El problema de les pelis del Woody Allen en els darrers 10 anys és que ha perdut quasi per complert, aquella espurna espontània que el definia. A excepció feta de la magnífica Match Point, la resta no són més que un seguit de comedietes discretes, força avorrides la major part dels cops.
Aquells diàlegs desenfadats, solts, àgils dels inicis s'han convertit ara en unes frases que s'entaforen amb calçador per permetre el gag o l'acudit de torn, que es veu a venir a minuts de distància.

Cada cop les gràcies d'Allen són menys enginyoses, ménys innovadores, menys sorprenents i, essent com eren, la base de l'entreteniment i l'art que oferia, ara les seves pel·lícules esdevenen fràgils, orfes i desamparades.

Comparar la seva filmografia recent amb joies de la seva època daurada com Another Woman, Crimes and Misdemeanors, Hannah and her Sisters o The Purple Rose of Cairo és entrar en un espiral de melanconia irreparable.
Una llàstima, sobretot tenint en compte que parlem d'un dels més grans directors dels darrers 40 anys.

En Herzog porta ja molts anys filmant documentals, sempre buscant el camí més difícil, els escenaris més extrems, els personatges més insòlits. L'estrena ara fa un parell d'anys de la magnífica Grizzly Man ha permès que s'estrenés ara, una mica d'amagat, aquesta Encuentros en el fin del Mundo, on presenta el metratge rodat en el seu viatge al Pol Sud.
La mirada de Herzog sempre és curiosa, sempre burxa, intentant capturar el moment, aprofitant metratge aliè si cal -com en les espectaculars vistes del fons del mar-, esperant la metàfora ja sigui de la boca d'un exilat, d'un fugitiu de tèrbol passat, o d'un suposat hereu dels reis maies. El problema amb el que ens trobem aquí és que, a diferència d'altres dels seus documentals, aquí en Herzog no va precisament sobrat d'aquestes metàfores vitals que sembla haver cercat amb tanta insistència. Pocs dels personatges que es troba en el seu periple tenen alguna cosa realment extraordinària per a dir, i sovint -i això és el més decebedor- un es troba a Herzog intentant donar-nos gat per llebre, interferint descaradament en les intervencions dels seus "personatges". L'ego de Herzog és gran, podríem dir que mersecudament gran, però en aquest documental, la seva veu en off, els seus pensaments en veu alta enterboleixen la magnificiència d'un escenari bellíssim i enigmàtic.
En la seva introducció del film, Herzog ens diu que va acceptar fer aquesta pel·lícula amb la condició -i avisant als inversors amb antel·lació- que no en faria pas un documental sobre pinguins. No deixa de ser curiós, irònic fins i tot, que la més bella metàfora del film -i una de les més belles, val a dir-ho, de tota la seva filmografia- la hi brindi, precisament un pinguí, demostració en qualsevol cas que el que en Herzog tenia en ment i el que es va trobar a l'hora de rodar eren dues coses ben diferents.

La esperança del gènere de terror (al menys entès en la seva vessant moderna) recau, avui en dia, en el cinema europeu. Passada la revàlida del cinema asiàtic -que segueix donant alguna que altra sorpresa, tot i que la major part de la producció que ens arriba respon, per norma general, a unes fórmules que semblen haver creat escola i funcionat molt bé en taquilla, lluny doncs de la innovació i la sorpresa-, havent quedat prou palès que el cinema de gènere nordamericà, a excepció d'honroses curiositats, està total i absolutament estancat en la més discreta i acomodatícia fórmula juvenil, la gran esperança del gènere queda vinculada a allò que els realitzadors europeus, sempre intentant donar-li una pàtina de credibilitat i/o de transfons lleugerament més degustable, ens puguin oferir. El cinema francès sembla haver pres la davantera amb alguns títols força reconeguts, però sembla que la veta britànica pot donar alguna que altra sorpresa. Al menys si prenem com exemple aquesta interessant Eden Lake.

Eden Lake podríem dir que cumpleix alguns dels requisits que haurien de venir "de sèrie" en totes les pel·lícules de gènere. Un metratge ajustat, un pols ferm, angoixa mesurada (i equilibrada) i unes ganes d'oferir alguna cosa més que no sigui la mera successió d'escenes violentes i explícitament sanguinàries.

