Roma del Cuarón i el muralisme mexicà com a influència més directa

Sentim a parlar molt de la Roma del Cuarón des d'una perspectiva periodística, fent sobretot incís en les seves motivacions biogràfiques, però hi trobem a faltar un element que ens sembla molt rellevant i que permet entendre el particular ús de la càmera del director mexicà.

Es tracta de la influència del muralisme mexicà, tradició artística local basada en l'ús de grans murals públics (façanes i contra-façanes, murs, frontispicis) que esdevingué moviment reconegut internacionalment sobretot a partir dels anys 20 del segle passat (per bé que la seva tradició es remunta a èpoques prehispàniques). L'anomenat 'muralisme' s'encetà com a acció artística revolucionària, buscant posar en valor les classes baixes així com els indígenes, sepultats com estaven sota el govern de Porfirio Díaz i d'una societat classista que els menystenia i subjugava. La revolució mexicana acabà amb l'abús i des de les institucions es buscà incentivar un art que fou, alhora, polític i popular, i que aconseguís, així, eradicar l'estigmatització de col·lectius camperols i obrers convertint-los a ells i a les seves labors en protagonistes.

Diego Rivera: Tierra y libertad. 1935

El resultat fou l'aparició de murals d'enormes dimensions arreu del país que enaltien el valor del treball i l'esforç, les professions i el poble com a generador de riquesa (molt en la línia de l'esperit marxista que presidia la política post-revolucionària). Plàsticament, els murals mostraven una enorme platitud; l'abolició de la profunditat buscava eliminar les jerarquies i posar l'espectador en un punt de vista omniscient que li permetés observar el poder del poble.

Diego Rivera: El hombre controlador del universo, 1934

De la mateixa manera, Cuarón busca aquest efecte en les seves panoràmiques laterals. Són panoràmiques que, si ens fixem, van i venen, talment com faríem davant d'un mural, i entaforen multitud de persones barrejades i sobreposades sense que hi hagi una gran sensació de profunditat. Els murals animats de Cuarón ens mostren el poble en plena acció, la vida dels treballadors en viu, desenvolupant-se com si res, aliens a la nostra mirada. És, de la mateixa manera que ho pretenien els muralistes, un cinema polític, amb intenció, que busca restablir un ordre (mental) i desballestar els prejudicis de classe.


A Roma, quan veiem a la Cleo, quasi sembla que estem veient a la venedora de lliris d'aigua de José Ramos Martínez, algú que, si no hagués estat pintat (en un mur o en cel·luloide) no veuríem.

José Ramos Martínez: Vendedora de Alcatraces, 1929

Cada cop que Cuarón fa una panoràmica VEIEM el poble, VEIEM els indígenes, VEIEM allò que ha romàs invisible als nostres ulls.