Spoorloos (1988) - George Sluizer

Una parella de vacances per la França rural atura el seu cotxe en una benzinera. La dona marxa a buscar unes begudes pel viatge i ja no torna mai més, ha estat raptada.
Amb una premisa així de bàsica però jugant les cartes de l'angoixa psicològica, George Sluizer ens narra el periple del company de la desapareguda per, ja no retrobar-la, sinó entendre què li va passar. El plantejament pot semblar simplista (i si ho és caldrà recordar que aquesta és la pel·lícula seminal en aquesta temàtica) però el veritable mèrit d'aquest modest film és oblidar-se de la intriga fàcil, del whodunit, per afrontar el repte d'emmirallar l'home que mai no perd l'esperança i l'impassible i malvat segrestador i deixar que juguin ambdós les seves cartes, un les de la proximitat de la bogeria, de la desesperança, del "tot s'hi val" per trobar respostes i tancar una etapa cruenta de la seva vida, i l'altre les de la intel·ligència macabra, la de la serenor de qui vol tenir-ho tot controlat i que gaudeix controlant-ho tot.

Amb un guió sorprenent, gens habitual, que sempre escull les dreceres més interessants, que situa als personatges en converses i situacions de doble sentit
implacables, que inclou recursos narratius originalíssims (com un aparentment natural fals flashforward), Spoorloos és un film angoixant, no només per l'escenari de partida sinó per com es mouen les peces damunt d'un taulell de joc incòmode que l'espectador, frustrantment incapaç, no pot més que observar amb horror.

Com en les sempre estimulants cintes del mestre Hitchcock, Sluizer deixa de banda els puerils jocs detectivescs per endinsar-se en la profunditat de la torturada ment humana. Sluizer s'endinsa, com el seu protagonista, en la foscor, s'hi deixa portar, indefens, sabent que és la seva única sortida, la que l'ha de portar a retrobar a la seva estimada al final del túnel.
El propi Sluizer fou temptat per Hollywood per dur a terme un autoremake amb un repartiment molt dels 80 (Jeff Bridges, Kiefer Sutherland, Sandra Bullock i Nancy Travis) que escometé amb alguns canvis substancials en la trama i, sobretot, amb un to més de thriller de suspense que li treu tota la gràcia a la proposta original.

En definitiva, una magnífica proposta plena de tensió i horror psicològic, exempta de truculències i exabruptes i filada amb passió i actuada amb precisió per tres actors desconeguts però que foren guardonats amb diversos premis internacionals per les seves magnífiques impersonacions de la parella i el segrestador. Una pel·lícula extremadament recomanable, sobretot en uns temps en el que les subtilitats han estat escombrades per les exagerades mostres de testosterona i els tics masclistes més innecessaris.