Es veritat que Eden Lake semble beure de fonts prou reconegudes, tractar temes que altres films també han sabut entomar amb fermesa, que les sorpreses son mínimes i que els clichés segueixen estant presents. Però combinats amb habilitat, intentant fugir dels convencionalismes, en James Watkins és capaç d'ordir una paràbola sobra l'educació -sense mullar-se això ja seria demanar massa- que enganxa des del primer moment i que demostra que, en definitiva, es pot fer bon cinema de terror en ple segle XXI. A tall d'exemple, tan sols una mostra de les habilitats de Watkins: el film es desenvolupa, en la seva pràctica totalitat, a plena llum del dia, sense que per això perdi ni un bri d'angoixa i tensió.

En resum doncs, una pel·lícula per a aquells amants del gènere que ja quasi bé havien perdut l'esperança.

Mai no he entés l'obsessió per fer pel·lícules d'animació hiperrealista. I encara em sembla més obtús intentar fer una peli amb personatges humans hiperrealistes que s'assemblin a actors i actrius reals.
Podria entendre aquest intent si el contingut visual de la pel·lícula no es pogués aconseguir amb mitjans "reals", encara que fossin, fins i tot, complementats amb una mica de gràfics CGI, però és que aquesta aventureta pretenciosa i absurda alhora, no aprofita la potencia dels ordinadors que l'han confeccionada més que per articular impossibles -i innecessaris, i interminables, i antinaturals- moviments de càmera.
El primer que es perd en aquests tipus de film és, de bones a primeres, l'actuació del repartiment. Per molt que li posis a un personatge la cara de l'Anthony Hopkins, la seva actuació no te perquè assemblar-s'hi. De fet, la evident limitació de moviments que la careta digital pateix fan encara més increible (i això no deixa de ser irònic en una pel·lícula hiperrealista) "l'actuació" de Sir Anthony.

Personatges embotats en una gallardia persistent, atrapats dins cossos artificials que es mouen com si fossin titelles, escenes d'acció embafoses i estirades fins a perdre tot sentit i, en definitiva, aquella sensació de pèrdua de temps que acompanya bona part de la producció de Hollywood dels darrers anys tot i la gran inversió i esforç dedicat a pel·lícules com aquestes.
De vegades sembla com si a Hollywood dediquessin els calers invertits en una pel·lícula a comprar auto indulgència a cabassos.

Tim Burton sembla entestar-se en demostrar-me que no és tan bon cineasta com en un principi em semblava. La seva primera etapa com a realitzador està farcida de títols prou suggerents com la divertida Bitelchús, la innovadora Batman i la entranyable i quasi perfecta Ed Wood. Però a partir d'aquí tot ha anat costa avall: des de la innecessària Mars Attack!, fins a la infumable revisió de El Planeta de los Simios, passant per la mediòcre Sleepy Hollow.
I per acabar de rematar la jugada, no se li acudeix al senyor Burton que refer una pel·lícula que ja havia produit, la divertida i preciosista Pesadilla Antes de Navidad. Perquè, no ens enganyem, La Novia Cadàver s'hi assembla molt, moltíssim, massa. La tècnica és la mateixa (això ho podríem obviar), però la manera en que l'empra també és igual, la història que explica, amb dos mons separats per visions diferents de la vida i la mort en aquest cas) semblen tenir massa punts en comú, els acudits ja els va gastar en la història del rei de les carbasses i, en definitiva, no sembla res més que un enginyós exercici d'estil amb marionetes.

La història és avorridíssima, les cançons de l'Elfman no estan a l'alçada i més enllà d'un parell de moments encertats (el començament, amb el primer número musical promet moltíssim més del que després acaba oferint el film) la pel·lícula passa sense pena ni glòria i arriba a convertir un metratge reduit en una penitència.
Així doncs, ho he decidit, (ja) no m'agrada Tim Burton.

Entranyable conte amorós de caire fantàstic que abraça temes que van molt més enllà del simple romanticisme, aquest film de William Dieterle destaca per la seva puresa i encant. La història del pintor Eben Adams, incapaç de trobar la inspiració i que, per un caprici del destí (o potser no) es creua amb una nena que juga al parc i que sembla sortida d'un temps passat, deixa de ser un simple drama romàntic per convertir-se, a mesura que avança el seu metratge, en una reflexió sobre el destí, la immortalitat de l'amor i la bellesa i, en definitiva, sobre allò que ens fa tirar endavant en la vida.

