Plantejar una trama plena de trampes és un repte, un enorme repte, per a un guionista i per a un director. L'equilibri es pot trencar fàcilment si no hi ha una mà ferma que compensi l'espectador, que eviti fer-lo sentir una mera marioneta en les mans d'uns guionistes malintencionats. No tothom se'n surt. Fins i tot Hitchcock, per posar el millor dels exemples, vorejava l'ensopegada amb idees basades en trucs de guió (Stage fright o I confess). I Richard Shepard no és pas Hitchcock.

En aquesta història al voltant de dues violoncel·listes talentoses en mans d'un professor i filantrop molt exigent el Shepard sap plantejar el misteri i desfermar aquella estranya ferum d'inquietud davant de l'inevitable gir catastròfic. Però la seva direcció s'estova a partir del primer trencament i ja no es recupera a cada volta que la trama s'enrosca i esdevé més imprevisible.

Sorpresa rere sorpresa, truc rere truc, el joc de mans s'esvaeix i esdevé rutina, invalida el visionat de l'espectador i el converteix, a tot estirar, en un voyeur sàdic àvid de nova carnassa que sadolli la seva morbositat.

De vegades sembla com si el cinema no hagués evolucionat. La versió de 1989 d'aquesta adaptació de l'Stephen King va venir a reblar el clau de la fal·lera pel cinema de terror de la dècada que s'acabava i que havia torturat personatges i espectadors a parts iguals. Aquella primera adaptació era un refregit dels tòpics, clichés i trops habituals d'un gènere orientat a un segment demogràfic adolescent àvid d'emocions fortes però en l'entorn controlat d'una sala de cinema. Era senzillota, vulgar, rutinària i innecessària.

I aquesta nova adaptació? Doncs també. I això que intenta plantejar algun tipus de dilema al voltant de la lluita entre la ciència i la fe, on la ciència està personificada en el pare de família, metge de professió, racionalista al 100%, valedor de la veritat empírica, de les proves irrefutables i de tot allò que els llibres li han explicat, i on la fe és, com sempre passa en les pel·lícules nordamericanes, el creure en esperits, en la vida més enllà de la mort i, sobretot, en la mala bava dels avantpassats indígenes que la seva cultura va arrasar per erigir-s'hi al damunt i que ara insisteixen en tornar (perquè mira que també és mala sort que sempre vagis a construir cases al damunt de cementiris indis...), i que aquí està personalitzada en la mare de família, encara traumatitzada per la mort de la seva germana, ara ja fa molts anys.


Per descomptat, el pare de família/metge veurà trasbalsades les seves creences científico-tècniques. I la mare invertirà el seu paper i, inicialment, voldrà negar-se a l'evidència del poder de ressuscitació del Pet Sematary que tenen darrera la seva casa rural. I llavors gats emprenyats i esquerps, infants que retornen amb un avançament exagerat de l'estupidesa de la pubertat, i crits, i ensurts, i trucs de guió i de so per fer-te saltar de la cadira...


En la novel·la de King hi ha un subtext interessantíssim, aquell que gira, justament, al voltant de la pèrdua i del record de la pèrdua. Però això no importa. Això no es veu. No va d'això, aquesta pel·lícula. Va del mateix que anava la primera adaptació, ara fa 30 anys: de fer-te passar una mala estona controlada, de gaudir amb l'alliberament de petites dosis d'adrenalina. Això només en el cas en que, passats els primers 20 minuts de pel·lícula no has desconnectat completament i ja t'és tot absolutament igual.

El cinema, definitivament, no ha evolucionat. Però nosaltres sí.

La Karyn Kusama (després de l'estimulant La invitación) sap que està en un moment dolç de la seva carrera. Ha superat els passos en fals dels seus inicis (Aeon Flux) i la seva etapa televisiva (ha dirigit episodis de Halt and catch fire, Billions, Casual, The man in the high castle, etc.) i la indústria està disposada a recolzar-la. Ha pogut comptar amb un equip tècnic sòlid i amb actors de primera (Nicole Kidman) i segona línia (Scoot McNairy, Tatiana Maslani, Sebastian Stan).

Però la sensació és que aquesta trama detectivesca no funciona prou bé fins que no entra en la seva part resolutiva i que la recompensa final no paga la pena d'haver hagut de suportar una hora i mitja de narració escapçada i excessivament literal, amb certa tendència a la buidor. Se li afegeix un desaprofitament important dels actors i actrius, tots correctes, cap especialment brillant (ni tan sols la Kidman, embotida en sengles maquillatges excessius) potser perquè cap dels personatges, a banda de la protagonista, s'arrapa mínimament a l'interès de l'espectador.

Això sí, quan arriba el tram final, tot pren sentit, la resolució és enginyosa, treballada i molt encertada; molt. Però a un li segueix quedant la sensació que no calia explicar tan pobrament la resta de la pel·lícula per donar-li més valor als últims minuts.

