Resident Evil: Extinction (2007) - Russell Mulcahy

La franquí­cia Resident Evil sembla tocar a la seva fi. Després d'una estimulant primera part, la seva sequel·la ja no hi havia per on agafar-la. Doncs aquesta tercera, per no decebre, tampoc no du enlloc.
Es curiós, però en aquesta tercera entr..(read more)ega, la franquí­cia canvia clarament de rumb. De les instal·lacions futuristes i high-tech passem a un desert a lo Mad Max, de lluitar contra incansables zombies passem a pràcticament ni veure'ls més que en un parell d'ocasions, de un ritme frenètic i rimbombant passem a una tènue aventureta de supervivència molt dil·luida i que mai no troba un fil argumental prou seriós per avançar.
Aquest darrer punt és particularment flagrant. Les lí­nies argumentals s'apunten però mai es continuen i menys es resolen. S'explica que la Jovovich ara té poder telequinètics però no s'explota amb claredat, que l'estan clonant, però mai en treuen prou suc (tal com es va fer magní­ficament a Alien Ressurrection amb la Ripley), que la Jovovich troba a un antic company però que mai t'expliquen d'on ve ni què van fer junts, etc...

L'explicació d'aquest desgavell arriba en els crèdits finals, on descobrim que el director d'aquest esperpent és en Russel Mulcahy, nominat per un servidor a pitjor director de l'història del cinema (amb dura pugna amb Adrian Lyne). L'ínclit Mulcahy té en el seu haver artefactes fílmicament tan patètics com Los Inmortales, El Rey Escorpión 2, La Sombra del Faraón, Resurrección, La Sombra, Extremadamente Peligrosa o Ricochet. Com es pot comprovar, el seu historial delictiu és llarg i demostra reincidència.
El pitjor del cas és que l'home, en un principi, es devia creure un geni, perquè tenia fins i tot el costum i l'atreviment d'afegir el seu nom al tí­tol de les seves pel·lícules, com si fos en Hitchcock o vés a saber qui. Però el temps ha posat les coses al seu lloc i a forçat a Mulcahy a refugiar-se en la seva pràctica totalitat en l'univers de les TV movies on competeix amb directors/es de la seva alçada.

Amb tot això, com es pot un imaginar, la tercera part de Resident Evil és molt més avorrida que jugar a qualsevol dels seus videojocs en els quals s'inspira.