Filmada en un bellíssim blanc i negre, les aparicions de Jennifer Jones com la jove Jennie tenen alguna cosa de màgiques, d'etèries, de fugisseres.
Explicada com un inevitable relat tràgic en el qual el destí ja sembla haver jugat totes les seves cartes, Dieterle despulla l'acció de qualsevol tipus de misteri per concentrar-se en la reflexió i l'observació propera d'una relació intemporal.
Una pena, però, que el romanticisme dels films dels anys 40 es percebi avui en dia més com a un excés d'innocència que com el que va ser concebuda.

A mesura que passen els anys i que les comedietes romàntiques assalten les nostres cartelleres, les bondats d'aquest enginyós film de Rob Reiner surten a la llum. Ja en el moment de la seva estrena va causar sensació l'habilitat del guió, les divertides converses dels dos protagonistes i, sobretot, la magnífica representació de tots els actors, conjuminant una obra rodona i extremadament divertida.
El pas dels anys, però, i sobretot degut a l'alarmant manca de propostes mitjanament digeribles en el terreny de les comèdies amoroses, Cuando Harry Encontró a Sally es revel·la com una comèdia d'estil clàssic, amb una direcció immaculada, uns detalls actorals esplèndids i una brillantor difícil de trobar en les produccions actuals.

El primer gran encert, al meu entendre, d'aquest film és el repartiment. Molt abans de que fos necessari tenir alguna estrella de gran renom per omplir la casella dedicada als protagonistes en una comèdia romàntica (de Sandra Bullock a Jennifer Aniston, de Richard Gere a la pròpia Meg Ryan després de convertir-se en estrella), la candidesa de la Ryan, sempre creible, i l'agoserament entremaliat de'n Crystal permeteren fer creible uns personatges sobre els que recau el pes principal del film. No només estan extremadament fins en les seves actuacions, sinó que troben la manera de no desentonar davant d'uns personatges tan ben escrits. I es que està tan ben escrita aquesta comèdia que els gags estan articulars no tan sols en els plànols de l'actor/actriu que en cada cas "comet" el gag sinó, sobretot, en el contraplà, en el/la partenaire que s'ho mira i reacciona. Les mirades, de vegades tan sols unes celles que s'arrufen, un petit comentari, aquests són els veritables cúlmens del gag en aquest film.

No és un film perfecte, no podríem qualificar-la d'obra mestra del cinema contemporani, però essent una comedia notable i, sobretot, comparant-la amb la ingent quantitat de productes industrials que només compten amb un nom que enlluerni en el cartell i moltes dosis de sucre, s'acaba contemplant com una de les darreres grans comèdies nord-americanes dels darrers 20 anys.

Aquest film d'espies va venir, d'alguna manera, a reactivar un gènere que des dels 80 semblava desaprofitat. El va reactivar, que no renovar ni revolucionar doncs, en definitiva, aquest film de Doug Liman no és més que un digne entreteniment al voltant d'un agent secret que ha perdut la memòria.

La seva vàlua, en qualsevol cas, rau, precisament, en la seva senzillesa, en no voler aparentar el que no és i en tenir un plantejament força humil. Aquí, el protagonista, per començar, no és cap forçut sinó un actor reputat com Matt Damon, les seves aventures intenten vorejar sempre la credibilitat i defugir els excessos pirotècnics de les produccions a l'ús, la parafernalia tecnològica, d'altra banda, es redueix al mínim, deixant les escenes d'acció en el terreny del "cos a cos" i no permetent que aquestes es converteixin en l'únic alicient de la pel·lícula. Tampoc no hi trobem una "partenaire" gaire habitual, ni explosiva, ni en estat de cel continu, i així la Franka Potente pot fer la seva primera incursió -per la porta gran- en el cinema de Hollywod sense haver-se de rebaixar gaire (tot i que, per descomptat, la seva presència és pràcticament anecdòtica).