"La bellesa és a l'ull de qui mira", diu una frase feta molt popular a algunes contrades. Expressa que allò que ens sembla bell és, només, perquè ho mirem bellament. Les implicacions d'una frase així s'escampen fins als darrers racons de les teories estètiques de l'art i ens aboquen a una pregunta definitiva: llavors, no existeix allò intrínsecament bell?

Les cares i els pobles que la Varda i el JR miren (i ens fan mirar) són els que són: sovint oblidats, improbables exemples de bellesa canònica. Però ambdós, cadascú des de la seva perspectiva, els mira bellament, amb curiositat, amb interès, cercant connexions amb els propis records i vivències (doncs al cap i a la fi cada cop que mirem alguna cosa estem veient, en realitat, tot allò que hem vist i sentit abans: intertextualitat visual, en diríem). Acostar-se a la gent és l'única manera de veure'ls. I, en conseqüència, l'única manera de veure'ls bells. Els fotògrafs ho saben bé, això (i tant Varda com JR ho són, de fotògrafs).


I, per tant, de la mateixa manera que cal un objectiu macro per poder fotografiar en distàncies curtes i així apreciar els detalls, Caras y lugares és una pel·lícula macro. S'acosta tot el que pot a persones i a indrets corrents per desvetllar i posar en valor la seva bellesa. Varda i JR s'hi atansen en una mena de road movie artística, en un viatge de descoberta compartit que es debat constantment entre el tram de vida/carretera que hem deixat enrere (sobretot vardià, amb els seus mil records, el seu centenar de films, els seus amics rata) i el que se'ns acosta a marxes forçades a l'altra banda del parabrises.

La mirada és dolça, blanca, nítida, gens pretensiosa (algunes de les frases més xocants i aparentment més profundes sobre l'art són dites ja no pels directors de la pel·lícula sinó per simples transeünts, gent que passava per allà i que, en descobrir l'art no poden impedir reaccionar-hi). I aquesta mirada exempta de presumptuositat s'encomana i embarca l'espectador en la camioneta fotogràfica de JR i Varda, llençats a mirar el món.


En última instància, l'èxit de Varda i Jr és que troben la manera de traslladar la seva mirada bella als nostres ulls per tal d'habilitar-nos per veure "bellament", una oportunitat que el nostre mode de vida contemporani sembla haver desterrat en ares de mirades utilitàries, orientades a produir o a consumir.

En els títols de crèdit finals de High life trobem un cartell que diu:


I en aquest petit cartell rau la clau per comprendre de què ens està parlant High Life. Posem-nos en situació.

Eliasson, l'any 2003, va confeccionar una instal·lació per a la Sala de Turbines de la Tate Modern de Londres que va acabar resultant una de les obres d'art més importants del recent estrenat segle XXI. El seu títol era 'The weather project' i consistia en penjar al damunt de l'enorme sala un centenar llarg de bombetes molt potents en forma de sol, regular la temperatura de la sala per deixar-la al nivell d'un dia assolellat d'hivern, i completar-ho amb una boira que envoltava als espectadors que s'hi atansaven.


L'efecte que produïa era fascinant. La gent s'hi passava estones llargues passejant, asseient-se, estirant-se al bell mig de la sala per deixar-se engolir per la instal·lació. Eliasson estava jugant amb un concepte que en el món de l'Estètica artística sempre ha estat font de grans i interessantíssims debats: allò sublim.

I d'això mateix, d'allò sublim, és del que parla High life. Veiem-ne les relacions.

QUÈ ÉS SUBLIM?
Allò sublim és quelcom gran, inabastable, inaprehensible, que no es pot comprendre, que no es pot analitzar, però alhora simple en el seu concepte. Com un sol. O com el forat negre al que s'aboquen els ex-reclusos confinats a la nau de High Life.

Però és que el sol, de fet, és justament el contrari que un forat negre. El sol és font de vida, mentre que el forat negre ho és de mort. El sol representa la llum i el forat negre, evidentment, la foscor. El sol representa —tirant de Plató— el món de les Idees, el Bé absolut, mentre que el forat negre representaria el Mal. Els ex-reclusos de High life, naturalment, s'aboquen a la mort, al suïcidi, a l'influx del Mal.

En art, allò sublim sempre s'ha relacionat amb un concepte absolut, indivisible en parts (com un sol o un forat negre) i no com una suma d'elements o de detalls. Per posar dos exemples, una marina, amb les seves barquetes, les seves gavines, les onades perfectament definides acumulant-se contra el port, no pot ser, de cap manera, sublim doncs els seus elements individuals són perfectament reconeixibles. En canvi, un quadre "marí" de Turner sí podria ser-ho, amb la seva informalitat (és difícil distingir elements, només sembla haver-hi llums), amb la seva sensació d'eteri i de difuminat.

