a la lluna entre les melodies entremaliades de'n Sabatés, o la Maria i el Freder de Metropolis perdre's en el laberint futurista de la distòpia imaginada per Lang salpicada pels estirabots electrònics del Moroder és una experiència única que, crec, està més enllà de si és un sacrilegi o no afegir música a pel·lícules que, inicialment no en tenien (més enllà de la que els pianistes en nòmina oferien en la mateixa sala de projecció).

Aquí teniu, per exemple, els efectes del Moroder i els 80 (Freddy Mercury inclòs) en la cinta de Lang.



Els Hitabaldaäs, doncs, un grup de l'escena barcelonesa de solidesa indiscutible i amb una proposta musical tan original com inspiradora, es llençaren als expressionistes carrers de Holstenwall (amb les seves cantonades impossibles, les seves portes i finestres torçades) per embolcallar els seixanta minuts de metratge amb els seus paisatges sonors densos i detallistes. Qui conegués prèviament el grup sabia de bell antuvi que la seva música encaixaria perfectament amb les oníriques imatges de Wiene. El misteri estava potser més en veure quina reacció podia generar la seva música amb el celul·lòïde, si era capaç de transportar-nos més enllà de les imatges. I així va ser.
Adaptant temes preexistents, els Hitabaldaäs anaven teixint textures sobre les imatges de Caligari, deixant que tot fluís harmoniosament. No es tractava, en cap cas, d'una banda sonora incidental fet expressament, amb la qual cosa era impossible que tots els tons dramàtics de la peli estiguessin en perfecta sintonia amb les partitures, però el que realment importava era que la sensació fos de fluïdesa i d'enaltiment de les imatges.

Més enllà d'això, el film no deixa de ser una autèntica joia del cinema. La història dels crims del Dr Caligari a través de la seva atracció de fira, un somnàmbul que obeeix les sever ordres, i del Francis i la seva estimada sorprèn a tort i a dret als espectadors amb els seus girs inesperats i la seva imagineria visual que s'arrapa a uns decorats impossibles que turmenten l'espectador des del primer fotograma.

No us podem oferir la fantàstica fusió del clàssic de Wiener amb la música dels Hitabaldaäs, però si més no aquí en teniu la peli sencera.