Toy Story 3 (2010) - Lee Unkrich

No em ve al cap cap altra franquícia de Hollywood tan exitosa i alhora de tanta qualitat. Tan sols la nissaga del Padrino del Coppola va aconseguir tres pel·lícules que -tot i que cadascú té les seves favorites- mantinguessin un nivell artístic tan elevat. Les comparacións amb les obres mestres de'n Coppola, per descomptat, acaben aquí, però aquesta tercera entrega de les peripècies de les joguines de l'Andy encerta un cop més a entregar una pel·lícula entretingudíssima, repleta d'imaginació i enginy i que supera amb escreix la qualitat mitjana del 90% de les estrenes cinematogràfiques de l'any.

És una llàstima, això sí, que en aquesta tercera part (igual queen la seva predecessora) la història no tingui el significat que si tenia la primera. Aquí, la trama es concentra en les aventures que viuen els protagonistes per intentar fugir d'una llar d'infants molt més perillosa del que semblava, però la temàtica, aquí centrada en els vincles d'amistat i la fidelitat (dos temes que ja s'havien tractat com a secundaris en les dues primeres parts), no li arriba ni a les soles de la sabata a la existencialista proposta de la primera part. Però, per contra, on sí que la supera és en la part imaginativa i d'slapstick, en la que, com succeí amb la segona part, els gags memorables es succeeixen quasi sense descans.

Un dels grans encerts d'aquesta tercera entrega ha estat la reducció del planter de personatges principals, acumulant molt millor els gags repetitius sobre ells i permetent un joc de comèdia més encertat. Però també se li afegeixen nous personatges veritablement memorables, com l'amanerat i refinat Ken (hilarants les seves escenes amb la Barbie), en Lotso, l'ós de peluix amb tràngols del passat, o -la més gran troballa d'aquesta tercera part- el mono vigilant que compleix amb zel la seva missió.

Inmillorable, com sempre, la creativitat dels guionistes per sorprendre a cada gag. Res a veure amb les "comèdies" dels Sandler, Carrey i companyia. Aquí els gags fan riure per l'enginy que destil·len, no per la grulleria o l'atreviment. Són incomptables els gags encertats que acumula aquest film, i un pot imaginar-se les sessions de guionització com al paradís de qualsevol aspirant a guionista: llibertat creativa, uns personatges ja molt ben arrelats i una trama prou tènue com per permetre que hi càpiguen multitud de gags paral·lels.

Com ja és habitual en aquest tipus de propostes -i molt particularment en les de Pixar, que quasi n'ha fet una tic de la casa- el film desemboca en un final un pèl ensucrat, de llagrimeta fàcil però indubtablement ben resolt i que no provoca, en cap cas, vergonya al·liena.

En definitiva, un altre gran encert de Pixar, que demostra que li sobra enginy per empescar-se situacions impossibles, escenes mítiques i personatges memorables.