Marina - Raul Moreira

Posta de sol sobre un llac - J.M.W. Turner

Justament, el forat negre de High life és exactament això, un espai informe, sense elements discernibles, una massa ingent de no-res, de buidor. I els ex reclusos de la nau s'hi acosten talment com els visitants de la instal·lació d'Eliasson a la Tate Modern.

COPSAR I SENTIR ALLÒ SUBLIM
Però els teòrics de l'estètica de l'art han insistit sempre en que per copsar veritablement allò sublim cal que succeeixi alguna cosa molt particular. Per sentir allò sublim cal, primer de tot, endinsar-s'hi, tenir-hi accés, sentir-s'hi dins, formar-ne part. L'espectador d'allò sublim ha de deixar-se engolir per l'obra, per allò que és sublim, si vol percebre-ho. No ho podrà fer des de fora. De la mateixa manera que un és engolit pel forat negre de High life, és clar.

Però és que, a més de deixar-se engolir cal un altre element, encara més important, per poder copsar allò sublim. Cal superar les simples sensacions i accedir al gaudi intel·lectual. "Sentir" simplement una cosa sublim no significa accedir-hi. Allò sublim està més enllà de les pulsions i emocions bàsiques. El sentiment de sublimitat esdevé quan es traspassa el llindar de les emocions, del món sensible, i s'accedeix a un estadi intel·lectual en el que es contempla allò sublim des del món de les Idees, des d'una posició d'incomprensió absolutament conscient d'allò que s'està observant. Sé que estic dins d'alguna cosa extremadament bella i sublim, no sé per què ho és, no ho entenc, però en sóc totalment conscient.


Justament, al llarg de la pel·lícula veiem com els passatgers de la nau estan absolutament entregats, subjugats, per les seves pulsions, pels seus sentiments, majorment sexuals. L'obsessió per la satisfacció superficial, instantània i urgent se'ls menja, els consumeix per dins. Són éssers d'emocions bàsiques, gens treballades intel·lectualment, descontrolades, quasi pulsions irrefrenables. Per contra, el personatge del Monte (Robert Pattinson) renuncia a aquest joc d'emocions superficials; busca el celibat, l'abstinència, l'auto-control. És l'únic de la nau que mostra signes de veritable intel·ligència, d'estar a un nivell cognitiu superior als demés en el que és capaç de dominar les seves pulsions animals.


D'aquesta manera, quan qualsevol altre passatger intenta endinsar-se en el forat negre pereix irremissiblement, és literalment destrossat des de dins, absolutament incapaç d'accedir a l'estadi superior, aquell que el podria dur a abraçar (o ser abraçats per) allò sublim, el forat negre. Monte, per contra, quan hi accedeix s'hi emmotlla, s'hi endinsa, s'hi fusiona, com si fos un amb el forat negre. Hi accedeix des de l'intel·lecte, no des de les emocions.

High life, en última instància, ens parla justament d'aquesta capacitat de fer el traspàs del món sensible al món de les Idees, de l'efervescència matussera de les pulsions animals a la serena contemplació intel·lectual de tot allò que ens envolta, fins i tot d'allò que no comprenem, decidits a acceptar que som molt petits, una engruna insignificant en un univers insondable i absolutament incomprensible.

No deixa de ser fascinant la càlida rebuda que, de tant en tant, tenen algunes pel·lícules d'animació que reprenen els pinzells i llàpissos (tot i que ara, aquests, són articulats a través de computadores) amb els que es van dibuixar els superherois dels còmics en els seus orígens, abans que fossin manllevats per les pel·lícules de live-action, sobretot de Marvel. Sembla com si el retorn als origens refundés els personatges, com si els permetés fer un salt endavant, reformular-se, readaptar-se a un món en el que, segons diuen alguns, ja s'han convertit en el nou catàleg mitològic.

I el cas d'aquest nou Spider-man (adaptació d'alguna línia narrativa de la col·lecció de còmics basada en l'Spider-Verse) ha comptat amb una rebuda particularment fabulosa, per part de crítica i públic en general. La idea de fer una mena de reboot (un jove és picat per una aranya radioactiva i bla, bla, bla...) però afegint-li algunes premisses radicalment diferents i que permetin albirar una evolució d'aquest nou univers en direccions que mai abans s'han pogut seguir sembla intel·ligent.


Altra cosa és, però, el que hi trobem, dins. Perquè un cop plantades les llavors, la pel·lícula circula per camins ja transitats, per trucs i acudits ja emprats i per escenes ja gastades per molt que els colorins de l'animació vulguin reanimar-les. La narració és confusa, les escenes d'acció bigarrades i convulses, els forats de guió tan habituals com els de la gran majoria de pel·lícules basades en còmics (i encara més de superherois).

Tan sols queden els visuals, llampants i atraients, buscant paral·lelismes entre el llenguatge narratiu dels còmics (vinyetes, bafarades, cartel·les), i un sentit de l'humor que, sovint, funciona. Però res més. La resta és infantilisme i buidor, la buidor habitual de qui creu que amb això ja n'hi ha prou. Potser sí, en tot cas, que n'hi ha prou, si hem de fer cas de les xifres de taquilla i de les opinions de molts.


