Kaze no na wa amunejia (1993) - Kazuo Yamazaki

El plantejament de la trama és realment interessant. El món és assolat per un vent que esborra la memòria de la humanitat sencera, deixant-los a mercè dels seus instints. Els éssers humans tornen a comportar-se com a animals, han perdut la facultat de la parla, es comuniquen a crits, la llei del més fort impera, el caos s'ha apoderat de les civilitzacions.
El jove Wataru serà l'encarregat de viatjar al voltant del globus terraqui intentant ensenyar a la gent allò que han oblidat, fent-los recuperar el que els ha fet humans, la pietat, l'amor, però també l'ús de les eines i els estris. Acompanyat de la misteriosa Sofia, en Wataru es trobarà amb el pitjor de la raça humana, ara que els valors i la moral s'han esvaït. Ambdós observaran com la humanitat s'ha degradat i com li costa recuperar-se després de la pèrdua de memòria.

Tot i que el guió no és ni de bon tros tan interessant com el plantejament, aquest serveix de suport al llarg de tot el metratge i aporta sempre els punts de claredat que l'acció requereix per aguantar l'embranzida inicial. Amb un calat filosòfic evident -que la co-protagonista es digui Sofia no és pas una casualitat- el film enganxa diferents micro-episodis en els que en Wataru va descobrint la dificultat de la seva empresa.

La tècnica d'animació, hores d'ara, vint anys després, s'intueix lleugerament obsoleta, molt mecànica, però no deixa de regalar l'espectador amb un parell de plànols realment espectaculars.

En definitiva, una pel·lícula ben recomanable per a aquells i aquelles que busquin un anime clàssic amb una història molt més profunda que el 90% de l'anime que es produeix en l'actualitat.