Easy Rider (1969) - Dennis Hopper

Si es confeccionés una llista de les 10 pel·lícules de culte de la història del cinema, molt probablement la òpera prima del Dennis Hopper hi figuraria. I tindria molts motius per ser-hi i no ofendre a ningú.

Easy Rider va ser pionera en molts aspectes: va ser la primera en tenir una banda sonora completament confeccionada a base de temes pregrabats (és a dir, que no es composà cap banda sonora especialment pel film, principalment per una qüestió pressupostària), innaugurà -per tant- la moda d'editar bandes sonores de films amb un setlist purament de temes pop i rock (que als 80 arribaria al seu apogeu), cap altra peli estrenada en circuits comercials havia mostrat obertament a joves fumant mariuana i esnifant cocaina, i així podríem seguir amb les seves innovacions. I, sobretot, va innaugurar una nova etapa en el cinema comercial americà, obrint les portes comercials al nou cinema independent dels 70 i posteriors.

Però el que ha fet de Easy Rider un film mític és la seva puresa, la seva essència, lo infecciosa de la seva experiència motorista. Més que una pel·lícula de culte, Easy Rider és una pel·lícula icònica. Les seves imatges, acompanyades pel Born To Be Wild dels Steppenwolf ha passat a formar part de l'imaginari popular. Quan un pensa en llibertat individual, quan somia amb ella, li acudeixen a la ment el Peter Fonda i el Dennis Hopper cavalcant les seves motasses a través dels paisatges dels Estats Units més rurals. I és que el film de Hopper aconsegueix transmetre amb fidelitat el sentiment de llibertat que córre per les venes dels protagonistes. Més que transmétre-la, la contagia.
En el seu trajecte, ja desprovistos de relotges -i per tant de lligams i d'obligacions- els dos joves es topen amb hicks i hillbillies malcarats que els rebutjen, els ataquen, els critiquen, els temen. Però ells segueixen el seu camí, feliços, amb la seguretat que dona la convicció en un mateix, en els seus ideals, desprovistos de modismes i tendències.

Però el que més m'entusiasma d'aquest film és que on altres mites de la contracultura nordamericana com Kerouac, farceix els discursos dels seus viatges del Dharma de filosofies fumades, tan plens de referències a l'esperit i a l'ànima com buits de veritable contingut aprofitable, Hopper deixa que els seus personatges parlin de futeses, de nimieses, de vajanades. Ells no busquen la llibertat i la pau interior, ja la tenen, i aquestes converses en són el resultat.

En altres paraules, si t'has casat, tens fills, cotxe i casa, probablement aquest film et sembli infumable. Trobaràs fins i tot que els personatges són idiotes, indecents i, sobretot, que porten el cabell massa llarg.
Però si, per contra, t'agrada viatjar (no fer el turista), tens idees que et són pròpies, si vius a contrapel del que s'espera de tu, si la teva família pensa que ja fa temps que has perdut el camí, indubtablement aquesta peli et farà sentir que no estàs sol, i que cada cop que algú qüestioni el teu mode de vida o les teves conviccions pots aixecar-li el dit mentre al teu cap venen les imatges del Hopper i el Fonda a lloms de les seves màquines i la guitarra dels Steppenwolf comença a tronar dins teu.