El problema és que no és més que una excusa per expandir l'univers i refrescar-lo, una argúcia de màrqueting molt ben calculada que busca diversificar una oferta marveliana que mostra evidents signes de cansament i de desacceleració després de l'allau incòlume sota el qual ens han sepultat en els darrers 10 anys. Un es pot divertir, amb aquest Spider-man de colorins, però no hauríem de deixar-nos engalipar per una indústria que fa temps que ha desestimat l'art per concentrar-se en allò que de debò sap fer: vendre.

El gran problema que té A ciegas es que sembla una repetició, una rèplica quasi exacta de la fórmula de Un lugar tranquilo; on allà els protagonistes havien de no fer soroll per no ser engolits per bèsties famèliques, aquí els protagonistes no han de mirar per sobreviure. Hem de confessar que això ens va eradicar les ganes de veure aquesta pel·lícula de la nostra adorada Susanne Bier (a l'Última som molt fans de En un mundo mejor i de la sèrie El infiltrado). Però va ser una equivocació.

Perquè A ciegas no és Un lugar tranquilo, fonamentalment perquè, a diferència d'aquella, no es recolza completament en el gimmick, en el truc de partida. La Sandra Bullock i la Susanne Bier (productores del film) tenen molt clar que això va més enllà d'ordir un guió ple de trampes per als protagonistes per fer patir l'espectador. Aquí hi ha uns personatges i una història personal que transmetre (i no uns simples valors tradicionalistes i catòlics a més no poder com en el cas de la pel·lícula del Krasinski).


La obligació d'anar amb els ulls clucs i de no mirar allò que provoca instints autodestructius a qui ho veu forma part, indubtablement, de la pel·lícula, però aquesta està estructurada sobre uns personatges, principals i secundaris, que busquen el seu espai en el que podria haver estat una simplona cinta de sèrie B que veure una tarda de Dissabte sense massa alternatives. La Malorie està embarassada, però no té gens clar voler esdevenir mare, i en una narració en paral·lel veiem com, en algun moment posterior a la plaga autodestructiva que assola el món, ha hagut de fer-se càrrec de dues criatures, protegir-les, educar-les, crear-hi vincles. En el camí, supervivents egoistes, malcarats (John Malkovich, magníficament menyspreable com sempre), protectors, aprofitats, perillosos. I la Malorie intentant trobar el seu camí; o, potser, intentant evitar-lo.


Narrada amb una gran pols, A ciegas conserva alts graus de tensió al llarg de tot el seu metratge, mesurant molt curosament les escenes dramàtiques amb les d'aventures i terror, balancejant sàviament els elements i no deixant que l'espectador es relaxi però tampoc que el film es converteixi en un tour de force amb l'únic objectiu de posar-lo dels nervis.

És una llàstima, en tot cas, que una idea potent i amb tant de joc (haver d'evitar mirar, esquivar les nostres pors, els nostres traumes) no trobi espai suficient per desenvolupar-s'hi i al final l'únic que hi quedi és una certa (i superficial) reflexió sobre la maternitat en els temps moderns.


En tot cas, A ciegas és un entreteniment molt ben facturat i molt més sincer i honest que aquella Un lugar tranquilo amb la que tan fàcil és confondre-la.

L'influx de l'art ha estat tractat nombroses vegades en el cinema, des de la possibilitat d'enamorar-se del que hi ha en el quadre (com a Laura de Preminger o a La mujer del cuadro de Lang) fins a les múltiples i fallides adaptacions d'El retrat de Dorian Grey, passant per portes cap a dimensions infantilitzades i felices (Mary Poppins) i mil altres exemples que, en tot cas, reafirmen aquesta mena de trasbals que l'art ens provoca.

A Velvet Buzzsaw, el Dan Gilroy (que ens va sorprendre molt gratament amb el seu debut Nightcrawler) s'atansa al món de l'art contemporani amb una visió crítica de la seva mercantilització però, sobretot, de la seva absoluta manca de moral i de la fragilitat de les seves conviccions. Ho fa explicant la història de l'influx que les obres d'un misteriós artista, Vetril Dease, recentment mort exerceix sobre un crític reputat (Jake Gyllenhaal, extrem i fascinant com sempre), un parell de representants d'artistes (René Russo i Tom Sturridge), una ajudant que intenta agafar-se a l'oportunitat de la seva vida per arrapar-se a l'escena artística, una comissària d'exposicions (Toni Collete) i diverses mosques insignificants que busquen el seu espai en un món elitista i superficial però tancat a cal i canto.


Gilroy busca denunciar aquesta mercantilització i aquesta patuleia de desarrapats que s'aprofiten de l'art i dels artistes per crear el seu propi ecosistema. Un ecosistema que, com tots, és fràgil i en perpètua cerca de l'equilibri per no sucumbir al no-res. L'arribada de l'art fascinant, nou i verge de Dease desestabilitza aquest equilibri i aboca, violentament, a la seva fauna a l'extinció.