Així, sense voler fer massa soroll, El Caso Bourne es convertí, ara fa uns estius, en una de les més lucratives i, el que és més important pels estudis que la financiàren, amb força espectadors amb ganes de veure més aventures del tímid Damon encarnan un heroi modern sense necessitat d'impressionar ningú. D'aquesta manera, ja n'han vingut dues sequel·les i encara n'ha de venir una quarta a estrenar-se properament, prova irrefutable de que la fòrmula, sense ser res de l'altre món, funciona a base de bé.

Resulta curiós, però l'única gràcia que té Shutter és que agafa un truc habitual en les pelis de gènere, només això, un truc, per muntar-hi tot un film al damunt...i el més curiós és que, a contrapronòstic, la jugada li surt perfecta. En moltes de les pel·lícules del gènere d'esperits intranquils que s'han vingut fent des dels 70, en algun moment, s'emprava el ja famós truc de les fotografies preses en escenaris aparentment pací­fics que en ser revelades mostraven alguna "aparició" d'algun esperit que no descansava en pau. Doncs és justament aquest truc, aquest gimmick que dirien els anglòfils, el que Shutter (obturador en anglès) fa servir per conduir la seva història.
I li treu tan partit, juga tan bé les seves cartes, que aconsegueix una atmosfera terrorí­fica, difícilment suportable a estones i aconsegueix plantar la llavor de l'esperança en el cinema de gènere, tan terriblement maltractat en els darrers temps.
Shutter es veu amb diversió, amb patiment i amb delit. Un film entretingudissim i ple de mala bava i terror d'aquell que en podríem dir "proper", és a dir, del que està al nostre voltant, del que, en definitiva, sentim que és tan plausible que ens podria passar a nosaltres mateixos, en qualsevol moment,ara mateix, potser.

El senyor Gómez Iñárritu, em fa l'efecte, s'estima molt. Els seus films segueixen sempre un patró narratiu sincopat, a talls, a cops, en un format de puzzle més o menys exagerat que, per més que li dono voltes, encara no sé si té alguna utilitat narrativa més enllà de despistar l'espectador per tal de que no se n'adoni de que el que li està explicant no té cap tipus de pes dramàtic.

Això sí, l'home té ben enganyada la indústria de Hollywood, que li presta els calers que li fan falta per filmar les seves peripècies narratives així com per vestir els seus repartiments amb primeres figures de l'star system. D'aquest últim punt és del que més se'n beneficien les seves pel·lícules -i, qui sap, potser és que el Gómez Iñárritu té habilitat per dirigir actors i actrius, ves per on-. En aquesta rocambolesca paràbola que és 21 Gramos, sobresurten uns actors i actrius inspiradíssims, des de la sempre solvent Naomi Watts fins a l'esplèndid Sean Penn o el mateix Benicio del Toro.

Tot i que el film arrenca amb força, aquesta embranzida se li acaba aviat, tot just després d'impressionar-nos amb una escena desgarradora i colpidora -en la que Naomi Watts sembla tenir particular mèrit-. La resta és un desvarieg, un muntatge a la "tun-tun" per ser modern, per ser arriscat, per ser "autor".

Però l'autoria, molt a pesar dels intents de'n Gómez Iñárritu, rau en un altre lloc, mai en l'artifici.

Los Crímenes de Oxford, escrita i dirigida per Alex de la Iglesia és la demostració palpable d'una tesi que vinc defensant amb escàs èxit des de fa ja massa temps: El problema del cinema espanyol, de la seva pobríssima mitjana de qualitat, no és pas, com diuen alguns/es, la manca d'indústria; el problema és l'alarmant manca de talent i habilitats artístiques.
La demostració irrefutable?: Los Crímenes de Oxford. Agafes uns "creatius" espanyols, s'inspiren en un llibre, n'escriuen un guió pretesament comercial, a l'estil de, que sé jo, un "Codigo DaVinci", se'n van cap a les amèriques per fer una pel·lícula amb tota la grandesa de les produccions taquilleres. I què en surt? Un pel·lícula avorridíssima, amb unes interpretaciones pèssimes (de bons actors, que ja té mèrit), amb un llarg reguitzell de forats en la trama (plot holes en diuen allà, sembla mentida que produint la peli als EE.UU. ningú no els hi ho digués) i el pitjor de tot, unes relacions absolutament inverossímils entre els personatges.

