Cuando Harry Encontró a Sally (1988) - Rob Reiner

A mesura que passen els anys i que les comedietes romàntiques assalten les nostres cartelleres, les bondats d'aquest enginyós film de Rob Reiner surten a la llum. Ja en el moment de la seva estrena va causar sensació l'habilitat del guió, les divertides converses dels dos protagonistes i, sobretot, la magnífica representació de tots els actors, conjuminant una obra rodona i extremadament divertida.
El pas dels anys, però, i sobretot degut a l'alarmant manca de propostes mitjanament digeribles en el terreny de les comèdies amoroses, Cuando Harry Encontró a Sally es revel·la com una comèdia d'estil clàssic, amb una direcció immaculada, uns detalls actorals esplèndids i una brillantor difícil de trobar en les produccions actuals.

El primer gran encert, al meu entendre, d'aquest film és el repartiment. Molt abans de que fos necessari tenir alguna estrella de gran renom per omplir la casella dedicada als protagonistes en una comèdia romàntica (de Sandra Bullock a Jennifer Aniston, de Richard Gere a la pròpia Meg Ryan després de convertir-se en estrella), la candidesa de la Ryan, sempre creible, i l'agoserament entremaliat de'n Crystal permeteren fer creible uns personatges sobre els que recau el pes principal del film. No només estan extremadament fins en les seves actuacions, sinó que troben la manera de no desentonar davant d'uns personatges tan ben escrits. I es que està tan ben escrita aquesta comèdia que els gags estan articulars no tan sols en els plànols de l'actor/actriu que en cada cas "comet" el gag sinó, sobretot, en el contraplà, en el/la partenaire que s'ho mira i reacciona. Les mirades, de vegades tan sols unes celles que s'arrufen, un petit comentari, aquests són els veritables cúlmens del gag en aquest film.

No és un film perfecte, no podríem qualificar-la d'obra mestra del cinema contemporani, però essent una comedia notable i, sobretot, comparant-la amb la ingent quantitat de productes industrials que només compten amb un nom que enlluerni en el cartell i moltes dosis de sucre, s'acaba contemplant com una de les darreres grans comèdies nord-americanes dels darrers 20 anys.