El problema, però, és que Gilroy no esmola la ploma i dibuixa una crítica que no és mai suficientment punyent ni encertada. Per dir-ho així, critica la banalitat des de la mateixa banalitat d'una pel·lícula que, quan menys t'ho esperes, es converteix en una pel·lícula de sèrie B, en una darioargentada innocent i infantil que mai no troba el pols, la tensió ni la fermesa per sentir-se còmode en cap registre: ni és un drama, ni és una sàtira, ni és una cinta de terror.


Criticar la banalitat no és cosa fàcil, doncs qui critica pot, molt fàcilment, veure-s'hi arrossegat. La banalitat contagia al narrador, al crític, perquè és un vòrtex que xucla tot allò que és interessant. Tal vegada no hi hagi manera d'explicar la banalitat sense esdevenir-ne, de banal. I Gilroy cau presa d'aquesta, enrocant-se en una espiral de crims que, per bé que parteixen d'una idea potent (l'art engolint els elements superficials que l'envolten, els pretenciosos, els artificials, els superficials), no deixen pòsit. I no deixar pòsit és el pitjor que li pot passar a una obra d'art.

Queda, si de cas, alguna escena en particular (com la final, en la que un artista reputat però estancat acaba trobant "l'art" quan es desprèn del què diran, de l'opinió i influència externa i pinta per a ell mateix i per a ningú més, sobre la sorra mullada de la platja, mentre les ones van fent la seva feina i la hi van esborrant l'obra), unes interpretacions notables i la sensació —encara que sigui la sensació— que se'ns està explicant alguna cosa realment interessant com és la banalització superficial de quelcom tan humà i tan determinant com l'art.

Ha estat, indubtablement, la pel·lícula de l'any, si més no en quan a popularitat. No només tothom l'ha vista (i quan dic tothom em refereixo a TOTHOM, incloses persones habitualment allunyades de la música rock, de Queen o, simplement, del cinema). Ha estat, per dir-ho així, quelcom més que una pel·lícula i s'ha convertit en una fita cultural d'abast amplíssim que s'ha escolat entre converses informals arreu i entre tot tipus d'interlocutors. Però com ha estat això possible? Per què 'Bohemian Rhapsody' s'ha convertit en aquest fenomen de masses indiscutible?

Primer de tot (i per damunt de tot), perquè el temps ha legitimat Queen i el Freddie Mercury com a alta cultura. I per bé que els conceptes de high brow (alta cultura) i low brow (baixa cultura) fa ja molts anys que s'han desestimat en entorns acadèmics, encara no ho han fet en el context popular i, de manera general, bona part del públic consumidor de productes culturals diferencia clarament entre aquestes dues categories (sovint TOT el teatre, l'òpera i la música clàssica són considerats alta cultura, independentment de qualsevol altre factor). Així, la música rock de Queen ha deixat de ser un reducte de fans i melòmans per ser accedit per espectadors que mai han escoltat un disc de Queen.


En segon terme, perquè el film és convencional i sense arestes, perfectament alineat amb els criteris morals actuals. Fa 20 anys un biopic en el que s'insistís en l'homosexualitat del Freddie Mercury no hagués gaudit de la popularitat que ha gaudit enguany (per bé que, segurament, hagués aixecat polèmica). Però avui en dia la causa LGTBI+ no només està majorment acceptada sinó que per a qui no forma part d'aquests col·lectius fer-ne bandera s'ha convertit, també, en una construcció personal, un marcador moral que va en consonància amb els temps (i amb el sentit comú). Ara bé, Bohemian Rhapsody abraça, defensa i exposa la condició sexual d'un mite com Mercury, però, per contra, no té cap mirament en apartar la mirada/càmera quan el protagonista se'n va al llit amb algú del seu mateix sexe. Petons sí, que ara els petons entre homes al cinema popular ja estan permesos, ja són tolerats, però escenes de llit no, gràcies, que molesten, que són massa gràfiques, que són de mal gust.

En tercer lloc, perquè el format de biopic sempre ha tingut molt bona acollida entre les audiències més populars, donat que està sempre envernissat d'una capa d'historicisme realista que fa que es pugui mirar creient que allò és un testimoni fidel, molt proper al documental, del que va succeir. És, per dir-ho així, la conversió a gènere de la famosa frase "basada en fets reals" que adorna els inicis de moltes pel·lícules que busquen un grau de complicitat extra en el públic. Encara més, l'habitual estructura de biopic musical basada en la dicotomia auge/caiguda és rematat aquí amb un capítol final que el converteix en auge/caiguda/redempció tan de l'agrat del públic d'educació cristiana (i aquí no parlo de devots ni de creients, sinó d'educació en valors cristians com el perdó i la redempció, absolutament atrinxerats en el nostre ADN des de fa segles). El Freddie Mercury creix, comet errors, els esmena (demanant perdó i aconseguint-lo) i, finalment, es redimeix davant d'un públic que encara l'adora mentre, de pas, salva uns quants nens africans.


