Up In The Air (2009) - Jason Reitman

Compte, aquesta pel·lícula és un bunyol. Però no un bunyol i ja està, no un bunyol inofensiu. Aquesta peli és un bunyol farcit de verí. Pertany al selecte i exclusiu club de les "pelis que sembla que van d'un pal progressista i atrevit però que en realitat són del tot puritanes i volen captar adeptes". En aquest club hi van accedir, per mèrits propis, altres joies de la corona com American Beauty, El Hijo De La Novia o Juno (del mateix director que aquesta que ens ocupa).
No m'hi extendré massa -vull escriure un post sencer comentant i recopil·lant aquestes pelis per tal de que serveixi d'alerta a la població, seguint la meva vocació de servei públic- però la cosa va així: la peli reserva la seva primera meitat a sentar les bases de una història que sembla que va a contracorrent, que vol trencar tòpics, que buscar despertar algunes consciències endormiscades. La proposta és mostrar el personatge del George Clooney, un "acomiadador professional", que té un estil de vida que li agrada, basat en no lligar-se a res, i dedicar-se a ell mateix abans que als demés. Si volguéssim dir-ho així, és un hedonista redomat. Però la darrera part del metratge ens mostra, sens cap mena de rubor, a un Clooney desenganyat de la seva individualitat, decidit a tirar per terra els seus principis i, com no, a sentar el cap, això sí, de la manera més rematadament tradicional possible.

Per si fos poc, el film està plè de disbarats de guió, de girs mal explicats o directament inexplicables. A diferència d'American Beauty, un film molt menys crític del que es va voler vendre però molt interessant i enginyós en molts aspectes, Up In The Air és una comedieta sense massa gràcia que destil·la intencionalitat i trampa des del primer fotograma.

Com passa en tots aquests films, el problema no és que existeixin, el problema és que molta gent els vegi i se'ls empassi pensant-se que són una cosa mentra els inoculen una altra. Va ser nominada a uns quants Oscars -entre ells el de millor pel·lícula!- així com a diversos premis de prestigi, la qual cosa ve a demostrar que el perill és ben real, que la seva força de convicció és important i -més fumut encara- que hi ha una part de la societat que està absolutament sedada i es deixa ensinistrar sense oposar resistència.