No, encara hi ha una cosa pitjor, aquella sensació d'impotència, d'incapacitat que ja ha vingut demostrant, des de sempre, el cinema espanyol (salvant grans excepcions) en intentar fer cinema de gènere o comercial. Tothom sap qui són els grans autors i autores cinematogràfics espanyols; la resta cauen contínuament en una baixesa i una inhabilitat desmesurades.

Veure aquesta pel·lí­cula avui en dia no té preu. Amb una antel·lació de més d'un deseni, Kassovitz filma el futur. El clima de revolta de la banlieue parisenca queda retratada fugint amb habilitat de tòpics i moralines. No hi ha bons ni dolent...(read more)s, i sí­ diferents punts de vista. Contundent més que dura, implacable més que violenta, cultiva amb cura l'inevitabilitat i conjuga magnífiques actuacions de joves promeses amb una narració ferma que tan sols desvarieja quan Kassovitz juga a ser més autor del que és en realitat.

Tot i amb això, un magní­fic exercici de cinema contemporani del que bé val la pena gaudir.

No totes les pelis de Chaplin aguanten tan bé el pas del temps com aquesta divertidíssima comèdia al voltant dels esforços de la classe obrera per viure dignament.
Com sempre, Chaplin aprofita qualsevol ocasió per oferir una mica del seu clàssic...(read more) slapstick, sobresortint-ne particularment l'escena inicial a la fàbrica, un veritable prodigi de dansa còmica, amb tots els elements en perfecte sincronia.

Un veritable plaer revisitar els temps sempre moderns de Chaplin.

Ben escrita i molt ben interpretada per un ventall d'actors i sobretot d'actrius fantàstiques, The Dead Girl es presenta com una visió molt particular de la situació de la dona contemporània en el món que li ha tocat viure. Aprofitant la figura d'una dona assassinada per un serial killer, Moncrieff mostra un ventall de dones relacionades de manera més o menys directa amb la morta per demostrar que la situació de la dona assetjada i que pateix la violència de gènere no és només una excepció.
Diversos punts de vis...(read more)ta, diverses dones en posicions dificils, un còctel prou ben sacsejat que, això sí, peca d'un ritme massa lent que fa descarriar una mica el conjunt.

És d'agrair que una franquicia poderosa com Batman hagi volgut donar un gir per tal de captar el públic femení­, habitualment mancat de personatges coherents i exempts d'aquella prepotència mascle tan habitual en el cinema.
El problema és que, a...(read more) part d'això, el cavaller obscur és una de les pitjors pel·l­ícules de la temporada. Un guió plagat d'absurds, un muntatge absolutament equivocat i exempt de qualsevol emoció, i una certa tendència a carregar-se les bases d'un mite, el senyor de la nit, que ha tingut sempre com a principal escenari el Gotham nocturn i que aquí­ campa lliurement a totes hores.

El film pretèn ser profund i ho explica tant malament que es queda en l'anècdota. I per si fos poc, a sobre preten ser original atorgant-li al Joker el protagonisme de la pel·lícula, cosa que ja havia fet Burton amb el primer Batman.
Per cert, ja que parlem del Batman de Burton, bé mereix una revisió per haver sabut copçar l'essència del personatge (tant de l'heroi com del malvat) i així­ també es podrà veure que en Jack Nicholson proiposava un Joker molt més interessant que el del malograt Ledger.

Un guió ben escrit és, sempre, garantia d'una pel·lí­cula interessant. Tal és el cas de La costella d'Adam, una crí­tica menys punyent del que pot semblar al masclisme de la societat dels anys 50, que sobretot suporta el pas del temps per les fin...(read more)í­ssimes interpretacions de la parella protagonista, en absoluta estat de gràcia.

Això sí­, costa no veure-li el tuf condescendent, marca de la casa de Cuckor.

Tot i tenir algunes clares mancances, l'opera prima del guionista Peter Hedges conté incomptables moments deliciosos, tendres i sap explicar una història a l'estil del cinema independent sense caure en la pedanteria ni la pretenciositat "arty".

La història d'una filla que ha volgut independitzar-se i que prova de no decebre una família que li ha girat la cara copsa l'espectador des del primer segon gràcies a una absoluta manca de pretensions i de moralismes barats. Hi ha moral, sens dubte, però el director no s'entesta en fer-la encaixar, deixa que surti per si sola.