I en quart lloc perquè, justament, aquest final amb el mític concert de Live Aid és la cirereta popular que li faltava a un film com aquest. Els plans dels telèfons rebent trucades de benefactors i donants, col·locats com estan al mig de l'actuació de Queen, volen significar que va ser la seva actuació (i no la dels demés) la que va provocar un allau de trucades i de recaptació. Aquest fet, sobretot tenint en compte que, tal com ja és sabut des de fa anys, la iniciativa Live Aid va tenir uns mínims efectes sobre la població etíop degut a l'obcecació del Bob Geldof de no fer cas a Metges Sense Fronteres que l'advertia que el problema no era de fam sinó de corrupció i violència política, és particularment revelador de les intencions del film: santificar Queen i al Mercury.

Bohemian Rhapsody, doncs, és un producte cultural molt ben elaborat, precís i mil·limètric, que ha sabut confeccionar-se des de la lectura d'una població que respon a estímuls ben concrets i que no té cap queixa quan se li presenta una pel·lícula així perquè a) sadolla les seves necessitats de sensació d'estar consumint alta cultura, b) no l'obliga a veure allò que podria molestar, c) li permet sentir-se redemptor, i d) li permet encimbellar la figura com el gran Freddie Mercury i convertir-lo en mite assumit i acollit en el nostre panteó modern.

L'M. Night Shyamalan és un director irregular, d'alts i baixos constants en la seva filmografia. I en aquesta Glass d'alguna manera aconsegueix concentrar aquesta irregularitat en una sola pel·lícula arrítmica i desigual. L'èpica de l'enfrontament en superherois que fundà ara fa quasi vint anys la molt interessant El protegido (probablement la seva pel·lícula més completa i reeixida, per equilibrada i constant) ha d'arribar aquí al seu clímax en l'enfrontament dels dos originals Mr. Glass (Samuel L. Jackson, més tou que de costum) i el David Dunn (Bruce Willis, tan Bruce Willis com sempre), amb l'afegitó de la darrera incorporació superheròica, el múltiple i complex vilà (James McAvoy, encomiable però fatigós i vorejant el ridícul) que intenta contenir a la "bèstia" sobrehumana plena de fúria i ràbia.

Shyamalan aconsegueix que la pel·lícula prengui volada en el seu segon quart amb la irrupció de la psicòloga (discreta Sarah Paulson) que vol convèncer-los que no són superherois sinó que s'han deixat portar per una mitomania moderna, la dels còmics. I funciona perquè obliga a l'espectador a plantejar-se seriosament si tot el que ha vist dels tres suposats superherois és cert, veritablement sobrenatural, o si bé han estat les seves ganes espectatorials les que l'han volgut convèncer que allò és cert, que els superherois existeixen (en l'univers d'aquests films).


Però, lamentablement, la premissa dura poc. Shyamalan és creient i devot dels còmics, i ja va deixar clar amb El protegido que això era una apologia legitimadora de les historietes dibuixades, així que no li ve de gust estirar massa aquest dubte, aquest interessant dilema, i a poc que pot s'abraona sobre la batalla final on els superherois desfermen tot el seu potencial sobrehumà. Una llàstima, doncs aquí raïa l'encert d'una proposta: qüestionar la mitologia moderna —els superherois— i les seves fonts historiogràfiques —els còmics—.


Tristament, el que sí aconsegueix perfectament en Shyamalan és posar-se al nivell narratiu de la majoria de còmics de superherois, amb la profusió de buits de guió, casualitats mal explicades i una sensació general d'infantilisme extenuant tan habitual del gènere. Al final no queda res, tot es dissol en un terratrèmol inacabable d'idees difoses i explicacions accelerades. Homeopatia cinematogràfica que, això sí, encaixa perfectament amb les marvelades que darrerament inunden les nostres cartelleres amb la pretensió de legitimar un panteó mític —el dels superherois— que ens rescati de l'absoluta manca de referents seriosos de que disposem avui en dia.

El cinema de Lanthimos sembla que cada cop assoleix un públic més ampli en la seva dissecció de la deshumanització. La família, la soledat, l'amor han estat desballestats per Lanthimos de manera implacable en la seva filmografia, sempre des d'un cinema atrevit, en forma i en fons, que no era per a tots els paladars. L'atreviment, d'alguna manera, és dilueix lleugerament en aquesta 'La favorita', amb un clara reducció dels seus histrionismes formals (per bé que la seva autoria roman palpable) alhora que planteja una història totalment realista i, per tant, allunyada dels seus plantejaments angulosos i arriscats. Les múltiples nominacions a tot tipus de premis certifiquen aquesta certa renúncia a l'atreviment de Lanthimos.

