El colapso (L'éffondrement, 2018) - Guillaume Desjardins, Jérémy Bernard i Bastien Ughetto (creadors)

Ha estat una de les revelacions de la temporada coronavírica, una temporada marcada per poques estrenes destacades i per espectadors àvids de sèries que deixin pòsit més enllà del seu visionat. Aquesta producció francesa de 8 capítols de 20 minuts de durada que ha estrenat Filmin arriba en un moment que juga tant a favor com en contra.

Perquè aquest 'El colapso' parla d'un esfondrament econòmic global en què la societat, pagant els seus reincidents excessos, trontolla des dels seus fonaments (l'economia i, amb ella, l'energia i els serveis bàsics) i descavalca a la població del seu benestar, sigui aquest al nivell que sigui (que hi ha benestar superlatiu, el dels rics, com hi ha benestar infrahumà, el d'aquella part de la població que ha cregut que la seva situació precària és, també, benestar).

Davant nostre desfilen una colla de persones aparentment deslligades entre sí que lluiten per acomodar-se a aquesta "nova normalitat". I quan diem acomodar-se volem dir sobreviure. Perquè 'El colapso', de fet, va d'això, de sobreviure, ja siguis caixer del supermercat de la cantonada, fastigosament ric, o un simple pare/mare de família.

I arriba en un moment molt determinat, aquest 'El colapso' que, com dèiem, juga alhora a favor seu però també en contra. A favor, per descomptat, donades les ressonàncies múltiples a discursos que ja venim sentint fa temps (la necessitat de la desacceleració, de la sostenibilitat) així com amb possibles escenaris que ara, amb la pandèmia del COVID-19, semblen menys llunyans o conspiranoics.

Però, alhora, la situació d'excepció que vivim des de fa uns mesos ha convertit qualsevol distopia en una anècdota intranscendent.

No ajuda que la sèrie no es doni temps (o no en tingui, que 20 minuts passen molt ràpid) per donar millor forma als personatges, per desenvolupar-los i permetre que ens els fem nostres. Les històries que explica són totes terribles però a l'espectador només li toca la fibra aquell que parteix d'un problema àmpliament reconeixible i fràgil com és la situació d'abandó de la gent gran. La insistència dels realitzadors a entrecreuar les històries no passa de l'anècdota. I la decisió de filmar tots els episodis en un únic pla-seqüència és molt lloable i fabulós (a més de MAGNÍFICAMENT executat) però no deixa de ser un joc pirotècnic efectista que segur que ha demanat un gran esforç però que aquest mateix esforç podria haver estat dedicat a sortejar la misogínia involuntària dels tres creadors, que segueixen creient que els personatges femenins són els que bloquegen la consecució dels objectius dels homes (i això passa en, com a mínim, 5 dels 8 episodis).

La sèrie, a més, fuig d'entrar en detalls tècnics sobre els motius de la debacle, quedant la seva denúncia en una soflama conspiranòica que culmina en un últim episodi que, precisament, subratlla aquesta mancança intentant tot el contrari. No és estrany, donat que la "colapsologia", el corrent de pensament que alerta d'un esfondrament com el que proposa la sèrie, està fortament arrelat a França, a pesar que és una idea que es remunta, en realitat, als orígens del pensament clàssic.

A pesar de tot, però, la sèrie més o menys funciona en alguns moments, encara que sigui per la curiositat malsana de l'espectador habituat als apocalipsis (ja siguin zombi o de qualsevol altre tipus), o per la voluntat del mateix de comprar el seu discurs ideològic populista (els rics i els polítics es salvaran, la resta es mataran els uns als altres) o pretendre que, en realitat, 'El colapso' és alguna cosa més que un divertiment atrevidot.