...(read more) Per arrodonir-ho, un repartiment ajustadí­ssim fa creible una història que, a pesar de les seves imperfeccions, es dibuixa eloqüent i humanament .

L'únic problema que té aquest film del sempre interessant Kon és l'argument, que es panseix davant de la maranya multicolor dels habituals moments oní­rics que conté. La trama es desdibuixa, els personatges no calen fons i la imaginaria no és suficie...(read more)nt per mantenir l'alçada artí­stica de les seves obres prèvies, Perfect Blue -un thriller magistral- o Chiyoko, Millenium Actress.

Tot i així­, seguirem esperant la nova entrega de la desbordant inventiva de Satoshi Kon.

La franquí­cia Resident Evil sembla tocar a la seva fi. Després d'una estimulant primera part, la seva sequel·la ja no hi havia per on agafar-la. Doncs aquesta tercera, per no decebre, tampoc no du enlloc.
Es curiós, però en aquesta tercera entr..(read more)ega, la franquí­cia canvia clarament de rumb. De les instal·lacions futuristes i high-tech passem a un desert a lo Mad Max, de lluitar contra incansables zombies passem a pràcticament ni veure'ls més que en un parell d'ocasions, de un ritme frenètic i rimbombant passem a una tènue aventureta de supervivència molt dil·luida i que mai no troba un fil argumental prou seriós per avançar.
Aquest darrer punt és particularment flagrant. Les lí­nies argumentals s'apunten però mai es continuen i menys es resolen. S'explica que la Jovovich ara té poder telequinètics però no s'explota amb claredat, que l'estan clonant, però mai en treuen prou suc (tal com es va fer magní­ficament a Alien Ressurrection amb la Ripley), que la Jovovich troba a un antic company però que mai t'expliquen d'on ve ni què van fer junts, etc...

L'explicació d'aquest desgavell arriba en els crèdits finals, on descobrim que el director d'aquest esperpent és en Russel Mulcahy, nominat per un servidor a pitjor director de l'història del cinema (amb dura pugna amb Adrian Lyne). L'ínclit Mulcahy té en el seu haver artefactes fílmicament tan patètics com Los Inmortales, El Rey Escorpión 2, La Sombra del Faraón, Resurrección, La Sombra, Extremadamente Peligrosa o Ricochet. Com es pot comprovar, el seu historial delictiu és llarg i demostra reincidència.
El pitjor del cas és que l'home, en un principi, es devia creure un geni, perquè tenia fins i tot el costum i l'atreviment d'afegir el seu nom al tí­tol de les seves pel·lícules, com si fos en Hitchcock o vés a saber qui. Però el temps ha posat les coses al seu lloc i a forçat a Mulcahy a refugiar-se en la seva pràctica totalitat en l'univers de les TV movies on competeix amb directors/es de la seva alçada.

Amb tot això, com es pot un imaginar, la tercera part de Resident Evil és molt més avorrida que jugar a qualsevol dels seus videojocs en els quals s'inspira.

La idea és francament immillorable, una persona de vida rutinària i predible comença a sentir la veu de la narradora de la seva vida, que resulta ser una escriptora de prestigi que l'ha pres com exemple per a la seva darrera novel·la. D'aquest pun..(read more)t de partida es deriven diverses possibles lí­nies argumentals que el sempre irregular Marc Forster intenta explotar però que, desgraciadament, mai no arriba a tenir consciència del material que té entre mans. On Peter Weir convertia El Show de Truman en una paràbola larger than life, Forster no és capaç de res més que treure una interessant i entretinguda comèdia, per sobre, val a dir-ho, de qualsevol altra comèdia romàntica actual però, això sí­, deixant aquell amarg gust de boca de les oportunitats perdudes.
Al seu favor juguen indubtablement els actors i actrius de pes que hi participen, des de l'Emma Thompson fins a Dustin Hoffman, passant per un sorprenentment acurat i deliciós Will Ferrel, molt lluny aquí de les seves papanatades habituals.

En definitiva, una peli que val molt la pena veure però que promet molt més en el seu plantejament del que després és capaç de recollir.