En tot cas, però, el resultat és lluny de ser un film anodí o deslanthimat. El director segueix proposant uns personatges abocats a comportar-se d'una determinada manera per unes circumstàncies que obliguen, de la mateixa manera que es permet introduir elements discordants, contrapunts fantasiosos a la suposada literalitat a la que obliga un drama d'època (disseny de vestuari modernitzat, balls de saló renovats, absoluta falta de pretensió historicista). El resultat és un híbrid molt llaminer, que aparenta una sàtira sense ser-ho i que es recolza en un triangle actoral esplèndid i que resulta molt evident que ha gaudit enormement amb l'oportunitat d'encarnar a tres personatges relligats pel poder.


La Colman, la Stone i la Weisz estan absolutament espectaculars en les seves sengles figures femenines poderoses en el patriarcal món del poder. Ho repetirem: estan absolutament espectaculars. Cadascuna en el seu estil, les tres resolen uns papers extrems amb una naturalitat que fa feredat, i deixen molt palès en cada escena que van gaudir de l'experiència com mai en les seves carreres.

Elles condueixen aquesta lluita de poder. Però compte!, de la mateixa manera que La favorita sembla un drama d'època i no ho és, també sembla una clàssica exposició de la confrontació sororicida que la societat patriarcal ens ha fet creure que és certa, però no ho és. Perquè per bé que és cert que la trama gira al voltant de tres dones que lluiten entre elles pel poder, que busquen el seu espai a costa de les altres, cal no oblidar un parell d'escenes capitals dins del film que Lanthimos col·loca com a balisa per a navegants perduts, tal és el cas de la llàgrima de la Abigail en destruir la carta que la Sarah, finalment, ha enviat a la reina Anna (sap que està destruint una amistat femenina, i li sap greu), o de la magnífica i punyent escena final en la que la reina, a contracor, vol demostrar el seu poder damunt l'Abigail (i les dues se n'adonen de quan lamentable és la seva situació). Les tres dones no busquen destruir-se mutuament perquè ho portin en el seu ADN sinó perquè han estat empeses a fer-ho per una organització del poder absolutament patriarcal.


Amb tot plegat, Lanthimos filma de manera exagerada (ulls de bou, panoràmiques, artificis diversos) per apropiar-se, un cop més, de l'espai (que bé que gestiona l'espai, el Lanthimos, com se'l fa seu, com el fa tangible, quan de Kubrick hi ha en ell!), un espai vast i inabastable, intricat, ple d'escletxes i passadissos secrets, en una analogia dels viaranys del poder, i de com tres dones són capaces, les tres, de moure-s'hi amb comoditat, a pesar de veure's abocades a un enfrontament sororicida. No és, per entendre'ns, el Lanthimos trencador i provocador de Canino, o el devastador de El sacrificio de un ciervo sagrado, però segueix sent un cineasta personalíssim capaç de refregar-li a la cara a l'espectador les misèries del món que ha contribuït a crear.

Foto: Albert Bertrán

Un èxit, això és el que està sent aquesta exposició sobre Kubrick al CCCB. Un autèntic i absolut èxit de públic. Fa molt goig comprovar com enormes masses de gent s'acumulen a la cua primer i a les diverses cambres després a l'espera de (re)descobrir el geni cinematogràfic. Gent, a més, ben diversa, en edat i grau de cinefília, la qual cosa encara té més mèrit.

Perquè, deixem-ho clar, qualsevol esforç per acostar un geni artístic a un bon gruix de la població és una bona idea. Res d'elitismes, que allò de l'alta i baixa cultura està superat des de ja fa una bona pila d'anys. Tota la cultura, TOTA, és popular, i quan més ho sigui més acabarà formant part del nostre ADN com a humanitat. Tant se val si la major part dels visitants de l'exposició no havien vist moltes de les seves pel·lícules. Tant se val si no coneixien els detalls de tal o qual producció. O si mai s'havien assabentat de les particularitats d'un personatge com el Kubrick. Tant. Se. Val.

Foto: El Temps

El que importa és que una munió de gent vol acostar-se a una figura que, certament, té una aura artística, com d'alta cultura, però la iconografia del qual s'ha escolat al llarg dels anys en el nostre retinari. Qui no reconeix l'os de 2001, els crits del Sergent Hartman, el Moloko Velocet o les mascarades d'Eyes wide shut? Tothom les coneix. Perquè Kubrick és història del cinema, i la història del cinema és, ho volguem o no, la que —en connivència amb la televisió— ha forjat el nostre imaginari col·lectiu de la mateixa manera que les arts pictòriques ho feren en segles anteriors.

I és veritat que no és l'exposició que a qui us escriu li hagués agradat veure sobre Kubrick. Em confesso kubrickista fins la medul·la (us recordo que 2001 és la meva pel·lícula favorita de tots els temps) i, sense ser-ne pas cap erudit, conec totes les seves pel·lícules i he llegit alguns llibres sobre el director, exactament com li deu passar a força gent que s'atansarà a l'exposició. Per a tots nosaltres, coneixedors de Kubrick, l'exposició ens aportarà poca cosa més que algun detall biogràfic que se'ns havia escapat, regalar-se una estona veient guions, anotacions, plans de producció i vestits i, això sí, la possibilitat d'estar dues o tres hores revisant Kubrick, que sempre és un exercici grat.

Foto: Albert Bertrán

Però l'exposició està pensada per a la descoberta del geni. Organitzada cronològicament i encapsulant les sales per pel·lícules (i no transversalment per temàtiques, per exemple), el discurs és periodístic, pla i didàctic. És una exposició que fa baixar dels núvols el mite de Kubrick per fer-lo abastable a qui mai s'hi ha atrevit a atansar, una guia per endinsar-se en l'univers del director i convidar a veure les pel·lícules sent conscient de la importància que totes han tingut en la història del cinema.

Però qui us escriu ha trobat a faltar, i molt, aquell discurs expositiu que, fa molts anys, distingia al CCCB dels demés museus. Aquell que proposava un acostament immersiu, amb una "escenografia" aclaparadora i fascinant, on el discurs no estava només escrit a les parets sinó en la mateixa instal·lació, en la mateixa posada en escena. Tan sols l'espai dedicat a Napoleó, amb la sala/biblioteca, s'acosta a aquesta sensació, en contrast amb la resta de sales, perfectament museístiques, amb una distribució força anodina dels elements expositius. És una exposició més de cap que de cor, més periodística que emocional (i emocionant).

Foto: Pep Dalmau

Però, en tot cas, el propòsit de l'exposició és ja no només perfectament vàlid sinó útil, molt útil, doncs Kubrick mereix ser apreciat per tantes més retines com sigui possible, acostat, facilitat, entregat a tothom doncs el seu és un art que ja ens defineix com a espècie i que, alhora, ens orienta de cara al futur.

L'exposició es podrà visitar fins al 31 de Març del 2019.

Sentim a parlar molt de la Roma del Cuarón des d'una perspectiva periodística, fent sobretot incís en les seves motivacions biogràfiques, però hi trobem a faltar un element que ens sembla molt rellevant i que permet entendre el particular ús de la càmera del director mexicà.

Es tracta de la influència del muralisme mexicà, tradició artística local basada en l'ús de grans murals públics (façanes i contra-façanes, murs, frontispicis) que esdevingué moviment reconegut internacionalment sobretot a partir dels anys 20 del segle passat (per bé que la seva tradició es remunta a èpoques prehispàniques). L'anomenat 'muralisme' s'encetà com a acció artística revolucionària, buscant posar en valor les classes baixes així com els indígenes, sepultats com estaven sota el govern de Porfirio Díaz i d'una societat classista que els menystenia i subjugava. La revolució mexicana acabà amb l'abús i des de les institucions es buscà incentivar un art que fou, alhora, polític i popular, i que aconseguís, així, eradicar l'estigmatització de col·lectius camperols i obrers convertint-los a ells i a les seves labors en protagonistes.

Diego Rivera: Tierra y libertad. 1935

El resultat fou l'aparició de murals d'enormes dimensions arreu del país que enaltien el valor del treball i l'esforç, les professions i el poble com a generador de riquesa (molt en la línia de l'esperit marxista que presidia la política post-revolucionària). Plàsticament, els murals mostraven una enorme platitud; l'abolició de la profunditat buscava eliminar les jerarquies i posar l'espectador en un punt de vista omniscient que li permetés observar el poder del poble.

Diego Rivera: El hombre controlador del universo, 1934

De la mateixa manera, Cuarón busca aquest efecte en les seves panoràmiques laterals. Són panoràmiques que, si ens fixem, van i venen, talment com faríem davant d'un mural, i entaforen multitud de persones barrejades i sobreposades sense que hi hagi una gran sensació de profunditat. Els murals animats de Cuarón ens mostren el poble en plena acció, la vida dels treballadors en viu, desenvolupant-se com si res, aliens a la nostra mirada. És, de la mateixa manera que ho pretenien els muralistes, un cinema polític, amb intenció, que busca restablir un ordre (mental) i desballestar els prejudicis de classe.


A Roma, quan veiem a la Cleo, quasi sembla que estem veient a la venedora de lliris d'aigua de José Ramos Martínez, algú que, si no hagués estat pintat (en un mur o en cel·luloide) no veuríem.

José Ramos Martínez: Vendedora de Alcatraces, 1929

Cada cop que Cuarón fa una panoràmica VEIEM el poble, VEIEM els indígenes, VEIEM allò que ha romàs invisible als nostres ulls.

Introducció

El context

El documental

Reaccions i contra-reaccions

Els nous poders

La justícia poètica i l’aixeta que es tanca

Conclusions: sobre escletxes i lluites

Notes

Bibliografia